Paolo Sorrentino estrena a Venècia la seva millor pel·lícula des de 'La gran bellesa'

VenèciaUna de les principals apostes de la 82a Mostra de Venècia apunta a la seva reivindicació com a aparador privilegiat del millor cinema italià. Acostumat a veure com els grans cineastes del país, com ara Nanni Moretti o Alice Rohrwacher, presenten les seves obres a Canes, aquest any el veterà festival italià aposta pel talent local, començant per Paolo Sorrentino. Malgrat ser una presència habitual en el certamen francès, el director de La gran bellesa ha inaugurat aquest any la Mostra amb La grazia, un film que eixampla l’aproximació de Sorrentino a l’univers de la política, un territori que ja va satiritzar a Il divo (2008) i a Silvio (i els altres) (2018), dos retrats paròdics de Giulio Andreotti i Silvio Berlusconi. A la roda de premsa de presentació de La grazia a Venècia, Sorrentino ha manifestat el seu interès a fer una pel·lícula política “en un moment històric en què l’ètica sembla una cosa opcional, esquiva, opaca o invocada només per raons instrumentals”.

Esmolant el talent per compondre personatges tocats per una forta consciència de la decadència pròpia, Sorrentino centra La grazia, la seva millor pel·lícula des de La gran bellesa (2013), en la figura de Mariano de Santis, un president de la República que ha assumit amb una barreja de resignació i melancolia la seva condició d’irrellevant símbol de l’estat italià. “No ens hem inspirat en un únic president, sinó en molts perfils diferents: polítics italians, alemanys, homes de lleis, pares i líders de diferents procedències”, explica Sorrentino. Aquesta miríada d’influències conflueix en el personatge de De Santis, conegut en la ficció amb el sobrenom de Ciment Armat pel posat marmori –Toni Servillo, l’actor fetitxe de Sorrentino, torna a oferir una classe magistral d’inexpressiva loquacitat– i per l'habilitat per no mullar-se en les batalles polítiques.

Llum a la foscor

Malgrat l’interès expressat per Sorrentino en la dimensió ètica de la política, resulta difícil no veure La grazia com una obra anacrònica, desconnectada del present, en la seva renúncia a oferir cap comentari sobre l’auge de l’extrema dreta a Itàlia. Mariano de Santis, que es reivindica com un representant de la Democràcia Cristiana i del tacticisme polític, viu els seus últims dies de mandat submergit en la tristor provocada per la mort de la seva esposa i acompanyat per la seva filla (interpretada per Anna Ferzetti), la seva mà dreta en matèria jurídica. "La pel·lícula ofereix l’oportunitat d’allunyar-nos del clixé sentimental i de portar la relació paternofilial a un terreny de debat intel·lectual –diu Servillo–. Els De Santis, pare i filla, estan enamorats de la llei, i això converteix cada trobada entre els dos en un xoc d’idees, a més d’un intercanvi d’afectes". De fet, aquest commovedor retrat d’un nucli familiar en què un pare extremadament rígid aprèn a trencar amb els prejudicis de la mà de la seva filla converteix La grazia en una de les obres més lluminoses de Sorrentino.

En una meritòria exhibició de coherència entre el fons i la forma, Sorrentino acompanya la cerca d’una certa lleugeresa existencial per part de Mariano de Santis amb una proposta estètica moderadament continguda, poc emfàtica, una cosa excepcional per als estàndards de l’autor de Parthenope (2024). Desplaçant el focus des de l’abús preciosista dels seus últims films cap a la confecció d’un personatge fascinant i contradictori –De Santis és un devot dels dogmes clàssics, però adora secretament el raper Guè–, Sorrentino elabora un testimoni agredolç i romàntic de l’experiència d’envellir.

És possible que La grazia pateixi d’una tendència a la redundància, i que el metratge de més de dues hores sigui un pèl excessiu, però poques vegades l’ampul·losa i pirotècnica escriptura de Sorrentino havia bategat amb tanta pertinència i emoció. “Vostè li atorga massa valor a la veritat”, li diu el guardaespatlles a De Santis, que contesta: “És una pura deformació professional dels jutges”. Així, aquest acadèmic president de la República manifesta el seu desig de transcendir l’aferrament a la veritat per conquerir la gràcia que dona títol a la pel·lícula, una gràcia entesa com la bellesa del dubte.