Creadors de cultura a l'ombra

NOÉ BLANCAFORT (ACTOR)

"Fer publicitat no vol dir ser un actor frustrat"

És la cara de més de 60 anuncis de televisió, tot i que la majoria de gent l'associa amb la publicitat d'Estrella Damm. Des de fa més de sis anys, Noé Blancafort ha aparegut a les pantalles de les llars catalanes com el protagonista dels espots de Nokia, Nestlé, Baileys i Adidas, entre d'altres. Llicenciat en informàtica, va deixar enrere els ordinadors en descobrir la seva passió pel teatre, gràcies a una amiga que el va arrossegar als escenaris. Amb la publicitat ha aconseguit estabilitat laboral, una cosa poc habitual entre els intèrprets, sobretot quan s'està començant. "Els anuncis em permeten cobrir les meves necessitats econòmiques, guanyar experiència al sector i mantenir-me pròxim a la professió", explica Blancafort. El seu objectiu principal és ampliar a poc a poc la carrera d'actor, per abandonar la publicitat quan pugui viure de la interpretació teatral o bé audiovisual.

Rodar un anunci no és el mateix que actuar en una sèrie de televisió o en una pel·lícula. "En publicitat no cal preparar-se tant el paper, perquè darrere dels personatges dels anuncis no hi ha una història", admet Blancafort. Tot i això, saber transmetre felicitat i alegria és cabdal per fer una bona feina. "S'ha de crear una atmosfera meravellosa en què tothom estigui content, sense que es percebi com un món artificial", diu l'intèrpret. A més, la brevetat i la rapidesa dels rodatges d'espots televisius "impedeixen proposar canvis als guionistes sobre el personatge", en una feina que també implica vincular la pròpia imatge a la marca de l'anunci.

Aquest tipus d'actuacions tenen poc reconeixement i es perceben com una professió secundària dins el món de l'art escènic. Per això, Blancafort insisteix: "No som actors frustrats", i assenyala que "treballar en publicitat no vol dir que no siguis prou bo per fer una pel·lícula". Al cap i a la fi, per a molts intèrprets "els anuncis són com una feina temporal i suposen un pas intermedi de la carrera professional".

TONI LLOBET (IL·LUSTRADOR)

"Hem divorciat el món cultural de la natura"

Del llapis de Toni Llobet n'han sortit gairebé tots els animals de l'Arca de Noè. Els lleopards, les girafes, les panteres i els búfals del Handbook of the mammals of the world (Lynx Editions) comparteixen pare amb els ocells, les libèl·lules i fins i tot els bolets de les Guies de flora i fauna d'espais naturals (Brau Edicions). El repertori pictòric de Llobet és tan ampli com la seva passió per plasmar qualsevol ésser, sigui de l'espècie que sigui, al paper.

Com a il·lustrador científic, ha de reproduir amb la màxima fidelitat animals i plantes de tota mena. "La meva feina consisteix a crear models neutres que permetin posar de relleu les diferències entre espècies", apunta Llobet. Anys enrere dibuixava a mà i amb models al natural, però ara la majoria de les seves obres es basen en animals fotografiats. També ha aparcat el llapis de carbó i treballa amb una tauleta gràfica i un bolígraf òptic. Ara bé, l'ús d'aquestes eines no li impedeix mantenir una personalitat pròpia a l'hora de dibuixar. "La tecnologia no significa que treballi de manera automàtica, sinó que en tot moment he de conduir i controlar el traç", subratlla. Cada il·lustració implica prendre diverses decisions que donen cabuda a la creativitat. L'artista destaca: "Fins i tot a l'hora de dibuixar una fulla de roure, l'autor té marge de maniobra per decidir qüestions com la inclinació, la ubicació i el punt de vista de la imatge".

Gran part dels treballs de Toni Llobet van a parar a editorials de fora de Catalunya, un fet que el dibuixant atribueix a la falta de reconeixement social dels il·lustradors científics en la societat catalana. En altres països d'Europa, aquest sector cultural forma part del gruix d'artistes nacionals i les seves obres són presents en exposicions i galeries. A Catalunya, en canvi, els dibuixos naturalistes han quedat relegats a les enciclopèdies i a les guies de muntanya. Llobet considera: "Hem divorciat el món natural de la cultura", de manera que, avui en dia, "fins i tot es fa bandera de la pròpia ignorància quan es va al camp". Aquest trencament amb les arrels rurals ha fet que "la natura es percebi com una afició de boletaires amb aires folklòrics", un fenomen que no passa als països nòrdics ni als anglosaxons.

