Sílvia Munt: “Ara les nenes volen ser directores, i això vol dir que volen mirar, i no que les mirin”

BarcelonaEl Gaudí d’Honor és un premi que acostuma a distingir creadors jubilats o enfilant la retirada, però no és el cas de Sílvia Munt (Barcelona, 1957), que acaba de dirigir un documental sobre Mercè Rodoreda i està immersa en la producció d’un curt per al Festival Grec i a l’abril començarà a preparar un muntatge de Panorama des del pont d’Arthur Miller que estrenarà a l’octubre. “I després vull portar el meu documental de Rodoreda al teatre i ja estic escrivint la pròxima pel·lícula”, afegeix infatigable. La Colometa de La plaça del Diamant va ser un símbol del cinema català, però ella ha deixat de ser aquella actriu d’ulls expressius per convertir-se en una de les directores més inquietes, compromeses i pencaires. Aquest diumenge, l’Acadèmia del Cinema ho celebrarà.

Què va ser el primer que va pensar quan li van dir que li donaven el Gaudí d’Honor?

— Jo, que soc una persona hiperresponsable, el primer que vaig pensar va ser que quan em donessin el premi estaria a punt de rodar un curt pels 50 anys del Grec, i em van venir al cap el discurs, les entrevistes, el vestit... Tot això. I va ser quan es va anunciar la notícia oficialment que vaig començar a rebre missatges i missatges que em van fer plorar. I aquí vaig dir, hòstia, doncs sí, ara ja sé de què parlaré al discurs: del fet d’adonar-te que formes part d’una família meravellosa, desequilibrada, però que t’estima i que, d’alguna manera, creuen que et mereixes aquest premi. Això és el que em va arribar a l’ànima, perquè han sigut missatges preciosos, un rere l’altre.

Era conscient que l’estimaven tant?

— No. No hi pensava, vaja. No n'era conscient, tot i que, inconscientment, suposo que ho buscava. Per a mi és molt important l’equip, sobretot des que vaig començar a dirigir. Crec que les dones, i alguns homes també, hem canviat aquesta jerarquia tan casposa que hi havia abans al cinema.

En aquests últims anys ha sorgit una gran generació de directores. Quan vostè va començar a dirigir n'hi havia molt poques: Isabel Coixet, Rosa Vergés, Judith Colell...

— Al principi érem poques les que ens atrevíem. Una de les alegries de la meva vida ha sigut la revolució de les dones en aquests últims vint anys. Una revolució que havíem perseguit durant dècades i que, finalment, ha esclatat. Ser partícip d’això i veure que ara hi ha un porró de dones boníssimes, amb talent, coses per explicar i una mirada pròpia... El poder reaccionari no està gaire còmode amb això. Però vaig sentir en una entrevista que ara les nenes volen ser directores de cinema. I saps què vol dir això? Que les nenes volen mirar, i no només que les mirin.

I què volia Sílvia Munt quan era una nena?

— Volia mirar. Des de petita era una nena que mirava. Parlava poc i mirava molt. El que m’ha alimentat sempre ha sigut el comportament humà. És el que m’ha interessat i he investigat, primer estudiant psicologia, després estudiant personatges, fent guions o dirigint pel·lícules i documentals. És la cosa més difícil d’entendre i alhora la més apassionant. L’ésser humà no para de sorprendre’t, és un espectacle continu.

I com va arribar a la interpretació?

— El meu avi era metge i jo volia estudiar psiquiatria, però els pares es van separar quan tenia 13 anys i va ser una època molt dura, emocionalment i econòmicament. Per tant, aquest somni no el podia complir. Però feia ballet des de petita i, en un estiu a les Canàries, d’on és part de la meva família, em van oferir 10.000 pessetes per ballar en un ballet contemporani. Jo, amb 16 anys, vaig pensar: “¿Em paguen per ballar?” Mentrestant, vaig acabar l’institut i vaig començar a estudiar psicologia a distància, però vaig tornar a Barcelona a fer ballet contemporani i, a partir d’aquí, em van cridar per fer coreografies al Grec del 76 i vaig acabar fent de Puck a El somni d’una nit d’estiu al Saló Diana. Jo, que era ballarina, vaig començar amb Shakespeare.

També va començar fort en cinema, amb un paper a L’orgia de Francesc Bellmunt.

— Sí, però era un paper petitet. Van ser quatre o cinc dies de rodatge, quasi ni me’n vaig adonar. Per a mi, la primera pel·lícula és La plaça del Diamant. Allà m’adono del que és el cinema. És quan tinc la sensació de fer cinema, perquè passo dotze hores davant la càmera, interpretant amb els ulls, interpretant sense interpretar, aprenent què significa posar-te en la pell d’un personatge.

Vostè era molt jove, gairebé una debutant, i l’èxit de La plaça del Diamant va ser enorme. Com la va afectar la popularitat?

