David Trueba i David Verdaguer: "No passa mai, un orgasme sincronitzat; la normalitat és més espontània i pocatraça"

BarcelonaDeu anys després de la publicació de la novel·la Blitz (Anagrama, 2015), David Trueba (Madrid, 1969) dirigeix l’adaptació cinematogràfica d’aquesta tragicomèdia quotidiana amb el títol de Siempre es invierno (als cinemes el 7 de novembre). David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) és l’arquitecte paisatgista a qui la vida canviarà en els pocs dies que dura un congrés a Bèlgica. La ruptura amb la parella (Amaia Salamanca) i l’ajuda d’una dona 25 anys més gran, que el rescata literalment del parc (Isabelle Renauld), és un viacrucis del qual en podria sortir –encara que d’entrada no ho sembli– alguna cosa bona.

Dos anys després de Saben aquell (2023) es tornen a reunir els Davids. Per què?

— David Trueba: Per afinitat, però també perquè el personatge era perfecte per a ell.

És un personatge que no té la màscara de l'Eugenio, però sí que té un sentit de l'humor que pot funcionar com a màscara, un punt sarcàstic, un punt trist, també...

— David Verdaguer: Com l’Eugenio, soc especialista en això [riu]. La pel·li té un humor molt subtil, soterrat, però sí que té humor.

Al llibre ja era així. Aquesta pel·lícula és la primera adaptació que fas d’una novel·la pròpia. Decideixes mantenir l'essència d’aquella novel·la o tens temptacions de canviar-ne alguna cosa?

— D.T.: El més difícil va ser retrobar-me amb l’escriptor que jo era quinze anys abans, quan vaig començar el llibre. No hauria dit mai que això seria el més problemàtic de l’adaptació. Llavors estava molt més a prop del personatge protagonista que ara, que estic més a prop del personatge de la dona. Això em donava un canvi de perspectiva, era com si em mirés per un espiell: qui és aquest noi? Per què escrivia aquestes coses? Al David li deia que, després de Saben aquell, que vam fer un personatge tan controlat, tan precís, tan a prop de la imatge d'un personatge real que teníem, m'agradava molt aquest ventall de possibilitats que teníem, de passar de la simpatia a l'antipatia, de la melancolia a l'alegria, de l'humor a la tristesa, que vols adoptar-lo i vols matar-lo tot seguit. Crec que ell [Verdaguer] és un actor que té aquest catàleg de tons, que era perfecte. Ha sigut una trobada difícil entre els autors, més que entre l'actor i el personatge.

La història comença amb una crisi, amb una ruptura, que catalitza la crisi total d'aquest personatge. La parella era la taula de salvació d'un home a la deriva.

— D.V.: Completament. Comença la pel·lícula i a la feina no li va gaire bé, també deixa la feina, està sense parella. És un personatge que s'atura en aquell moment que el deixen, que és hivern, i per a ell tot l'any és hivern, perquè es queda com en un estat catatònic, a la vida li van passant coses però ell està en uns llimbs d'emocions, pràcticament congelat.

Pensaves en la crisi dels 40? Com que en David l’ha superat, bé, no sé la crisi, però com a mínim els 40...

— D.V.: La crisi dels 40 la vaig tenir als 38. Jo vaig ser precoç, també en això, i vaig tenir la crisi dels 38 bastant heavy, però l'he superat. Ara ja vaig cap a la crisi dels 50. Si m’agafa als 48 em queden sis anyets.

No sé si l’escrivies pensant en aquestes crisis que ens agafen a la meitat de la vida.

— D.T.: No, pensava més en la crisi general d'una persona. Mentre les coses personals li van bé, la resta de coses estan latents. Quan esclata la relació sentimental, tot l'edifici que estava suportat amb aquesta sensació de solidesa de la parella es transforma en una crisi total. El personatge queda paralitzat. Per a mi, és la història d'un bloqueig. Sempre és hivern vol dir que tu fas hivern de tot el que està al teu entorn perquè estàs bloquejat, estàs congelat, petrificat, no tens sentiments, no pots donar res, no pots rebre les coses que et donen. Has de sortir d'aquesta paralització, i això és el que és difícil. Les crisis estan molt bé, són com una mudança, et fan destriar les coses que són imprescindibles de les que no, a la teva vida, però has de trobar les eines per sortir-ne, perquè si no és dramàtic. La prolongació de la crisi és el que pot destruir una persona.

