A 'El Gran Hotel Budapest', Wes Anderson va destil·lar la seva visió de l'Europa d'entreguerres, feta a parts més o menys iguals de Stefan Zweig i d'Ernst Lubitsch. Amb 'Isla de perros', el cineasta estatunidenc torna a viatjar en l'espai i el temps, imaginant un Japó futur però no especialment tecnificat, on sonen més tambors taiko que no pas estridents tonades J-pop i on el 'kabuki' i les il·lustracions 'ukiyo-e' continuen sent el vehicle preferit per explicar les llegendes que posen el substrat ancestral al film: l'enemistat mil·lenària entre gossos i gats, que obre un nou capítol quan Kobayashi, membre d'un sinistre lobi d'amants dels felins i alcalde de Megasaki, aprofita que es propaga un brot de grip canina per firmar un decret que desterra tots els gossos de la població a una illa usada com a abocador d'escombraries.
La població acata la nova llei obedientment, amb l'excepció d'un petit grup d'irreductibles que es neguen a viure sense les seves mascotes. Entre ells hi ha l'Atari, nebot de Kobayashi, que s'escapa a l'illa amb una avioneta per rescatar el seu quisso Spots. Lamentablement, el petit pilot s'estavella, i quan es desperta envoltat de deixalles i ampolles de sake buides només troba l'ajuda d'una colla de gossos capitanejada pel Chief, un gos de carrer poc amic dels vincles fraternals i que parla amb la imponent veu de Bryan Cranston. Aquest insòlit grup sembla reimaginar la història del Hachiko, el gos que durant nou anys va esperar a l'estació de Shibuya la tornada del seu amo mort, si bé els rols s'inverteixen, i ara li toca a l'home remoure cel i terra per honrar el vincle amb l'animal.
Revolta engrescadora
'Isla de perros' representa la segona incursió de Wes Anderson en el cinema d'animació, vuit anys després de 'Fantástico Sr. Fox'. Les pel·lícules comparteixen traces que van més enllà de la tècnica, com ara la tendència a enquadrar frontalment els animals protagonistes, que miren directament als ulls de l'espectador. Anderson no és tan agosarat com les seves criatures, i prefereix redoblar la càrrega de gags lacònics i d'ocurrències fantasioses, i resta importància al fet que aquesta peripècia de solidaritat entre persones i gossos exiliats assenyala el camí d'una revolta engrescadora en una societat entestada a dictar qui pot travessar la tanca.
I tot i que el d''Isla de perros' és, segurament, el relat més universal i candent que ha escrit l'autor de 'Moonrise Kingdom', Anderson ha preferit aïllar-lo en una geografia llunyana convertida en fetitxe espectacular. Això s'ha de comprendre com alguna cosa més que apropiació cultural: en l'acció terapèutica i curosa de construir la cultura oriental a partir de maquetes i ninots controlables, Anderson troba l'organització i la simetria diàfana que tant falta en el nostre món de postveritats.
