‘La Lego pel·lícula 2’, una saga d’aprenentatge i iniciació vital

Ningú creia que pogués sortir res de bo d’una operació de màrqueting com semblava La Lego pel·lícula. Però la visió de Christopher Miller i Phil Lord va aixecar una catedral animada que desafiava el seny amb una inventiva inesgotable i donava profunditat de camp a la fantasia del que juga. El viatge del film era, de fet, la reconciliació entre la imaginació d’un nen i la concepció racionalista amb què el seu progenitor converteix les construccions lúdiques en peces de museu. Un missatge positiu rematat amb un cliffhangerfulminant: l’harmonia aconseguida entre les sensibilitats paternofilials es veia amenaçada per la irrupció en el terreny de joc d’una mirada infantil i d’entusiasme desbordant (la germana petita, esclar).

La recupera l’acció en aquell punt, amb la ciutat en miniatura arrasada per uns kaiju adorablement elementals, que han forçat el poble a reciclar-se en una civilització postapocalíptica. Tothom ha perdut la innocència, excepte el bon jan Emmet, que manté un optimisme cuirassat fins i tot quan els seus amics són segrestats per invasors d’una galàxia ensucrada amb brilli-brilli. L'operació de rescat està executada amb enginy, però el cop de gràcia que es reserven Miller i Lord (en aquesta ocasió, productors i guionistes) és revelar que el perill no es troba en l’alteritat femenina sinó en quedar atrapat pel nihilisme de l'adolescència. Qui ho havia de dir, que de les modestes coloraines de la veterana joguina danesa en sortiria una autèntica saga d’aprenentatge i iniciació vital.