Cultura 22/03/2021

El vent bufa a favor del documental?

L'èxit de 'My mexican bretzel' confirma la popularitat del cinema de no-ficció

2 min
Fotograma de 'My mexican bretzel'

Barcelona¿Són bons temps per al documental? Això sembla si veiem com proliferen a les plataformes les sèries de true crime, un format que fa uns anys era gairebé residual. També es pot deduir de les llistes de crítics que van incloure els documentals My mexican bretzel i El año del descubrimiento entre les millors pel·lícules del 2020 a l'Estat, i dels premis que aquestes pel·lícules han guanyat als Goya i als Gaudí en categories no limitades al documental. El mateix ha passat amb el documental Adolescentes als César, i els Oscar porten dos anys nominant documentals a millor pel·lícula estrangera –aquest any el romanès Collective, també nominat a millor documental–. L'any passat, a més, un documental va batre rècords de taquilla en plena pandèmia, Eso que tú me das, que va ser un petit baló d'oxigen per a les sales. I fa un més va néixer un nou festival de no-ficció, La Inesperada , que té entre els seus fundadors Núria Giménez Lorang, l'autora de My mexican bretzel. "Potser hi ha més quantitat de documentals, però no millors, perquè sempre hi ha hagut bons documentals; venim d'una tradició excepcional que va obrir camí –diu la directora–. El que sí que es detecta ara és una receptivitat més gran del públic. És com si una porta s'hagués obert i la gent s'estigui apropant a tafanejar".

Coincideix en el diagnòstic Joan González, director del DocsBarcelona, que ha vist créixer molt l'acceptació social del documental des dels començaments del festival, però sobretot en els últims anys. "Hi ha molt més reconeixement de la capacitat artística del documental i una gran resposta del públic gràcies a plataformes com Filmin, que s'han convertit en les grans sales cinematogràfiques dels documentals. L'any passat, el públic del DocsBarcelona va créixer un 600% gràcies al salt online". La pedra a la sabata d'aquest nou panorama són, segons González, els cinemes tradicionals, on els documentals no tenen la mateixa fortalesa i aguanten poques setmanes. Un altre problema que veu és que la producció s'ha polaritzat en dos models extrems: el "franctiradors que es fan ells gairebé sols les pel·lícules" i els documentals televisius. "La independència permet una major llibertat, mentre que els formats televisius són de vegades uns vestits de ferro –diu González–. El resultat és que hi ha un desajust: documentals molt creatius als marges de la indústria i en la indústria documentals molt encotillats formalment que pateixen quan van als festivals de cinema".

stats