Mor l'actor Robert Redford, el somriure daurat i compromès de Hollywood

BarcelonaL'actor i director nord-americà Robert Redford ha mort aquest dimarts a casa seva, a Utah, als 89 anys, segons informa The New York Times, que cita com a font la seva representant, Cindi Berger. Llegenda de Hollywood i fundador del Festival de Cinema de Sundance, la seva filmografia inclou pel·lícules com El cop, Tots els homes del president i Dos homes i un destí. Va guanyar un Oscar com a director pel seu debut com a realitzador, Gent corrent (1980), i el 2002 un Oscar honorífic pel conjunt de la seva carrera.

L'actor va arribar a l'estrellat a finals dels anys seixanta, quan el sistema d'estudis ja agonitzava, però el seu atractiu de galant clàssic, la noblesa de la mirada i el somriure guanyador feien de Redford una estrella a l'antiga, gairebé de l'època daurada de Hollywood. Va conviure sense problemes amb la seva condició de sex-symbol, però no la va explotar a qualsevol preu; al contrari, de seguida que va assolir poder a la indústria el va utilitzar per donar suport a projectes de marcat caràcter polític, com ara Tots els homes del president (1976), apassionant crònica de la investigació periodística de l'escàndol del Watergate, i la corrosiva sàtira política El candidat (1972).

D'alguna manera, Redford va ser un dels primers que va donar forma a l'arquetip d'actor compromès, sobretot a través de la creació de l'Institut Sundance, bressol del festival més important de cinema independent dels Estats Units, que ell mateix va fundar. Tanmateix, el seu cinema com a intèrpret o director sempre es va moure en l'òrbita estètica de Hollywood. Va protagonitzar pel·lícules tan populars i emblemàtiques del seu temps com la buddy movie per excel·lència Dos homes i un destí (1969), un western sobre els bandits Butch Cassidy (Paul Newman) i Sundance Kid (Redford) que no va ser el seu primer èxit, però sí que va fixar la imatge de l'actor com a estrella cinematogràfica: descreguda, mordaç i amb l'encant dels eterns perdedors.

Societats productives

La química absoluta que tenien Redford i Newman a la pel·lícula –dos amics que ho compartien tot, fins i tot la dona, i que s'enfrontaven a la mort amb una rialla sardònica– es va intentar capturar una altra vegada al thriller d'estafadors El cop (1973), també dirigida per l'eficient George Roy Hill i amb una estupenda banda sonora de melodies ragtime per a piano de Scott Joplin. Redford era un actor amb una presència tan icònica que es bastava per omplir la pantalla, però va saber establir societats interessants; per exemple, amb Jane Fonda, la coprotagonista del seu primer èxit al cinema, l'adaptació al cinema de l'obra de Neil Simon Descalços al parc (1967). Fonda i Redford, reialesa de Hollywood que compartien l'interès per la política i ja havien coincidit a La caça –protagonitzada per Marlon Brando–, es van retrobar el 1979 a l'estimulant neowestern El genet elèctric.

La seva condició de mite cinematogràfic queda establerta durant la dècada dels setanta, el seu període més inspirat i productiu, quan exhibeix carisma i vulnerabilitat en un clàssic del western crepuscular com Jeremiah Johnson (1972), firmat per un Sydney Pollack que el tornaria a dirigir a la joia del thriller conspiranoic modern, Els tres dies del Còndor (1975), on interpreta un agent secret atrapat en una conspiració interna del govern nord-americà que ressona amb força en el nostre present.

Amb l'aval de Pollack en la direcció, Redford va fer les seves dues incursions més populars en el melodrama romàntic: Tal com érem (1973), recorregut agredolç i nostàlgic a través de la història del matrimoni format per Redford i Barbra Streisand, i la més reeixida Memòries d'Àfrica (1985), oscaritzada i enormement popular adaptació de l'autobiografia de l'escriptora Isak Dinesen. La mort del personatge de Redford en aquell film, protagonitzat en realitat per una gran Meryl Streep, va representar també el comiat de l'actor com a protagonista de films romàntics, segurament perquè amb cinquanta anys entenia que ja tocava deixar de fer de galant.

Inicis com a pintor

Redford va néixer el 1936 a Santa Monica, Califòrnia, i va créixer en una família de classe treballadora sense relació amb el món de les arts. Si la seva infància va transcórrer sense incidències, la seva joventut va ser més agitada per la mort de la seva mare el 1955, i el consum d'alcohol i la seva conducta erràtica el van fer perdre la beca i ser expulsat de la universitat, incident que ell va aprofitar per fer les maletes i viatjar per Europa mentre intentava formar-se com a pintor. L'escàs interès pels seus quadres el va fer tornar als Estats Units, on va estudiar art dramàtic i, ajudat per la seva bona planta, va aconseguir els primers treballs com a intèrpret en obres de teatre i sèries de televisió.

