Cinema
Cultura Cinema 23/02/2023

La millor pel·lícula de la història arriba a Filmin

La plataforma recupera bona part de la filmografia de Chantal Akerman, incloent-hi el títol que encapçala l'última llista de 'Sight & Sound'

3 min
Delphine Seyrig a la pel·lícula 'Jeanne Dielman, 23, quai du commerce, 1080 Bruxelles', de Chantal Akerman.
  • Direcció: Chantal Akerman

Entre les primeres teòriques fílmiques feministes rondava una preocupació fonamental: ¿com articular un cinema a la contra del mainstream configurat per complaure la mirada masculina? Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles va ser la primera gran resposta a aquesta qüestió, tot i que la seva directora, Chantal Akerman (1950-2015), defugís sempre etiquetes com la de "cinema de dones". Fa anys que el segon llargmetratge d'aquesta cineasta belga és una referència canònica en àmbits com la universitat, els estudis feministes i les pràctiques cinematogràfiques heterodoxes. Per això no ha d'estranyar que tants participants en la votació de la revista Sight & Sound la incorporessin a les seves llistes: era el títol paradigmàtic si volies incloure-hi almenys un film dirigit per una dona. També és una obra mestra indispensable que ara torna a ser accessible via streaming, dins de la retrospectiva que li dedica Filmin.

Akerman posa en el centre la figura més ignorada en qualsevol expressió cultural, la mestressa de casa en la seva dimensió quotidiana. Lluny de les de dones entregades a l'amor del cinema comercial, aquí la protagonista viu immersa en una rutina alineant: prepara els àpats, cuida el fill ja crescudet, neteja la casa, s'allita per diners amb algun senyor, va a comprar... El melodrama clàssic, el gènere "de dones" per excel·lència de Hollywood, ja havia posat en evidència que les protagonistes femenines experimenten el temps d'una altra manera. Akerman ho sublima: la vida de Jeanne Dielman no avança en progressió lineal mitjançant l'acció, sinó que s'estructura d'acord amb cicles, repeticions i variacions. Jeanne Dielman esdevé una odissea proustiana en què la rutina domèstica ocupa l'espai de la memòria personal.

Una llar pròpia

A més de Jean Dielman, Filmin incorpora onze films més que permeten aproximar-se a la filmografia de Chantal Akerman, que entre curts, llargs i no-ficció sobrepassa els quaranta títols. La selecció incorpora la primera i l'última de les seves obres, que generen una rima dolorosa amb la vida i la mort de la cineasta. A Saute ma ville (1968) ella mateixa encarna una jove entregada a un acte suïcida de sabotatge domèstic. A la pòstuma No home movie (2015) torna a enclaustrar-se en una casa, la de la seva mare, una supervivent d'Auschwitz amb qui intenta fixar uns últims retalls de memòria abans de la seva mort. Les imatges àrides d'Israel intercalades al llarg de la pel·lícula ens recorden com bona part de l'obra d'Akerman certifica les dificultats per trobar unes arrels o una llar pròpia.

Els títols de molts dels seus films denoten la condició errant de la protagonista. A News from home (1976), la seva actualització de les simfonies urbanes avantguardistes, retrata els ritmes propis de la Nova York dels anys setanta, mentre des de la veu en off llegeix les cartes que li envia la seva mare. Les novetats d'aparença banal d'aquesta literatura epistolar forgen una xarxa que l'ancora a una realitat tangible enfront del flux efímer de la vida urbana. El sentiment d'estranyesa d'Akerman a Nova York, on va residir una temporada, ja havia cristal·litzat a Hotel Monterey (1972), traducció perfecta a la pantalla del batec dels quadres d'Edward Hopper, amb un regust lynchià. Com a contrapunt al seu periple nord-americà, la posterior D'Est (1993) desplega una de les mirades més fascinants sobre els països postcomunistes. Entremig, el seu primer llargmetratge, Je, tu, il, elle (1974), representa una relació sexual explícita entre dues dones (una d'elles encarnada de nou per la directora) en temps real com no s'havia vist fins aleshores. Chantal Akerman, pionera també del cinema lèsbic.

stats