MEMÒRIA

Quins arxius explicaran les protestes contra la sentència del Procés?

El relat serà un o un altre segons com es guardi i se sistematitzi la documentació

La resposta a la sentència de l’1-O ha tingut mil ulls. Pràcticament tothom que ha sortit al carrer tenia una eina a les mans, el mòbil, que li ha permès recollir proves de tot el que passava: les protestes, l’acció policial, les agressions... Les mobilitzacions fins i tot s’han pogut veure en streaming i molts han penjat les imatges en diferents plataformes. Ara bé, ¿qui garanteix que tot el que està penjat a la xarxa no serà eliminat? ¿Qui es preocupa de recollir tota la documentació que genera la mobilització ciutadana? ¿Com explicarem i demostrarem tot el que ha passat a mitjà i llarg termini?

Cinquena nit d’aldarulls: la més massiva, llarga i dura

Fa dos anys, quan es va celebrar el referèndum de l’1-O, els arxius catalans van obrir les portes perquè qui ho volgués diposités el material que havia gravat durant el referèndum i després. El 3 d’octubre del 2017, l’aleshores conseller de Cultura, Lluís Puig, va fer una crida perquè es guardés el material audiovisual i va anunciar que s’habilitaria un sistema per recollir-lo perquè es considerava “patrimoni”. Aquesta vegada, però, no hi hagut cap convocatòria pública per recollir el testimoni gràfic de les protestes. “La campanya de fa dos anys segueix vigent, però aquesta vegada no hem fet cap crida ni cap convocatòria pública”, asseguren fonts del departament de Cultura de la Generalitat.

Repressió espontània?

“Víctimes i victimaris no són els mateixos que l’octubre del 2017”, diu David Bondia, president de l’ Institut de Drets Humans de Catalunya. Fa dos anys només es va posar en qüestió la intervenció de la Policia Nacional, però ara també hi ha queixes sobre els Mossos d’Esquadra. Bondia creu necessari conservar el material quan es vulneren drets humans, perquè poden ser proves. “Potser en un context polític i jurídic determinat hi ha proves que es poden tombar, però en un futur sí que es poden utilitzar. És el que van fer les Abuelas de Plaza de Mayo a l’Argentina. Van recollir proves i més tard [amb l’arribada de la democràcia] van anar a judici”, recorda Bondia. En aquest sentit, el president de l’Institut de Drets Humans considera que la feina dels arxivers és important: “Més que guardar les imatges, és important sistematitzar-les. Potser aïllades no ens donen gaire informació, però en conjunt poden evidenciar un patró de conducta en la repressió, demostrar si aquesta repressió va ser aïllada o si hi havia unes ordres”.

On guardar la documentació

La qüestió és on guardar aquestes imatges. ¿En un servidor privat? ¿En un de públic? Fa dos anys, davant les incerteses, l’ Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya va recollir més de 8 milions de tuits (no retuits) amb etiquetes relacionades amb l’1-O i va decidir allotjar-ho tot al servidor del col·lectiu nord-americà Documenting the Now, obert a tothom. Actualment l’Associació d’Arxivers també ha estat proactiva, a diferència de les institucions catalanes, i ha fet una crida per recollir la documentació. “Ara mateix molta gent penja vídeos i fotografies a les plataformes socials, però acostumen a ser privades i no les controlem: els propietaris ho poden eliminar tot quan vulguin”, explica Vicenç Ruiz Gómez, vocal de recerca de l’Associació d’Arxivers.

Gómez alerta de la sensibilitat del material amb què es treballa. La documentació sempre es pot fer servir amb finalitats repressives. Hi ha molts exemples històrics, com els papers que es guarden a l’arxiu de Salamanca i que van sortir de Barcelona el gener de 1939, després que les tropes franquistes ocupessin la ciutat. D’altra banda, conservar tota la documentació dels judicis sumaríssims del franquisme ha permès evidenciar la magnitud de la repressió de la dictadura. “La documentació dels moviments que són qüestionats per l’estat tenen el perill que també poden servir per reprimir. És important que els guardem bé, garantint-ne la preservació i contextualització, perquè si conserves el context pots garantir-ne l’autenticitat”, diu Ruiz Gómez. Organitzacions com Witness.org assessoren i formen gent perquè les filmacions siguin segures per als testimonis i els autors de les imatges i perquè es puguin fer servir com a prova en judicis.

Un dels grans avantatges del moment actual és que pràcticament tothom pot recollir proves i, per tant, el relat és més plural. “Es trenca el monopoli de l’arxiu que han tingut històricament els estats. Hi ha la possibilitat de contrarestar l’arxiu institucional. Cada comunitat pot tenir el seu arxiu, el seu llegat, la seva visió del món. El repte és garantir una memòria múltiple”, defensa el vocal de l’Associació d’Arxivers.

El 1895 la Casa de l’Ardiaca acollia el Col·legi d’Advocats de Barcelona. D’aquesta època és la bústia modernista de Lluís Domènech i Montaner. Durant el franquisme s’hi llançaven publicacions clandestines impreses en condicions molt adverses i en ciclostils casolans. Sovint el peu dels papers era fals o erroni per complicar la localització de la impremta. Hi havia un acord perquè es guardés tot el que es produïa des dels sindicats i els partits polítics sense que ho sabessin les altes instàncies. Els temps han canviat i actualment la majoria d’arxius demanen que el donant de la documentació s’identifiqui. Tanmateix, sempre hi ha excepcions. Fa dos anys, en el formulari que es facilitava des dels arxius de la Generalitat de Catalunya (incloent-hi l’Arxiu Nacional de Catalunya, la xarxa d’arxius comarcals i les biblioteques públiques) es donava l’opció de l’anonimat.

