Cinema

Ni tan sols Déu pot dir-li a Sydney Sweeney què ha de fer amb el seu cos

Una jove monja arriba a un nou convent que amaga terribles secrets al 'thriller' gòtic 'Immaculate'

2 min
Sydney Sweeney a 'Immaculate'
  • Direcció: Michael Mohan. Guió: Andrew Lobel.
  • 89 minuts
  • Estats Units i Itàlia (2024)
  • Amb Sydney Sweeney, Álvaro Morte i Simona Tabasco

Per introduir-nos en les rutines del convent que li serveix d’escenari principal, la banda sonora d’Immaculate fa una extensa cita a Bruno Nicolai, un dels grans compositors del cinema de gènere italià. Es tracta del tipus de picada d’ullet que esperem trobar en una pel·lícula de Quentin Tarantino, però no en una sèrie B que va de cara a barraca. La seqüència revela la discreta sofisticació de Michael Mohan, un director interessat en treballar materials de reputació dubtosa –el thriller eròtic a Els voyeurs, i ara l’anomenada nunsploitation, o morbo amb monges, tot i que aquí hi ha més intriga gòtica que libido reprimida–, no amb l’ambició d’elevar-ho sinó d’estudiar-ne les formes per assaborir plaers que ja no semblen tenir lloc en el cinema actual.

En aquesta missió Mohan ha trobat una immillorable aliada en Sydney Sweeney, protagonista del seu anterior film i també productora i principal impulsora d’Immaculate, en què encarna una monja que sospita que és víctima d’una conspiració per reproduir en ella la Immaculada Concepció. El personatge no només permet a l’actriu, una de les revelacions de la sèrie Euphoria, esplaiar-se en el registre de reina del crit, sinó també desmuntar el discurs al voltant del seu físic de pin-up, escodrinyat des de multitud d’angles crítics i llefiscosos, i sobre el qual ella demostra una autoconsciència lúcida, ja sigui per ironitzar sobre la cosificació (com va fer en un esquetx del programa Saturday Night Live) o per subvertir expectatives. N’és una prova l’escena final del film, un primer pla visceral que canalitza el crit d’una estrella que reclama la sobirania sobre el seu propi cos.

Tràler d''Immaculate'
stats