Tamara Rojo és una ‘Giselle’ brutal, tendra i desoladora al Liceu

'Giselle'

Gran Teatre del Liceu. 4 de maig del 2022

La Giselle d’Akram Khan és brutal, una eina emocional amb la qual no ens estranya que Tamara Rojo hagi decidit acomiadar-se dels escenaris. El coreògraf anglès s’allunya de la candidesa del personatge i crea un nou món reivindicatiu, magníficament ballat per l’English National Ballet.

Els vilatans són aquí treballadors immigrants en una fàbrica tancada per un mur immens que bé podria ser un mur de contenció fronterer. L’escenografia i el vestuari ens endinsen en un espai de foscor i marginalitat que té alguna cosa de Wozzeck, de denúncia estremidora contra el poder. La partitura de Vincenzo Lamagna, interpretada en directe per l’Orquestra del Liceu dirigida per Gerry Cornelius, és plena de percussions amplificades que es repeteixen com un mantra amb lleus referències a la música original d'Adolphe Adam.

El primer acte és frenètic. La quarantena de ballarins són pura energia en una coreografia que fusiona contemporani, dansa kathak i clàssica. Tot és exagerat, vehement, música a tot volum i salts i corredisses trepidants entorn a un pas a dos líric i volàtil de Tamara Rojo (Giselle), en estat de gràcia, amb un efectiu Isaac Hernández (Albrecht). Un toc de sirena estrident –que evoca els corns de caça de la partitura original– introdueix uns aristòcrates engalanats sorgits d’una versió moderna de Las Meninas. No hi ha escena de la bogeria, però Tamara Rojo està esplèndida en la seva interpretació actoral, amb un simple parpelleig d’incomprensió és engolida per un remolí humà al so d’unes onades que evoquen el sepulcre en què s’ha convertit el Mediterrani. 

El segon acte ens mostra un inframon sense tombes ni tutús. Les willis són un exèrcit de zombis amb vestits estripats i cabelleres enredades armades amb llances en actitud tribal. Alhora, hi ha escenes d’una bellesa subjugant, com la de Myrtha, interpretada per una immensa Stina Quagebeur, arrossegant mig escenari el cos mort de Giselle lliscant sobre les puntes en un quadre sobrenatural. Khan tracta Giselle amb una delicadesa corprenedora i Tamara Rojo, totalment entregada, ens entendreix en la seva vulnerabilitat quan reneix i ens commociona en una escena sense música ni moviment quan, tan sols amb una mirada, fa que Myrtha s’allunyi flotant, per acabar, ingràvida, lliscant pels braços del seu estimat en un pas a dos sorprenentment trist mentre s’esvaeix per no tornar mai més.