Isabel Coixet: “La vida m’ha donat unes quantes bufetades”

BarcelonaDesprés d’una discussió aparentment intranscendent, l’Antonio trenca amb la Marta, a qui la vida colpeja poc després amb el diagnòstic d’un càncer en estat avançat. La possibilitat d’una mort imminent l’empeny a aparcar els drames sentimentals i a gaudir dels petits plaers del dia a dia. Basada en Tres cuencos, el recull pòstum de contes de l’escriptora italiana Michela Murgia, i protagonitzada per actors italians de primera línia com Alba Rohrwacher i Elio Germano, Tres adioses té una lluminositat agredolça que fa de la primera pel·lícula italiana d’Isabel Coixet una de les més inspirades de la directora barcelonina, amb una serenor emocional i tocs d'humor adult que rebaixen la foscor i gravetat del tema.

Tres adioses és una pel·lícula que has buscat fer o que t’ha buscat a tu?

— És una pel·lícula que m’ha cercat a mi. Feia anys que coneixia un productor italià, Riccardo Tocci, que ha produït als germans Taviani, Ermanno Olmi o Mario Monicelli i que sempre deia que volia fer una pel·lícula amb mi i m’enviava projectes. Però jo necessitava que fos una cosa que m’enamorés. I farà dos anys em va dir que havia comprat els drets del llibre pòstum de Michela Murgia, un recull de relats, en part autobiogràfics. Ella feia dues setmanes que havia mort. Jo d’entrada no ho veia, perquè era com tornar al tema de Mi vida sin mí, però ell va insistir i quan els vaig llegir em vaig enamorar de dos dels relats, que són les històries de l’Antonio i de la Marta, i vaig començar a veure que es podien entrelligar per donar forma a una història.

I què vas trobar en els contes de Murgia per abordar el tema de la consciència imminent de la mort d’una manera diferent de Mi vida sin mí?

— Una mirada més adulta i que ja no és un conte de fades. Ella s’enfronta a la malaltia i la mort amb una mirada serena, i fins i tot amb cert sentit de l’humor. Al final, és una pel·lícula que comença com una història d’amor, segueix com una història de profund desamor i acaba com una història d’amor. I m’agrada que la protagonista tingui un punt esquerp, quasi asocial, que no tingui fills i que combati la soledat a través de la representació d’un cantant de K-pop.

En què has canviat com a directora en els 23 anys que han passat des de Mi vida sin mí?

— No soc la mateixa persona. He après coses, la vida m’ha donat unes quantes bufetades. I també he après a abordar les coses d’una altra manera.

En aquest sentit, més que una pel·lícula sobre la gestió de la mort, Tres adioses és una pel·lícula sobre la vida, i una de les més vitalistes que has dirigit.

— Mira que és estrany, però és cert. Morir m’interessa poquíssim, això de la mort serà una cosa molt avorrida. A mi el que m’interessa és viure, i viure fins al final, fins a l’últim sospir. Viure en el present, que és l’únic que tenim.

Tres adioses conté la idea que, de vegades, les persones necessiten entrar en contacte amb la mort per prendre consciència de la bellesa de viure.

— De vegades passa això, però jo crec que les persones aprenem molt poc. Hi ha gent que creu que es morirà i de sobte es tornen millors persones una estoneta, però després es curen i tornen a ser els impresentables que sempre havien sigut. Siguem realistes, no siguem Mr. Wonderful. Però és veritat que la Marta aprèn. Hi ha una cosa que diu cap al final de la pel·lícula que possiblement és un missatge personal meu a l’espectador: “Tant de bo hagués après a gaudir d’aquestes coses abans, però tu encara tens temps”. Jo li dic això a l’espectador, però també m’ho dic a mi mateixa.

Et preguntes què faries en les seves circumstàncies?

— Sí, tota l’estona, des que vaig llegir els contes. I he arribat a poques conclusions. M’agradaria no viure angoixada pel futur i, de vegades, atrapada en el passat. És molt difícil viure en el present. I mira que ho intento.

Deixes un espai perquè cada espectador interpreti si la protagonista posa fi voluntàriament a la seva vida.

— L’eutanàsia em sembla una opció vàlida quan intervé el dolor. Jo he vist gent patir molt per un dolor que ja no hi havia manera d’aturar. L’angoixa vital puc suportar-la, perquè estic entrenada, però amb el dolor soc incapaç, perquè el dolor et converteix en dolor i malaltia. I quan tu ets la malaltia, estàs perdut. També hi ha gent que vol seguir lluitant fins al final, i gent que es deixa anar. Què faria jo? Et juro que no ho sé. Però si em passa res, ja t’ho diré. Recordo quan vaig tenir un problema greu de salut i no podia escriure.