Es troben dues soledats molt diferents, la d’ell i la de la dona madura, que també porta una soledat allargada en el temps.

— D.V.: Però des d’una tranquil·litat, des d’una acceptació. Al meu personatge li tiren una galleda d’aigua freda. És molt interessant, la connexió intergeneracional entre ells dos. Havíem vist molt al cinema un senyor gran amb una noia jove, però no hem vist tant un noi més jove amb una senyora més gran.

— D.T.: Hi ha persones que han tancat una miqueta les expectatives de la vida, també per l'edat, la maduresa... El personatge de la Isabel diu que ha tancat el capítol de l'amor, dels sentiments. Hi ha molta gent que ha tancat aquest capítol perquè pensa que això només li portarà problemes i disgustos. Sempre soc partidari del risc, perquè el risc és el que et dona la possibilitat del bé i del mal. Si no, si està tot tancat i controlat, la vida és avorrida. I a vegades la renúncia és més resignació que renúncia, que són coses diferents.

Aquesta parella genera incomoditat. S'explicita en el moment en què tenen relacions sexuals, però també hi ha una incomoditat simbòlica, en les mirades de la gent quan van pel carrer. Volies explorar aquest tabú?

— D.V.: És que és molt llarga, aquella seqüència. La vaig tornar a mirar divendres a casa, perquè havia de fer les entrevistes... i vaig pensar: "Puto Trueba, que llarg, que llarg és això. Però que necessari és". Tots som molt d'esquerres i molt guais, però quan ho veus, hòstia, et confronta amb una cosa... Evidentment que sexe a la tercera edat, evidentment que sí, però llavors veure-ho és una cosa... que genera incomoditat.

— D.T.: T'enrecordes del rodatge? El silenci que es va fer. I jo vaig dir: hem fet aquesta seqüència per mostrar als espectadors la incomoditat, que això és una cosa natural i que no ha de ser tan incòmoda, i la incomoditat de les persones que sou aquí –gent jove majoritàriament– és fantàstica, perquè això passa. Hi ha gent que et nega que això passa: no, això passa. No estem acostumats a veure segons quines coses, especialment al cinema i a la televisió, perquè està tot controlat per una idea dictatorial de què és la bellesa, de què és el sexe, de què són les relacions personals, de la perfecció que hem de tenir. Són aquestes pel·lícules que la parella fa així, s'abracen i ja tenen un orgasme sincronitzat. No passa mai, un orgasme sincronitzat, o alguna vegada...

— D.V.: A vegades passa, amb entrenament.

— D.T.: ...amb una persona que ja coneixes, que ja tens un control, i ella de tu. La normalitat és molt maca perquè és completament espontània, graponera, pocatraça, i això no es veu mai. Jo volia que aquesta escena tingués aquesta incomoditat, aquesta sensació de "buf".

I el després.

— D.T.: El què diran, no? És molt important. La pel·lícula tracta d'una persona que és capaç de refutar les seves sensacions pel què diran. I comença amb una negació: no he fet això, ho he fet perquè estava borratxo, no hi ha cap implicació...

— D.V.: Es passa tot l'any negant l'evidència que troba a faltar aquesta persona.

I ara, quinze anys després, quan ho graves, també ho has viscut diferent de quan ho escrivies com a possibilitat?

— D.T.: Jo mai m'he identificat completament amb els personatges que escric, perquè m'agrada que siguin una miqueta més antipàtics del que jo seria, o una miqueta més problemàtics, una miqueta més complexos que el meu comportament. Dit això, m'agradava molt la idea d'explicar la situació des de la mirada d'ell, que és: què he fet? Com he pogut fer això? Què pensaran els meus amics? I aquest cos, que és diferent dels cossos normatius de les revistes, del que és la bellesa. Doncs no: la bellesa és moltes coses, moltes vegades és el pas del temps. Quan soc el director de la pel·lícula és completament diferent: estic entremig dels dos. Crec que és una qüestió també de la teva edat, de la teva experiència personal. Per als espectadors és molt diferent veure la pel·lícula amb 30 anys que amb 60.

Hi ha una reflexió sobre l'elixir de la joventut. Hem aconseguit allargar la bellesa, amb l’ozempic o amb la cirurgia estètica, però l’energia de la joventut no es manté, la mirada inevitablement és diferent.

