Charles C. Mann: "Quan els conqueridors hi van arribar, Mèxic era més sofisticat i ric que Espanya"

BarcelonaEl periodista Charles C. Mann (1955) va decidir rebatre a les xarxes els lectors espanyols que consideren una ofensa el seu llibre 1491. Una historia de las Américas antes de Colón (Capitán Swing). Hi explica com eren les societats del continent americà abans que hi arribessin els europeus i, amb ells i els seus vaixells, les malalties que van causar una mortaldat catastròfica.

La reedició del seu llibre arriba en un moment controvertit. En diferents llocs d’Amèrica i la Gran Bretanya s’estan enderrocant monuments dedicats als conqueridors. 

— En general no estic a favor de destruir estàtues, perquè és una manera de destruir el passat. Als Estats Units, s’estan destruint sobretot les dels confederats. N’hi ha milers a tot el país i ara són objecte de discussions ferotges. La majoria es van fer al llarg del segle XX i amb una clara intenció: simbolitzen la supremacia blanca, celebren un ordre social en què els afroamericans són considerats inferiors. Alguns critiquen que si enderroquem aquestes estàtues, després es farà el mateix amb les de George Washington i Thomas Jefferson, perquè tenien esclaus, però no és el mateix: tenien esclaus però no se’ls honora per això. Personalment, voldria conservar les estàtues però amb una explicació, encara que no deixi en bon lloc els governs. Però això no és nou. A l’Antic Egipte ja s’enderrocaven estàtues. A l'Antiga Roma s’eliminava tota la simbologia relacionada amb els que havien passat a ser impopulars: Neró, Calígula, Messalina... i això no ha servit de gaire, perquè segles després encara continuem parlant d’ells.

Vostè s’ha mostrat sorprès a les xarxes socials per les crítiques rebudes sobretot per part de lectors espanyols. Per què creu que la invasió o conquesta d’Amèrica s’ha utilitzat també com a arma política? 

— No entenc per què la gent té la necessitat de justificar les accions d’ancestres tan llunyans. Tal com descric a 1491, un dels meus ancestres va arribar als Estats Units amb el Mayflower, el 1620. Molts dels que hi viatjaven se’ls coneix com a Puritans o Pilgrims, i van fundar la colònia anglesa de Massachusetts, on visc actualment. Bé, el meu ancestre no era un d’ells, era un borratxo que va ser executat per assassinat, probablement va ser la primera execució de Nova Anglaterra. ¿Se suposa que m’he de disgustar quan els historiadors en parlen? ¿El meu ancestre era clarament odiat, però això m’afecta a mi i als meus fills? Bé, suposo que molta gent no pensa com jo. Hi deu haver gent que ni tan sols s’ha llegit el llibre, perquè parla d’abans de l’arribada de Colom.

—

— S'ofenen perquè dic que quan els conqueridors van arribar a Mèxic hi van observar que les societats eren més grans, més sofisticades i més riques que al seu propi país. Alguns creuen que això és insultar Espanya. Però haurien de discutir amb els conqueridors i no amb mi. Per exemple, cito Cortés quan descriu el palau de Moctezuma: "Podria dir que viuen com es viu a Espanya i amb la mateixa harmonia, el mateix ordre, però s’ha de destacar que han aconseguit moltes més coses. El palau on vivia Moctezuma és tan meravellós que és impossible pràcticament poder descriure’l, a Espanya no hi ha res comparable".

Al llibre explica que les diferents cultures que hi havia a Amèrica van transformar el territori on vivien per fer-lo més productiu amb obres d’enginyeria, que tenien un llenguatge escrit i van construir grans i opulentes ciutats. Per què ha costat tant que tot plegat fos reconegut? És responsabilitat de les fonts o dels historiadors?

— Segurament el racisme hi té força a veure. La creença que persones considerades inferiors no podien aconseguir tantes coses. I, d’altra banda, és més fàcil justificar una conquesta dient que els conquistats són primitius i salvatges. Encara que aquest argument és força immoral perquè estàs dient que és acceptable fer-ho i robar-los perquè són pobres i analfabets. Tanmateix, un dels principals motius, almenys a Nord-amèrica, és que a finals del segle XIX, quan es van formar les primeres generacions d’antropòlegs i arqueòlegs, les malalties i el maltractament havien reduït tant la població nativa que era difícil creure que havien estat molts i poderosos. 

