Crítica de cinema
Cultura 22/11/2017

‘Saw VIII’, una seqüela descafeïnada

Xavi Sánchez Pons
1 min

Si alguna cosa se li ha de reconèixer a aquesta nova seqüela de Saw, és que connecta amb l’esperit del temps. La franquícia, màxim exponent del torture porn modern –subgènere del terror on la gent és assassinada i maltractada de manera gratuïta–, va trobar els seus anys de glòria en l’era tenebrosa de Bush Jr. posterior a l’11-S amb la creació del camp de detenció de Guantánamo i la tortura d’estat, i en la necessitat dels nord-americans de purgar el seu sentiment de culpa a través de ficcions d’horror. El psychokiller castigador i judeocristià de Saw i els seus imitadors no tenien cap sentit en l’era bonista i laica d’Obama, per això tornen ara després d’una aturada de set anys: el conservadorisme i el primitivisme de Donald Trump són el caldo de cultiu adequat.

La saga es va iniciar el 2004 amb un neogiallo destraler però brillant en la seva execució i resolució (el seu twist final encara fa patxoca), que va donar lloc a una sèrie de seqüeles on es vulgaritzava la seva fórmula apel·lant a una recuperació festiva i tecnificada del teatre del Grand Guignol: l’ús de l’humor negre i el disseny de formes de morir rebuscades i sanguinolentes. Aquesta vuitena part segueix fil per randa l’estructura de les entregues anteriors, però no compta amb morts antològiques i es queda curta d’hemoglobina. I això és com una truita de patates sense ous ni ceba.

stats