Tots els camins de Sitges porten a Stephen King

SitgesCom explica al documental King on screen, disponible a Filmin, el director Mike Flanagan se sentia molt atret per les pel·lícules de terror però li feien tanta por que, als 10 anys, va decidir provar amb els llibres de terror i va llegir It, de Stephen King. “Va ser un gran error –recorda–. No volia seguir llegint perquè estava molt espantat i tenia malsons terribles, però m’importaven tant els personatges que no podia parar. I em vaig adonar que cada capítol m’oferia una oportunitat per aprendre a ser valent. Perquè això és el terror, un entrenament per exercitar el coratge en petites dosis i en un espai segur. Va ser l’inici del meu viatge en el terror i Stephen King es va convertir en el meu heroi”, explica.

Gairebé quatre dècades després, Flanagan no només s’ha convertit en un cineasta imprescindible del terror contemporani, sinó també en el que ha connectat més bé amb l’obra del seu heroi literari, dirigint primer El joc d’en Gerald (2017) i després Doctor somni (2019), la seqüela de El resplandor. I aquest diumenge s’ha projectat al Festival de Sitges La vida de Chuck, que parteix d’una història inclosa a l’antologia del 2020 La sangre manda que té una estructura narrativa més juganera i experimental del que és habitual en l’autor de Carrie. Flanagan, que no ha pogut viatjar a Sitges, segueix la partitura en tres actes de King i s’apropa a la vida d’un home començant per l’acte final, que coincideix amb un apocalipsi que està extingint la vida a la Terra i el protagonista del qual només apareix en uns misteriosos anuncis.

El terror està present en comptagotes a La vida de Chuck, que s’inscriu en el vessant més tendre i humanista de l’escriptor nord-americà i subordina l’element sobrenatural a una exploració de la importància d’una vida qualsevol i dels moments que fan que valgui la pena viure-la. De fet, el seu clímax emocional no és la resolució final del misteri que fa encaixar totes les peces sinó l’escena central del segon acte, en què Tom Hiddleston (el Chuck adult) improvisa un ball espontani al ritme d’un bateria que toca al carrer. Val a dir que la pel·lícula té una relació desacomplexada amb les emocions que en algun moment frega el desastre, però que salva la noblesa amb què King escriu els seus personatges.

Camineu, camineu, maleïts

A Sitges tots els camins porten a Stephen King, i en la programació també hi ha l’última adaptació que s’ha rodat de la seva obra, precisament de la primera novel·la que va escriure quan encara estudiava a la universitat, La llarga caminada, però que finalment va publicar el 1979 amb el pseudònim de Richard Bachman i que l'editorial Males Herbes va editar en català el 2020. La larga marcha, que clausurarà el festival dissabte 19, s’ambienta en uns Estats Units arruïnats econòmicament on, per combatre el desànim de la població, cada any se celebra una marxa en què mig centenar de joves caminen per carretera nit i dia i, a mesura que defalleixen i s’aturen, són executats fins que només en queda un.

En aquest conte distòpic dirigit per Francis Lawrence (Soc llegenda) ressonen de manera intensa les inquietuds socials de King, que va escriure la novel·la en ple auge de les protestes contra la guerra del Vietnam i en un ambient altament polititzat. La crítica a l’estat i a la cultura de la competitivitat és potser un pèl simple, però el seu cant a l’amistat resulta encomanadís; i tot plegat desprèn un cert aire modest de sèrie B dels 70 que juga al favor d’aquest survival agònic que dona continuïtat a la carrera com actor de Cooper Hoffman, el fill de Philip Seymour Hoffman descobert a Licorice Pizza.

King també és l’origen de la sèrie més esperada d’aquesta edició de Sitges, It: Benvinguts a Derry, que produeixen Andy i Bárbara Muschietti, responsables de la seva adaptació al cinema en dues parts. La sèrie funciona com a preqüela de la pel·lícula, i explora l’origen del monstre Pennywise, a qui interpreta novament Bill Skarsgard. Però els títols presents a Sitges són només la punta de l’iceberg: al novembre Edgar Wright estrenarà The running man, Mike Flanagan treballa en una sèrie de Carrie i adaptarà La torre oscura, JT Mollner (guionista de La larga marcha) farà el mateix amb La chica que amaba a Tom Gordon i Doug Liman portarà al cinema per primera vegada The stand. I hi ha projectes en marxa sobre Cujo, The talisman, Billy Summers, Christine... La influència de Stephen King sobre el terror audiovisual modern és enorme.