Durant els seus primers anys, Redford no es podia permetre renunciar als papers que explotaven el seu indiscutible atractiu canònic d'home blanc i anglosaxó, però al llarg de la seva carrera va establir una relació més complexa amb la seva imatge de sex-symbol, per exemple quan va interpretar el potentat que ofereix un milió de dòlars per passar una nit amb Demi Moore a Una proposició indecent (1993). D'alguna manera, Redford va ser un dels primers actors de Hollywood que va gestionar el dilema del sex-symbol i, com el seu amic Paul Newman, se'n va sortir prou bé. La seva bellesa era un afegit dels seus personatges, no l'element sobre el qual pivotaven. Per això va poder interpretar personatges tan rics com el director de presó que es fa passar per presidiari a Brubaker (1980) per revelar la corrupció institucional del centre, l'arribista Gatsby de l'adaptació de 1974 de la novel·la de Francis Scott Fitzgerald o el periodista del Washington Post que investiga els tripijocs de Nixon a Tots els homes del president.

L'home de Sundance

El punt d'inflexió en la carrera de Redford arriba el 1980 quan l'Acadèmia de Hollywood premia la seva primera pel·lícula com a director, el melodrama familiar sobre la pèrdua i el dol Gent corrent, amb una pluja d'Oscars: millor pel·lícula, millor director, millor actor secundari (Timothy Hutton) i millor guió. Després d'haver-ho fet tot com a actor, Redford comença a donar prioritat als projectes com a director i a impulsar l'activitat del Sundance Institute i el Festival de Sundance, un projecte que arrenca de manera discreta però que durant els anys 90 creix extraordinàriament i es converteix en l'epicentre d'un moviment cinematogràfic, el del cinema indie nord-americà: Quentin Tarantino, Steven Soderbergh, Paul Thomas Anderson, David O. Russell, Darren Aronofsky, Robert Rodriguez i Kevin Smith són alguns dels cineastes que es donen a conèixer amb els seus primers treballs en el context del festival, que pren el seu nom del personatge de Dos homes i un destí.

La ironia és que la gran majoria d'autors del planter de Sundance comparteixen més aviat poc amb el cinema que dirigeix Redford durant aquests anys, més propi d'un Hollywood políticament compromès en el fons però convencional en les formes. Les inquietuds ecològiques d'Un lloc anomenat Milagro (1988), la fascinació per la vida rural i la bellesa de la naturalesa d'El riu de la vida (1992) o L'home que xiuxiuejava als cavalls (1998) no tenien cabuda en la trituradora postmoderna de gèneres que era el cinema nord-americà dels 90. Les obres més interessants del Redford director són potser les més explícitament polítiques: la comèdia negra sobre l'estafa dels concursos televisius Quiz show (1994), l'original crítica a l'expansionisme militar dels Estats Units Lleons per corders (2007) –amb Meryl Streep i Tom Cruise– i Pacte de silenci (2012), un thriller sobre un exmembre d'un grup d'extrema esquerra que no pot fugir del seu passat.

El que costa més de defensar és la filmografia com a actor de Redford en les últimes dècades, on tot i alguna comèdia simpàtica com Tafaners (1992) abunden els títols menors. De fet, és com si l'actor evités a propòsit treballar amb els directors importants de la seva època, molts dels quals sorgits del seu festival. Els únics que van aconseguir treure suc del talent interpretatiu de l'actor van ser, primer, J.C. Chandor a l'apassionant thriller marítim Quan tot està perdut (2013), un film sense diàlegs i amb Redford com a únic intèrpret sobre la lluita desesperada per sobreviure d'un navegant solitari que pateix un accident en alta mar; i, després, David Lowery, que a The old man & the gun (2018) filma el crepuscle d'un vell lladre de bancs com si fos el de la mateixa estrella que protagonitza el film.

Va ser un paper amb regust de comiat de la pantalla que, tanmateix, no va ser l'últim treball de l'actor, ja que Marvel el va repescar per fer un petit cameo a Venjadors: Endgame (2019), recuperant el malvat oficial de Shield que a Capità Amèrica: Soldat d'hivern (2014) maniobrava des de la foscor per implantar un règim feixista al món, segurament el personatge més antagònic que va interpretar Redford, a qui el 1985, en plena era Reagan, el còmic Watchmen imaginava com a candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, i l'adaptació a televisió del còmic com a president electe. Val a dir que, tot i el seu ecologisme militant i la defensa acèrrima dels drets dels indígenes americans i la comunitat LGTBI, algunes vegades Redford va donar suport a candidats republicans. I tot i advocar en favor de les candidatures d'Obama i Biden, també va fer comentaris elogiosos sobre Donald Trump dels quals després es va desdir, afirmant que el polític no tenia "cap mena de moral" i comparant-lo amb un dictador. L'actual president dels Estats Units, mentrestant, ha reaccionat a la mort de Redford afirmant que "no hi havia ningú més atractiu que ell, crec que era genial".