— D.V.: Ho ha de ser, no? Perquè si no acceptes el pas del temps ets una persona una miqueta mal situada en la vida. És veritat que la gent ha millorat les condicions de vida, l'alimentació, la cura i tal, i la gent que ara té 70 anys no té res a veure amb una persona de 50 de fa quaranta anys. La gent als 50 estava acabada i ara la gent als 50 està molt bé, i als 70 trobes persones que estan actives... però tenen 70 anys. La negació d’això és ridícula, especialment en els homes. Perquè jo crec que les dones, per una qüestió biològica de la transició de la menopausa, tenen una consciència de la seva edat molt més real que els homes. I quan fas, per exemple, el repartiment d'una pel·lícula això t'ho trobes, moltes vegades d'una manera molt automàtica. Comences a dir noms d'homes i parelles possibles per a aquest home, i fas el contrari i les propostes són completament diferents. O sigui, si la protagonista és Maribel Verdú, fas uns homes així, així, així. Si el protagonista és Mario Casas, fas unes dones així, així. I no, no, no. L'edat dels homes no està tan present.

També és veritat que la ficció ha anat canviant i per fi tracta què els passa a les dones a partir dels cinquanta, no?

— D.T.: Hem d’explicar històries que no siguin solament l’eufòria de l'edat jove, de l'adolescència, el descobriment. També hi ha històries molt interessants en altres moments de la vida. La gent estava una mica acomplexada. I les actrius parlaven de com desapareixien els papers de dones a partir dels 40, i tenien tota la raó, perquè és veritat. Això està canviant. Crec que la gent valora les històries i les actrius i actors madurs. Però és veritat que les històries continuen sent quasi obsessivament juvenils.

Siempre es invierno és una pel·lícula molt continguda. Comença amb una ruptura on no es tiren els plats pel cap. Es pot tenir una ruptura tan neta?

— D.V.: M'encanta aquella escena, perquè el cap et va a 3.000 i aquest pobre home... El meu personatge és un pobre home, però alerta, explica coses: que ell va ser infidel durant la relació, la història meravellosa del gat, quan fa l'amor amb aquesta senyora gran i de seguida li diu a l'amic "M'he follat una vella horrible, m'hauries d'haver vist". Té moltes capes. La ruptura em sembla de les més tristes que he vist mai. És nòrdica, europea, civilitzada, però hi ha una tristesa que ja ni lluites, no? És tan mental que em sembla que és una cosa molt emocionant.

— D.T.: Després esclata amb els altres, però amb la seva parella té aquesta contenció que per a ell és molt important per posicionar-se de manera diferent de la resta d’homes. Si no hi pots fer res, per què faràs un número? Seria pitjor. Has de donar la millor impressió de tu, perquè això serà el record que tindrà. Els principals records d’una parella són la primera i l’última vegada que estan junts, a banda de moments de felicitat o d'angoixa. Estem acostumats també a una representació de les ruptures amb crits, i molta gent és molt civilitzada, va cap endins i té una fúria o una decepció que surten en altres situacions de la seva vida. Hi ha aquesta contenció que m'agrada, perquè jo soc una persona continguda, que m'agraden molt els sentiments, però també...

— D.V.: El control.

— D.T.: Perquè hi ha molta violència en l'amor i aquestes coses, i jo estic totalment en contra de la violència, fins i tot verbal. El que defenso és la responsabilitat i l'autonomia. Dues persones prenen una decisió i tu saps que és una decisió dolorosa perquè l’estimes, l'altra persona pensa que està fent mal a una persona que estima, però és la vida i has d'intentar posar-te a la pell de l'altre.

El paisatgisme permet parlar del sentit de l’art. De la utilitat de l’art. El protagonista planteja si l’art ha de sacsejar o ha de ser un espai de bàlsam.

— D.T.: Jo crec que la literatura i el cinema són, per una banda, una companyia, una comprensió del món, però també han de ser un estímul, una incomoditat. Has de fer coses que siguin comprensibles, que provoquin empatia en la gent, però també has de ser crític, el has de posar al límit de la seva paciència i de la seva comprensió. "I per què fa això?" Si no, tot és molt fàcil, mentre que la vida és molt complicada, després. L'amor, les relacions, la feina, tot això és problemàtic sempre, té conflicte, i has de posar el conflicte a la pantalla.