Ira Sachs: “‘Pretty woman’ va ser la fi d’un cert cinema a Hollywood”

BarcelonaLa Filmoteca ha rebut aquest dimarts un dels visitants més il·lustres de la temporada: Ira Sachs (Memphis, 1965) és un nom indispensable del cinema independent de les últimes dècades, un director que ha sabut retratar les passions tòrrides a Passages (2023) o Keep the lights on (2012) però també l’impacte en les nostres vides de qüestions d’ordre més mundà com veure’t obligat a canviar de pis (L’amor és estrany, de 2014) o la dificultat de gestionar les herències materials i emocionals (Estiu a Brooklyn, de 2016).

Cineasta d’una sensibilitat extraordinària i molt cinèfil, Sachs és el convidat d’honor de l’Americana Film Fest, que projectarà fins al 16 de març una seixantena de curts i llargs de cinema indie nord-americà als Cinemes Girona, el Zumzeig, el Phenomena, l’Espai Texas i la Filmoteca, amb títols realment notables com Eephus, Christmas eve in Miller’s point, El jockey, Saturday night i I saw the tv glow (en una doble sessió imprescindible que inclou el nou curt del mestre de l’animació minimalista Don Hertzfeldt). El mateix Sachs ha elogiat el “bon gust” dels programadors de l’Americana i el seu “compromís amb el cinema independent”, una etiqueta que relaciona "amb els diners i amb la llibertat". "En realitat mai som lliures del tot –matisa–, però hi ha una voluntat de ser lliure, de capturar a través de l’art allò que és únic".

Aquesta llibertat té un preu, sobretot en la indústria nord-americana. Com assenyala el mateix Sachs, la majoria dels directors de la programació de l’Americana només tenen una o dues pel·lícules. “No és una coincidència. És molt difícil guanyar-se la vida fent cinema als Estats Units i tenir una carrera llarga”, diu el director, que assenyala com a causa el crac financer de 2008, amb el qual “van desaparèixer molts diners de la indústria” i el cinema indie va canviar completament: “Més del 90% dels directors de la meva generació estan treballant en sèries, que és una indústria en què et pots guanyar la vida, o són professors. I això afecta la capacitat del cinema americà per assumir riscos, però també a la qualitat, perquè hi ha coses que només s’aprenen amb el temps”.

'Anora' i l'esperança

Malgrat tot, també hi ha esperança en el cinema indie nord-americà, sobretot després de l’èxit als Oscars d’un altre director de Nova York, Sean Baker. “A Nova York, la nit i l’endemà del triomf d’Anora, hi havia en l’ambient una sensació de noves possibilitats –explica Sachs–. Un dels nostres havia estat reconegut, tant per aquesta pel·lícula com per la seva carrera. Això és molt inspirador per als cineastes independents. Fins i tot econòmicament; molts volen creure que ara les butxaques s’obriran amb més facilitat”.

A Sachs, l’èxit d’Anora el va fer pensar en pel·lícules com Midnight cowboy (1969) o Klute (1971), en què Hollywood retratava els treballadors sexuals amb una honestedat que va desaparèixer més endavant del cinema nord-americà. “D’alguna manera, Pretty woman va ser la fi d’un cert cinema a Hollywood, el de Midnight cowboy o Klute, que explorava una realitat –diu Sachs–. Pretty woman, en canvi, és una forma d’homogeneïtzació i normalització de la marginalitat, mentre que Anora representa el seu reconeixement”.

Sachs porta amb certa resignació l’etiqueta de cineasta queer que se li sol atribuir arran de films com L’amor és estrany, Passages o Keep the lights out. “És una qüestió delicada, perquè si fas una pel·lícula sobre una comunitat marginalitzada, et converteixen en representant d’aquesta comunitat, i a mi això no m’acaba de fer sentir còmode”, explica el cineasta. “El que m’impulsa a crear és ser personal, i no parlar en nom dels altres”, afegeix. La seva pròxima pel·lícula, que rodarà aquest estiu, serà precisament un retrat de l’“apocalipsi” que va suposar l’epidèmia de la Sida a la Nova York dels anys 80 en la comunitat gai. “Però del que realment parlarà la pel·lícula és del que pots fer en moments de terror i opressió –diu–. Quin tipus de bellesa és encara possible? Quin tipus de sexe? Quin tipus d’expressions artístiques radicals?”.

Fa unes setmanes, Sachs va presentar a la Berlinale la seva última pel·lícula, Peter Hujar’s day, que reconstrueix una entrevista al fotògraf de l’escena cultural novaiorquesa dels 70. La pel·lícula, que no es podrà veure a l’Americana i arribarà als cinemes a la tardor, té una part minoritària de producció catalana, però de moment el director descarta rodar a casa nostra. “Vaig poder rodar Frankie (2019) a Portugal perquè era sobre una família nord-americana de vacances, però si intentés fer una pel·lícula sobre gent d’aquí em sentiria un farsant”, reconeix. "Dit això, el meu marit és de l'Equador i els meus fills parlen espanyol amb fluïdesa. Ens agradaria passar més temps a Espanya, i potser fins i tot viure a Madrid".