Vas patir un ictus, oi?

— Sí, no tenia força als braços. Però l’únic en què pensava era que encara podia llegir i que em podia dedicar a la jardineria, arrencant males herbes. És com un exercici de compensació que fa el cervell. Com el que ens passa als miops quan tenim despreniment de vitri, que l’ull s’hi acostuma i et canvia la manera de mirar les coses. Un amic meu, el Bob Pop, té una malaltia que l’ha anat paralitzant i, tanmateix, no he vist ningú amb més ganes de viure i més despert i lúcid.

Al film hi ha una mirada crítica sobre la germana que es guanya la vida llogant apartaments a Airbnb. Com a directora de Barcelona, et preocupa la gentrificació de la teva ciutat?

— Sí, especialment vivint a Gràcia, que era un barri que s’havia preservat de tot això, però que ara també és víctima d’una invasió que m’horroritza. Hi ha alguna cosa de base en l’experiència del turisme que no està bé. Viatjar està molt bé, però ser turista, fer hores de cua, pagar lloguers exorbitants per pisos espantosos i omplir els mercats de gent que no deixa passar la senyora que vol comprar el seu quart de pollastre..., no. S’hauria de regular el lloguer per a plataformes com Airbnb perquè, a més, tot això té una petjada ecològica enorme.

També hi ha molta conya a la pel·lícula amb les ressenyes i puntuacions en línia. I m’he preguntat si tu mires molt les puntuacions de les teves pel·lícules a plataformes com Letterboxd o FilmAffinity.

— La veritat és que no. Em vaig assabentar que existia Letterboxd al Festival de Toronto quan em van dir que la pel·lícula hi estava molt ben puntuada. I jo, com? Però, vaja, entenc el sentit de fer ressenyes de pel·lícules o llibres. El que no entenc és la gent que fa tres paràgrafs de ressenya de les patates braves d’un bar, o sobre l’olla exprés que ha comprat. Em sembla estranyíssim.

A Tres adioses el menjar torna a ser un element important, com és habitual en el teu cinema. De fet, serveix per ubicar el personatge millor que els seus escassos diàlegs.

— Suposo que és per haver tornat a llegir Ludwig Feuerbach, l'autor de Som el que mengem, a qui havia llegit durant la universitat. Em vaig adonar de fins a quin punt havia utilitzat la seva teoria per definir els meus personatges. Sobretot a La vida secreta de les paraules, quan ella comença a viure gràcies a recuperar el plaer de menjar. Ara hi ha una mena d’afirmació a través de les coses que menges i les que no. Fins i tot hi ha injeccions per no tenir gana. Però la gana és una part d’un mateix, la gana diu moltes coses de tu. No tenir gana és un dels símptomes d’estar malalt. Però és curiós que em comentis això, perquè hi ha dues persones de dues universitats diferents escrivint tesis sobre el paper del menjar en el cinema d’Isabel Coixet. A mi em sembla una mica exagerat, però la vida acadèmica té aquestes coses.

Al final de la pel·lícula, la protagonista s’acomiada de l’espectador amb un discurs en què carrega contra els perquès i la recerca del sentit de les coses. Te’l fas teu?

— Hi ha moltes coses a la vida que no tenen un perquè, inclosa la vida mateixa. I això ho diu la Marta i ho dic jo. No és de Michela Murgia, sinó una cosa molt personal meva. Jo em passava la vida preguntant-me el perquè de tot. Crec que el meu primer perquè va ser al cinema Texas veient Pinotxo. Jo els deia als meus pares, però per què la balena es menja el Pinotxo? I ara penso que hi ha coses que cal acceptar sense preguntar-se massa el perquè.

Després de Tres adioses estrenaràs una nova sèrie al canal Arte.

— Sí, s’estrena el 19 de març a França i Alemanya. És una sèrie de vuit capítols de mitja hora que he escrit i dirigit, amb tres joves intèrprets francesos, Jeanne Balibar i Tim Robbins.

És el teu retrobament amb Robbins després de La vida secreta de les paraules.

— Sí, és un personatge que he escrit per a ell i que és força com ell, però també té molt de mi. El títol és Quelqu'un devrait interdire les dimanches après-midi, és a dir, Algú hauria de prohibir els diumenges a la tarda, i és una mena de reescriptura de la meva vida. És la història d’una noia que vol ser directora de cinema i cada capítol correspon a una pel·lícula i un cineasta que jo admiro, però és una història de ficció. Jo vaig fer l’últim any de carrera a la Sorbonne i tenia una idea molt literària de com seria la meva vida allà, però va ser un horror. I la sèrie és com m’hauria agradat que fos aquell any i els meus inicis en el cinema.