TEATRE

El desafiament d’Ariadna Gil

Gil assumeix amb la versió teatral del relat de Marguerite Duras el seu primer solo

‘El dolor’, al Teatre Nacional

La dansa anomena solo una coreografia per a una únic intèrpret. Es un terme més expressiu que la paraula monòleg -que fa servir el teatre- perquè descriu amb precisió el condicionant espacial i vivencial a què s’enfronta l’artista: la solitud de l’escenari, sense cap altre suport. Doncs Ariadna Gil assumeix amb la versió teatral del relat de Marguerite Duras el seu primer solo. Una fita a la qual es resistia i de la qual se’n surt amb nota. Un desafiament incrementat per la falta de teatralitat del text, que obliga a buscar com expressar el que és íntim, quasi secret, fet per ser llegit.

El dolor és un relat escrit el 1985 a partir dels quaderns que l’escriptora havia redactat durant les setmanes finals de la Segona Guerra Mundial, quan esperava notícies del seu marit, Robert Antelme. Uns quaderns que van quedar oblidats en algun calaix i que donarien lloc a una reescriptura que alguns van valorar com a mera ficció literària i no com un retall de la seva vida.

Entre el dietari i el monòleg interior (aquí escau dir-ho), el text camina sobre l’angoixa de no saber si el marit tornarà viu del camp de Dachau o ja serà mort, i s’estén amb crítiques a De Gaulle i reflexions sobre la responsabilitat d’Europa en el genocidi. Mostra, a la fi, una dona en un difícil equilibri emocional i amb l’angoixa a flor de pell que podria cridar, plorar i enfonsar-se davant nostre en un exercici de justificat histrionisme. Ariadna Gil, però, seguint les encertades indicacions de la directora Lurdes Barba, concentra totes les emocions com un volcà abans de l’erupció, que en aquest cas no arribarà mai. Gil fa de mèdium entre l’autora i els espectadors en un admirable exercici de contenció que no impedeix -al contrari- que el text descarnat, sincer, colpeixi l’espectador amb tota claredat i força.

Més continguts de