L’Ajuntament de Barcelona, de moment, tampoc farà res per recollir documentació. “Hi ha la voluntat de documentar les mobilitzacions ciutadanes d’aquestes setmanes arran de la sentència del judici del Procés, tant les expressions de rebuig com les de suport -asseguren fonts municipals-. Encara hi està havent mobilitzacions i ara per ara veurem com evolucionen. Quan passi aquest període de mobilització podrem valorar l’oportunitat i el mètode de documentació”.

Si fa dos anys hi va haver campanyes com #Memòria1oct, impulsada sobretot per la Generalitat, enguany tot és molt més discret. Els únics que han fet un comunicat explícit per recollir la documentació són els arxivers. Recollir i arxivar moments des de diferents mirades serà cada vegada més habitual. En altres països hi ha arxius creats fora de les institucions i que depenen d’activistes i organitzacions ciutadanes.

‘858. An archive of resistance’: el relat no institucional i des del carrer de la Primavera Àrab

La Primavera Àrab va ser una reacció popular davant els reiterats abusos dels règims autoritaris. La plaça Tahrir del Caire es va convertir el 2011 en tot un símbol de la revolta. Des d’allà, càmeres de tot el món van filmar com la població egípcia s’aixecava i aconseguia derrocar Hosni Mubarak. Però després no va venir ni la pau ni la llibertat, sinó que es van imposar altres governs autoritaris. Les protestes es van succeir sense aconseguir un govern democràtic, però bona part de la revolta va quedar registrada. El col·lectiu d’activistes Mosireen va recórrer el país amb centenars de càmeres per documentar i transmetre les imatges de la revolució als carrers, les fàbriques, els hospitals... També va organitzar tallers per mostrar com gravar i documentar tot el que estava passant i per debatre sobre com fer-ho. El col·lectiu ha penjat tot el material recollit, més de 800 hores de gravació, a 858. An archive of resistance, un arxiu obert que esperen poder anar ampliant. Mosireen reconeix que no són observadors neutrals, sinó que van participar en la revolució. Com explica el col·lectiu, aquest no és l’arxiu de la revolució, sinó una col·lecció de memòries i d’eines per combatre el relat que difon l’estat. En definitiva, defensen que són recursos per construir una memòria plural.

‘A people’s archive of police violence’: un arxiu comunitari per a les víctimes de la violència policial

“Els últims anys, [als Estats Units] la violència policial ha arribat a nivells d’epidèmia”, asseguren els responsables de l’Arxiu de la Violència Policial de Cleveland. Tan sols el 2015 més de 1.100 persones van morir a mans de la policia als Estats Units. Un gran nombre dels morts eren negres, pobres, transgèneres o tenien problemes mentals. Molts dels policies responsables, però, se’n van sortir sense cap càstig o pena. Davant aquesta violència policial i la impunitat d’aquesta repressió, l’estiu del 2015 es va crear un arxiu no institucional per aplegar, preservar i compartir històries i proves recollides per la ciutadania. 

L’arxiu es va crear amb l’ajuda d’arxivers professionals de tots els Estats Units. A people’s archive of police violence vol ser un espai segur on víctimes i testimonis puguin compartir i narrar l’impacte de la violència policial en les seves vides. La custòdia és de la mateixa comunitat i l’objectiu és incloure-hi documents de tots els formats i des de diferents perspectives. El repte no és només custodiar. Amb tota la informació recollida, l’arxiu vol identificar sistemes d’opressió i analitzar quines són les narratives que ajuden a legitimar aquesta violència.

El govern tunisià es va preocupar de salvaguardar els testimonis del triomf de la revolució

A diferència d’Egipte, Tunísia va veure triomfar la revolució. Les mobilitzacions i protestes que van començar el desembre del 2010 a la ciutat de Sidi Bouzid van aconseguir derrocar el govern de Zine al-Abidine Ben Ali, que portava 23 anys en el poder. Els vídeos que va fer la gent del carrer van tenir un paper important, perquè des de l’inici el govern autoritari va intentar bloquejar l’accés i la difusió de les imatges, però el que havien captat els protestants va travessar les fronteres i va ajudar a difondre les protestes. Es van organitzar grups que van ordenar i documentar les imatges que es penjaven a les xarxes socials. Aquells vídeos documentaven un moment històric, però amb el temps corrien el risc de desaparèixer. Per evitar que passés això es va iniciar una recerca des de la Universitat de La Manouba, amb l’ajuda dels Arxius Nacionals de Tunísia, amb l’objectiu de recollir vídeos i testimonis gràfics d’aquell moment. Es va recórrer el país buscant material publicat pels activistes, informes de la policia, hemeroteques i arxius de mitjans de comunicació... Era essencial documentar-ho tot bé perquè el punt de vista des del qual s’havia gravat ajudava a entendre el relat. Tot aquest material està guardat des del març del 2017 als Arxius Nacionals de Tunísia.

Més continguts de