— Mirant-ho en perspectiva, deunidó que tranquil·leta que estava. De sobte em vaig convertir en una persona coneguda a tot arreu i vaig començar a fer moltes pel·lícules, tres a l’any. Però no recordo patir per ser reconeguda, et mentiria, perquè soc una dona molt discreta. Sí, vaig tenir periodistes davant de casa molts anys, però no sortia amb amants ni feia coses rares, i aleshores es van acabar avorrint de mi. Això sí, anava sempre amunt i avall, i això em desgastava. Jo necessito el vincle i l’emoció. I aquesta necessitat d’arrelar-me amb mi mateixa, de saber què penso i què sento, què vull explicar i com vull explicar-ho, és la necessitat que em fa dir: atura’t i escriu, fes les teves pel·lícules, escull i escolta’t a tu. Així que, contestant a la pregunta, potser l’èxit de La plaça del Diamant és un dels motius d’haver arribat al punt de no sentir-me bé estant en un lloc on em miraven, perquè jo tenia ganes de mirar.

Quan a finals dels 90 comença a dirigir, aparca una mica la interpretació. S’ho havia deixat de passar bé actuant?

— De vegades m’ho passava bé i de vegades no. Això potser semblar frívol, però sovint magnifiquem aquests oficis. No sempre t’ho passes bé en aquesta feina. De vegades algú et dirigeix i t’acompanya i tens bon rotllo, però també et pots sentir molt sola. A més, a mi em supera el sentiment de fer una cosa amb la qual no estic d’acord. He tingut la sort de treballar en pel·lícules molt bones, però també en coses que no ho eren... I això em feia emmalaltir. No gaudia, perquè no soc una actriu que gaudeix fent qualsevol cosa. Quan vaig començar a dirigir no estava bé. La sèrie que feia no m’agradava, però tenia tres filles i em convenia molt seguir treballant. Llavors algú em va preguntar si era feliç fent el que feia, i aquesta pregunta va fer que em llancés al precipici: vaig demanar l’excedència per marxar al Sàhara i rodar el curt Lalia, i allò em va donar una llibertat i una sensació d’oxigen que m’ho va curar tot.

Una de les bèsties negres de les actrius és la pressió estètica que se’ls hi imposa. Amb el salt a directora, això s’ho va estalviar.

— Potser sí. Una actriu envelleix dos cops, una en la vida real i una altra davant la càmera, perquè t’estan mirant contínuament. És un malson. Però jo tenia 37 o 38 anys, encara no patia aquesta pressió. No era com tenir 50 anys. I ara les coses han canviat i hi ha més papers de dones que no tinguin 30 anys, perquè hi ha més dones escrivint i dirigint.

En algun moment ha trobat a faltar fer d’actriu?

— No, gens. Però gens ni mica. Per a mi és com el ballet. Són vides que formen part d’una etapa i que m’han alimentat molt. El ballet em va donar una disciplina mental i física molt gran, i ser actriu també. Però jo ara estic fent altres coses. He rodat un documental sobre Mercè Rodoreda, estic amb un curt sobre el Grec del 1976... Em sento plena, estic sencera per dins. Fa molt temps que no faig d’actriu, i em fa com mandra. I estimo els actors amb bogeria, però sé com és de difícil, la feina, i no l’enyoro, perquè ja no em fa feliç.

En tots aquests anys, quina és la persona amb més talent que ha conegut?

— La Rodoreda. Quan la vaig conèixer vaig pensar que aquella dona tenia una manera de mirar que semblava que veia a través dels teus ulls. Sabia perfectament com eres i el que pensaves. Era una intel·ligència tan fina com n’he conegut poques. He conegut molta gent amb talent, però ella era un cas a part. Per descomptat, l’he llegida tota, una vegada i una altra, i com més gran et fas més bona t’adones que era.

¿Podria triar un record relacionat amb el cinema?

— Uf, és cruel triar-ne un de sol. Mira, no seré original. Recordo molt aquell estiu meravellós que vaig rodar La plaça del Diamant, perquè era feliç interpretant aquell personatge amb un equip que m’estimava i m’ajudava. Jo allà hi vaig descobrir una família i un lloc en el qual em sentia molt bé. Amb el càmera, el director de fotografia, els elèctrics, la Joana de maquillatge, que tenia cura de mi com si fos una filla, o l’Agustí Villaronga, que feia el vestuari... Tants companys que per primera vegada teníem la sensació d’estar fent una pel·lícula important... Era una gran sensació de plenitud. I era el 1981, un any molt bonic en què pensàvem que la mort del dictador seria un punt i a part.

45 anys després, com veu el clima polític i social actual?

— Amb una desesperació absoluta. Tinc tres filles, i és una tristesa molt gran veure com els referents que s’estan inoculant a les xarxes i la política són repugnants, tant als Estats Units com aquí. Estic absolutament trastornada i no sé què hem de fer per treure’ns de sobre això. Sabem que tot surt de la ràbia per la gran revolució que ha fet la dona, i que hi ha gent molt enfadada. Perquè la revolució de la dona és un canvi de paradigma que alimenta aquesta política reaccionària de tornar als valors familiars, a la religió i al capitalisme més brutal. Estem en un punt en què l’únic que queda és millorar, perquè no podem anar a pitjor. Hem tocat fons.