“El disc més flamenc del segle XXI és ‘El mal querer’"

Barcelona“L’única cosa que hem de fer és estar-ne agraïts, celebrar-la i gaudir-la”. Així va acabar la conferència La Rosalía: más flamenca no pué sé que va oferir dimarts José Luis Ortiz Nuevo al Taller de Músics. Erudició i sentit comú van enlairar durant gairebé una hora i mitja l’argumentació torrencial d’Ortiz, "l’inventor de la Biennal de Flamenc de Sevilla", tal com el va presentar Pedro Barragán, l’ànima de la imprescindible Sociedad Flamenca Barcelonesa El Dorado.

“El que arrodoneix l’obra musical de Rosalía és la pervivència i la constància del ritme de les palmas. Només per això ja mereix una consideració en la història del flamenc”, va assegurar Ortiz abans d’afegir: “A més a més canta d’una manera formidable, amb una velocitat de la veu com la de la Niña de los Peines i una grandesa tonal com la de la Paquera de Jerez”. Poca broma, perquè invoca noms del panteó flamenc. I fins i tot lliga l’autora de Los Ángeles (2017) i El mal querer (2018) amb Enrique Morente.

Segon Ortiz, “el disc més flamenc del segle XXI és El mal querer”, i ahir en va donar raons ben poderoses remenant connexions històriques, desmuntant tòpics i prejudicis i filant prim en l’anàlisi musical. Nascut a Archidona (Málaga) el 1948, Ortiz efectivament va fundar la Biennal de Flamenc el 1980 quan era regidor de cultura de l’Ajuntament de Sevilla i ha publicat més d’una vintena de llibres sobre flamenc. El currículum importa. També l’edat.

“A la premsa s’ha donat com a opinió unànime que la comunitat flamenca de més de 40 anys està en contra del fenomen Rosalía i del que significa, i no és veritat. Jo mateix tinc 72 anys”, diu Ortiz davant altres veterans que assenteixen i somriuen. També n’hi ha de joves, en aquesta sala del Taller de Músics on l’artista que col·lecciona premis de tota mena va estudiar amb mestres com Faustino Núñez. Tothom escolta Ortiz, l’oratòria del qual, carregada de raons, transmet com a certesa irrebatible el que altres tot just poden vestir d’hipèrbole: “El mal querer és una obra de la talla del que el 1996 va ser Omega d’Enrique Morente. Ell va obrir el flamenc al segle XXI, però entre 1996 i 2018 el flamenc no va trobar camins per desenvolupar-se d’una manera moderna”. Això és el que ha fet Rosalía.

"Està fent el mateix que els pares fundadors"

“El debat sobre Rosalía m’ha costat dos o tres amics”, admet aquest flamencòleg. Vista la seguretat amb què es posiciona a favor d’ella, ha pagat la pena. “Els seus discos i la seva actitud són d’una flamencura absoluta i exemplar”, diu foragitant els espectres de l’essencialisme.

Ortiz, admirador de Mayte Martín i María Terremoto, però crític amb Miguel Poveda i Estrella Morente per no haver liderat un camí de modernització quan tocava, es revolta contra la condescendència dels que diuen que Rosalía canta molt bé però no és flamenc. També burxa en la estupidesa de l’enveja: “Quan Marta Sánchez va dir que ella va ser la Rosalía dels 80, és només enveja. Com pot gosar dir això? Rosalía no diu: «Jo soc». Rosalía diu: «Jo canto». Qui diu «Jo soc» és perquè no té ningú que li digui «tu ets»”. I tot seguit posa en marxa una allau d’arguments per explicar que més flamenca no pot ser.

Comença posant tota la carn a la graella de la comparació: “Pastora Pavón, la Niña de los Peines, va publicar uns discos el 1910 amb una gran operació de premsa que no s’havia vist mai abans, amb anuncis a tota pàgina als diaris. Anuncis, per cert, compartits amb el tenor Caruso”. Aquella Niña de los Peines, de només 20 anys, va aconseguir que fos valorada la buleria, un cant aleshores menystingut que de fet ni tan sols es deia buleria i "era una cosa de borratxos que no tenia la solemnitat de la seguiriya i la malaguenya".

“Rosalía està fent el mateix que els pares fundadors”, diu recordant que el flamenc és “un art de fusió, andalús i gitano i negre, un cant col·lectiu i sol, el ball per divertir-se de la buleria i el ball sexual, gairebé pornogràfic, del tango”. Rosalía és “buleria i tango amb una capacitat de modernització sorprenent”. I el reggaeton és la part negra d’ara, com el tango ho va ser en altres temps.

Ortiz ja va rebre admirat Los Angeles, el disc amb Refree a la guitarra. “I mira que van arribar a dir-se barbaritats de Refree, que si només fotia cops a la guitarra... Jo en la seva manera de tocar vaig percebre el toc impetuós del que podria ser el toc del primers temps del flamenc –explica–. Van decidir fer una obra diferent basant-se en el més primitiu, i per això no m’era estrany el toc de Refree i l’absència de floritures. L’acompanyament funcionava de meravella”. D’aquells dies en destaca Aunque es de noche, de Morente, la manera com ella canta La hija de Juan Simón, que “sona com una cosa nova”, i Catalina.

"L'imperi absolut de les 'palmas'"

“Rosalía no ve del flamenc, però va triar el flamenc, i hem d’estar-ne agraïts”, diu Ortiz, encara més rotund quan defensa El mal querer, “l’imperi absolut de les palmas” . Ho il·lustra amb Malamente i Pienso en tu mirá, “dues buleries per soleá amb dues velocitats diferents”. “El disc té una profunditat flamenca enorme. Sense el flamenc no existiria El mal querer”, assegura. A Ortiz li agrada aquesta Rosalía jove, atrevida i amb coneixement antic que harmonitza mons i és “capaç de crear una toná”, com va fer amb la rumba Me quedo contigo de Los Chunguitos als Goya: “Va ser una bomba, aquesta manera de crear una música nova, com feia Morente”. Ortiz només li retreu a El mal querer la seguiriya de Reniego. “Aquí no és tan completa perquè Rosalía no té en el seu bagatge el patiment, i me n’alegro, per cantar per dret la seguiriya”. La resta, ovació flamenca de part de l’inventor de la Biennal de Sevilla.