Crítica de dansa
Cultura  /  Dansa 17/10/2022

La bellesa hipnòtica de Lucía Lacarra

La ballarina ofereix un espectacle poètic i colpidor a Terrassa

2 min
Lucía Lacarra i Matthew Golding a 'In the still of the night'
  • Ballarins: Lucía Lacarra i Matthew Golding
  • Coreografia: Matthew Golding  
  • LaFACT Terrassa
  • 15 d'octubre del 2022

Lucía Lacarra és una ballarina d'un altre planeta. La seva aparent fragilitat, flexibilitat, delicadesa, elegància i expressivitat són captivadores. Impossible apartar-ne la mirada. In the still of the night és el seu últim treball, que li ha valgut el Premi Max 2022 a la millor intèrpret femenina de dansa. L'ha creat amb la seva parella, Mathew Golding, partint de la delicadesa poètica i subjugant que emana de la seva dansa.

Després de l'èxit de Forlandia, que com aquest In the still of the night també es va poder veure a LaFACT de Terrassa, Lacarra i Golding tornen a la fórmula cinema-dansa. Però si en la primera obra les filmacions eren més oníriques, en aquesta peça són les que ens donen el context de què està passant a l'escenari. A la pantalla veiem la realitat, una parella enamorada i alegre que balla al so de la música dels anys 60, mentre que a l'escenari observem el que en queda d'ells: soledat, foscor i molt dolor. 

In the still of the night és un espectacle poètic i colpidor, fins i tot una mica inquietant, una història d'amor tràgica mostrada en retrospectives i flashbacks. Amor i mort, anhel i dolor, records de felicitat s'entrelliguen en un viatge emocional sota l'atenta mirada d'una lluna immensa que deixa el temps i l'espai suspesos.

La coreografia de Golding és pura delicadesa, pensada al mil·límetre en les elevacions, amb moltes ascensions refinades i innovadores, braços, cossos i cares altament expressius i petits gestos gairebé imperceptibles, tot a càmera lenta, que posen la pell de gallina. La parella flueix sense esforç aparent i tots els seus moviments són d'una lleugeresa quasi incomprensible, alhora que de gran profunditat emocional. Ella flueix en l'aire com un esperit eteri que ens remet a l'esperit de Giselle, mentre que l'ambient i el llit, com a únic element escenogràfic, ens transporta a l'angoixant Le jeune homme et la mort. 

In the still of the night és en realitat molt més que "En la quietud de la nit", com diu el títol; és un viatge a l'inconscient, al teixit emocional dels records, els somnis, els desitjos i les pors interiors en una coreografia potser excessivament repetitiva, com les músiques de Philip Glass, però a la qual un s'acaba entregant. Perquè qui es pot cansar de veure tanta bellesa irrepetible, hipnòtica i excepcional?

stats