Si a Amèrica tenien societats tan avançades, com van perdre la guerra davant els invasors?

— Hi ha molts factors, com el fracàs a l'hora d’unir-se contra els europeus, la seva decisió d’aliar-se amb els invasors per combatre els seus enemics o, més tard, l’ús d’espases i armes de foc. Però el factor més decisiu van ser les malalties infeccioses (xarampió, malària, grip, febre groga, tifus, verola...). La majoria no existien a Amèrica fins a l’arribada de Colom. És com si totes les malalties que havien assolat Europa, l'Àsia i l'Àfrica al llarg d’un mil·lenni es concentressin a Amèrica les dècades posteriors a l’arribada de Colom. A part d’això, el que també és difícil entendre és com van sobreviure els europeus, que van arribar en grups petits i pobrament equipats, en un terreny que els era totalment desconegut. 

Per què Nord-amèrica va prosperar molt més que Amèrica del Sud o Centreamèrica?

— A Why nations fail, els economistes Daron Acemoglu i James Robinson argumenten que Espanya i Portugal eren més restrictives a l’hora de permetre emigrar a les colònies. Expliquen que sobretot es dedicaven a transferir riquesa als seus països d’origen. Perquè això funcionés, espanyols i portuguesos van crear institucions extractives. Els anglesos i els holandesos van enviar un gran nombre de població, que va retenir bona part de la riquesa per crear institucions que beneficiessin el territori on s’assentaven. No és que els espanyols fossin millor o pitjor que els anglesos, com explico a 1493 [que encara no s'ha traduït], a les colònies espanyoles hi havia moltes més malalties i era més difícil que es pogués sobreviure. Les colònies angleses que hi va haver al Carib van ser tan extractives com les espanyoles. 

Al llibre parla d’Haudenosaunee, un somni llibertari i feminista. És una forma de govern que van compartir moltes cultures índies al nord de Río Grande. ¿Tenim més en comú amb els haudenosaunee del 1491 que amb els nostres propis ancestres?

— Crec que sí, però és tan sols una especulació. Al segle XVII, Europa vivia en una societat molt rígida i amb normes punitives que es basaven en la classe, la religió i l’autoritat monàrquica. Avui les trobaríem intolerables. Hi havia lleis sobre on es podia viure, on es podia viatjar, com viure la religió i, fins i tot, com es podia vestir. El 1623, per exemple, Carles V va dictar una ordre dient quina gent podia portar certs ornaments i es considerava un crim trencar aquesta norma. Quin és l’origen de tots els canvis que han portat més llibertat, més igualtat i més relaxament? Els escriptors europeus són ambigus. Creuen que els maleducats i poc refinats americans han estat més exposats als haudenosaunee (iroquesos) i wendat (hurons). I els americans també ho creuen així. La primera gran rebel·lió dels colons anglesos contra el rei anglès va ser la Boston Tea Party. Per protestar contra la monarquia es van vestir com indis i així es va fer també en altres protestes posteriors. Els primers europeus expliquen com els va sorprendre la relació de la població amb els seus líders, que era més igualitària i havien de convèncer amb arguments. I els nobles europeus s’enfadaven perquè els indis no acceptaven els seus privilegis aristocràtics. 

¿S’ha menystingut la influència d’aquesta població indígena en la Constitució americana o en com s’entén la llibertat avui dia?

— En el passat, definitivament sí. Les coses estan canviant. L’any passat l’antropòleg David Graeber i l’arqueòleg David Wengrow van publicar The dawn of everything, un bestseller que afirmava que les crítiques de la població indígena a les societats europees van tenir una enorme influència. Fins i tot, van inspirar els nostres ideals de llibertat o la Il·lustració. Molts dels autors francesos de la Il·lustració van escriure sobre les seves pròpies societats des del punt de vista d’un estranger. Chateaubriand, per exemple, va imaginar un debat amb un indi natchez i Voltaire va tenir un encontre suposadament amb un wendat. "Hi ha un motiu pel qual tants pensadors de la Il·lustració insisteixen que els seus ideals de llibertat individual i igualtat van ser inspirats per nadius americans, perquè és cert", escriuen. Els dos autors diuen que la història que aprenem a l’escola que argumenta que tot plegat és una evolució inevitable dels estats, és una manera d’evitar que aprenguem que els indígenes americans van inspirar la Il·lustració.