Al Regne Unit, per exemple, és habitual que la gent formi part d'associacions per protegir i reivindicar el patrimoni natural. "Entre els britànics hi ha un alt grau de coneixement de la natura, que facilita l'existència d'una producció cultural en aquest àmbit", assegura Llobet. Considera que la societat catalana és a l'altre extrem de la balança, perquè "aquesta percepció hi és absolutament inexistent". Tot plegat provoca que alguns autors no donin importància a qüestions bàsiques de l'entorn natural i que, per tant, certes il·lustracions "suposadament científiques mostrin espècies en contextos que no toquen o en posicions ben estranyes".

Però no tot està perdut. Crear eines sobre la natura i que siguin accessibles al públic són dos dels reptes de Llobet perquè la il·lustració científica deixi de ser residual entre la població catalana. També considera fonamental saber transmetre els valors del món rural i impulsar un sistema educatiu que els potenciï. L'il·lustrador defensa: "Només d'aquesta manera podrem construir una societat culta i responsable".

XAVIER SINDREU (DISSENYADOR)

"La creativitat va a la baixa i les idees es valoren poc"

Els primers segons d'un programa de televisió són cabdals. El grafisme és un dels elements que de seguida queda a la memòria dels teleespectadors quan el producte agrada. Per això és fonamental la tasca dels dissenyadors gràfics, que han de crear logotips i caretes atractives i alhora que encaixin amb els continguts de la proposta televisiva. Xavier Sindreu n'ha ideat un grapat, com per exemple la seqüència del rovelló entremaliat que apareix al principi de Caçadors de bolets i l'inici en stop-motion del programa musical No me la puc treure del cap. Sindreu forma part del departament de disseny gràfic de TV3, en què també ha elaborat els grafismes dels Telenotícies i les imatges corporatives dels canals 300 i Super3. A la cadena catalana els dissenyadors treballen en equip i el resultat és una creació conjunta.

"La nostra feina implica haver-se d'adaptar al que et demanen els realitzadors del programa, de manera que no pots tenir un estil gaire marcat", admet Sindreu. Anys enrere, l'auge del disseny els permetia ser originals i atrevits. Ara, segons l'artista, "la creativitat va a la baixa, perquè has d'ajustar-te a productes similars que han tingut èxit". Aquestes constriccions poden suposar més o menys limitacions en funció de qui ho demani. "Alguns clients es creuen que són grans creatius amb idees brillants, però després s'han de reconduir", afirma. Així, la seva feina depèn molt de les exigències de qui l'encarrega i "pot ser des d'un martiri fins a un plaer".

RAMIR MARTÍNEZ (MÚSIC)

"Faig la música a mida, igual que un fuster quan construeix un moble"

En ocasions passa desapercebuda, però la música juga un paper fonamental a les pel·lícules i als documentals. Ja sigui a les sèries televisives, als anuncis o bé als llargmetratges, les bandes sonores ajuden a crear l'atmosfera adequada i transmetre a l'espectador la sensació que es busca amb cada imatge. Darrere d'aquest tipus de composicions hi ha autors com el músic Ramir Martínez, que ha creat la banda sonora dels documentals Tots al carrer! i El carro d'Anglesola, entre altres llargmetratges.

En aquests casos, com que l'obra sonora és un encàrrec, el punt de partida l'estableix el client. "Mai començo a compondre a cegues, sinó que sempre disposo d'una pauta amb el tipus de música que he de fer", explica Martínez. L'argument i el context de l'audiovisual marquen els trets característics de la futura composició que, segons el músic, "s'elabora a mida de les imatges, igual que un fuster quan construeix un moble".

L'impacte derivat de cada peça musical representa una de les parts més importants de la seva feina, encara que algunes vegades l'espectador pràcticament ni el noti. "No és gens fàcil compondre una obra neutra que serveixi de fons musical i et faci parar atenció a la conversa dels protagonistes", apunta.

A l'altre extrem de la seva professió hi ha l'objectiu de transmetre una emoció determinada, d'acord amb la trama del film. Per a Martínez, aquest tipus de composicions "són dels reptes artístics més complexos, perquè s'ha de traduir una imatge en música".