De migrant sense papers a actor europeu més premiat en només un any

BarcelonaHi ha moments en què la vida accelera i embogeix. Li va passar l’any passat a Abou Sangaré, un migrant guineà que va arribar a França als 16 anys després de travessar Mali, Algèria, Líbia, el Mediterrani i Itàlia. Establert a Amiens, al nord de França, Sangaré va ser elegit per encarnar un migrant sense papers, com ell mateix, a la pel·lícula La història de Souleymane, que el maig del 2024 s’estrenava a Canes, on la seva interpretació va ser premiada com la millor de la secció Una Certa Mirada. Continuava sense tenir papers, però l’aclamaven com una estrella. “Canes va ser una experiència molt estressant per a mi –matisa l’actor a través de videotrucada–. Presentar la pel·lícula davant de 900 persones no és una cosa que faci habitualment i em vaig posar molt nerviós. I quan després tothom es va posar a aplaudir va ser directament com aterrar en un altre món”.

La història no acaba aquí, perquè dos mesos després un tribunal administratiu denegava per tercera vegada a Sangaré el permís de residència –el mateix que persegueix desesperadament el seu alter ego a la pel·lícula– i el convidava a abandonar França. A l’octubre, La història de Souleymane s’estrenava als cinemes francesos i es convertia en un èxit amb més de 600.000 espectadors, i al desembre Sangaré guanyava el premi al millor actor dels Premis EFA del Cinema Europeu –imposant-se a estrelles com Daniel Craig i Ralph Fiennes–, però la seva situació legal va impedir-li viatjar a Suïssa a recollir-lo i va haver de fer els agraïments per videotrucada.

Per sort, gràcies al clamor popular i “als seus progressos en matèria d’integració”, el tribunal va revisar la petició de residència i a principis del 2025 Sangaré va obtenir el permís de residència –vàlid només per a un any– gràcies a un contracte de mecànic, l’ofici que va aprendre en el batxillerat professional que va cursar en arribar a Amiens. “He conegut la misèria –va explicar en rebre un mes després el César al millor actor revelació–. Gairebé no tenia vida, no em considerava un ésser humà. Fins que l’abril del 2023 em van oferir una feina que m’ha permès sortir de la presó. Perquè si no pots viure amb unes condicions mínimes, la vida és una presó”.

Un 'rider' als carrers de París

La història de Souleymane, que s’estrena aquest dimecres, s’alimenta en part de la mateixa experiència de l’actor. Souleymane, com Sangaré, també va viatjar a França per guanyar diners i poder pagar les medicines que necessita la seva mare, però ell treballa com a rider i es passa el dia pedalejant frenèticament i fent entregues amb un compte llogat d’una plataforma de transport de paquets. I quan té uns segons de calma, assaja el discurs que farà quan defensi la seva sol·licitud d’asil polític. “Ja tenia el guió escrit d’abans, però quan vaig conèixer l’Abou vaig adaptar-hi una part de la seva història”, explica el director Boris Lojkine, que ja havia abordat el tema: el seu primer llarg, Hope (2014), acabava amb dos migrants al Mediterrani veient les llums de la costa espanyola, el seu destí. “Sempre em vaig dir que havia de fer alguna mena de continuació i explicar què passa amb els migrants quan arriben a Europa”, diu.

La seva nova pel·lícula captura el ritme implacable d’una jornada de treball d’un rider precari en un París indiferent i hostil. El mòbil al qual s’aferra és el seu únic aliat, ja sigui per treballar, contactar amb la família o reservar plaça en el refugi on dormirà aquella nit. Sangaré, sense experiència com a actor, transmet la fragilitat d’algú sempre a un pas de l’abisme, sostingut a còpia de pura determinació i resiliència. “El rodatge va ser una experiència difícil, i alhora no ho va ser, perquè l’equip em donava molt suport –recorda–. El més complicat va ser aprendre un discurs sobre política de Guinea, i a més dir-lo com si estigués mentint. Per sort vam fer dos mesos d’assajos i un curset de dues setmanes com a repartidor per dominar les interioritats de la feina. El que sí que vaig aportar jo és la meva experiència com a sensepapers; això no m’ho van haver d’ensenyar”.

Tot i que a Canes va assegurar que no ambicionava ser actor (“Jo soc mecànic i estic desitjant treballar en un taller”, deia aleshores), un any després la seva posició ha canviat. “Ara faig de mecànic, però si arriba un guió, l'hi envio al Boris per veure què en pensa –diu–. I en el futur m'agradaria compaginar les dues coses”. Per a Lojkine, de fet, la responsabilitat d'un director respecte als actors no professionals no acaba amb el rodatge ni l'estrena de la pel·lícula. “Per a mi la pel·lícula no està acabada fins que l'Abou no tingui el permís de residència indefinit”, afirma el director.