'Sica': el Camí de Sant Jaume que va arribar fins a la Berlinale
Carla Subirana debuta en la ficció amb un drama ambientat a la Costa da Morte
BarcelonaEl 2016, la directora Carla Subirana (Barcelona, 1972) va fer a peu una part del Camí de Sant Jaume fins a Santiago de Compostel·la i, encara amb ganes de continuar caminant, va resseguir la costa per l'anomenat Camino dos Faros. Al cap d'un parell de dies de marxa va descobrir un poblet, Arou, amb cases de colors al costat d'un mar ferotge i indomable, un paisatge d'una violència i una bellesa que la van subjugar. Aquell mateix dia va entrar en un bar del poble i va començar a parlar amb un nen d'uns 11 anys. "Em va ensenyar un vídeo de la seva família fent de percebeiros i li brillaven els ulls –recorda Subirana–. Ell ja havia anat a recollir marisc amb el seu oncle i s'hi volia dedicar, tot i que és un mar perillós, amb molts corrents. De fet, és un dels llocs més perillosos del món, hi ha més de 600 naufragis documentats. Allà el mar et dona menjar, però també et pren la vida".
L'impacte del paisatge bell i alhora terrible d'Arou, el contacte amb els seus habitants i la “curiositat de documentalista” de Subirana van covar en la directora la necessitat de rodar-hi alguna cosa. Aquest divendres, set anys després d'aquell enamorament a primera vista, arriba al cinema Sica, un drama familiar sobre una adolescent (la debutant Thais García Blanco) que espera el retorn del seu pare, pescador d'un vaixell que ha desaparegut a la mar i tothom dona per mort menys la Sica, que va cada dia a la platja amb l'esperança de veure'l. Al seu voltant, Subirana desplega una petita constel·lació de personatges: la mare que vol reprendre la vida (Núria Prims), el noi obsessionat amb les tempestes, un rescatador de cadàvers... I les veus que arrossega el mar.
Abans de rodar-hi, Subirana va tornar a Arou tres estius de vacances per buscar la seva pel·lícula, deixant-se portar per aquella intuïció que l'havia assaltat el primer cop. “A través de l'associació O Camino dos Faros vaig anar quedant amb gent de manera informal i vaig conèixer el món del percebe –explica–. És un ofici perillós que genera adrenalina i un vincle molt fort. No a tothom, esclar, però hi ha molta gent amb la lluïssor als ulls d'aquell nano d'onze anys”. D'aquell procés en queden moltes restes a Sica, detalls i frases com aquella que diu la veterana percebeira a la Sica: “Recorda que és millor que et tiris tu al mar que no que el mar et tiri a tu”.
Masculinitats absents
Sica és una de les produccions catalanes amb més recorregut per festivals de l'any: no només va participar a la Berlinale en la secció Generation (la mateixa on es va estrenar Carla Simón amb Estiu 1993) sinó que va clausurar el darrer BCN Film Fest. La pel·lícula és el primer treball de ficció de la directora, que va debutar el 2008 amb el documental autobiogràfic Nedar i el 2012 va retratar el procés d'aprenentatge dels pilots d'una acadèmia militar espanyola a Volar. A posteriori, Subirana s'ha adonat que un fil molt clar uneix Sica amb la seva opera prima, on removia els secrets de seva pròpia família. “En el fons parlen del mateix, de l'absència de la figura masculina –explica–. A Nedar era l'avi, la recerca d'un fantasma dels anys 40 que se t'escapa. I a Sica, les dones dels mariners estan pràcticament soles: l'home és a la mar i elles són amb els fills”.
Qui no conegui els treballs anteriors de Subirana podria pensar fàcilment que Sica és un nou debut de la nova generació de directores catalanes. De fet, al Festival de Màlaga era candidata al premi a millor opera prima, perquè és la seva primera ficció estricta. Amb les noves directores comparteix la sensibilitat documental en el procés creatiu, el naturalisme interpretatiu i l'interès per l'adolescència i el món femení. Però ella ve del màster de documental creatiu de la Universitat Pompeu Fabra (va formar part de la primera promoció) i reconeix un “deute total” amb Joaquim Jordà: “La llibertat a l'hora d'entendre el camp creatiu, aquest impuls, me'l va donar el Joaquim”.
Amb Jordà també hi va treballar Núria Prims, l'única actriu professional de la pel·lícula. “La segueixo des que va fer Un cos al bosc amb el Joaquim i em va impressionar el seu treball a Incerta glòria”, explica la directora. A Sica, Prims és la mare de la protagonista, una dona “endurida pel paisatge” que parla en català amb la seva filla. “Tot i que el paisatge no pertany a ningú, aquella no és la meva terra ni la meva llengua, i tenia sentit que la Núria fos una catalana que no acaba d'adaptar-se al territori”, diu la directora. “I va ser un repte per a ella, perquè ha d'actuar amb tot d'actors naturals, de gent que no són actors, però està realment fantàstica”.
