Cultura 16/07/2019

Un dia d’avis i àvies

'Un dia qualsevol' és una comèdia amable farcida de sentimentalisme amb el missatge que la vellesa no significa la fi de la vida

i
Santi Fondevila
2 min
Pep Ferrer i Quimet Pla comparteixen taula en una residència.

UN DIA QUALSEVOL

La Villarroel, 13 de juliol

La Villarroel, 13 de juliolUn dia qualsevol però no a qualsevol lloc. Un dia qualsevol ni més ni menys que en una residència d’avis i àvies del model aparcament al servei de tres grans intèrprets. Una comèdia amable farcida de sentimentalisme i una mica de sensibleria amb el missatge que la vellesa no significa la fi de la vida, malgrat les limitacions, per més que la família t’abandoni en una sala amb taules de fòrmica fins que la parca et vingui a buscar.

Així és El Bon Repòs que ha imaginat Oriol Tarrason, director de la companyia Les Antonietes. Després de transitar per versions d’Ibsen, Shakespeare o Txékhov en les quals projectava una mirada moderna sobre els temes dels clàssics amb posades en escena d’atractiva contemporaneïtat, ara estrena un sorprenent títol propi. Sorprenent pel tema, a bastament visitat pel cinema i pel mateix teatre. Sorprenent per la posada en escena, acurada i eficaç per complir el seu objectiu però que desprèn el mateix aire de caducitat que les edats dels interns. Sorprenent per un canvi de registre cap a un teatre que no enganya ni té cap altra ambició que delectar-nos amb les interpretacions d’Imma Colomer, Quimet Pla i Pep Ferrer, que, com a gats vells que són, claven tots i cadascun dels molts gags de la funció. Es riu. I es riu amb ganes. Em direu que no és poc. I no ho és. La Solange d’Imma Colomer és el revulsiu que necessitaven els interns per combatre l’avorriment, la solitud i la malenconia. Arriba a El Bon Repòs amb una energia i una alegria que sacsejarà els fonaments dels interns i fins i tot excitarà el seu desig sexual.¿Us en recordeu, de Forever young, una producció de Tricicle que vam veure al Teatre Poliorama? Doncs l’obra de Tarrason camina pel mateix corriol però sense cançons. Més ben dit, sense que ningú canti, amb l’excepció d’un intèrpret negre de jazz que aboca el seu plany des d’una placa de vinil i que és el gran entreteniment d’en Mateu, locutor de Ràdio Diàlisi.

stats