TEATRE

La dramatúrgia catalana tria autodirigir-se

Autors teatrals salten a la direcció de peces pròpies o d’altres companys per garantir l’estrena de les obres

Corrien els primers anys de la crisi econòmica i als teatres catalans les coses anaven mal dades. A alguns dramaturgs les obres els cremaven a les mans sense trobar ningú que n’assumís la direcció i els obrís les portes de les sales. I, davant d’aquesta situació, van decidir garantir-se ells mateixos l’estrena convertint-se en els seus propis directors. D’aquella reacció, nascuda de la necessitat però també d’un anhel artístic, encara se n’alimenta en gran mesura la dramatúrgia catalana.

Autors com Jordi Casanovas, Cristina Clemente, Pere Riera, Esteve Soler, Josep Maria Miró i Marta Buchaca no només han portat a escena obres seves sinó que també han deixat en mans d’altres dramaturgs la direcció dels seus muntatges. Així s’ha creat una xarxa de dramaturgs que es dirigeixen entre ells que ja és la tendència predominant a la cartellera actual: tret d’excepcions com Simone, escrita per Daniela Feixas i dirigida per Ramon Simó, en la majoria d’obres d’autors catalans en representació la posada en escena ha anat a càrrec d’un director que també és dramaturg.

El naixement del fenomen

Desinterès, provincianisme i diners uneixen autors amb autors

“Fa deu anys no hi havia interès per part dels directors per posar en escena textos d’autors catalans. I segueix sense ser-hi”, afirma Jordi Casanovas , que fa uns dies en deixava constància a l’article “La dramatúrgia dirigeix la dramatúrgia”, publicat a Barcelona Playwrights. Casanovas detecta una “certa desídia” entre directors davant dramatúrgies catalanes i considera que això va propiciar fa una dècada el salt dels dramaturgs a la direcció. “Molts directors tenen una llista de títols canònics -afirma-. Somien portar a escena autors com Shakespeare i Molière, no els interessen les històries noves”.

Els dramaturgs Sergi Belbel i Cristina Clemente comparteixen la sensació que impera “un cert provincianisme” davant les obres catalanes. “Prefereixen mil vegades més muntar autors morts o estrangers que no pas vius i locals”, subratlla Belbel. A part d’aquesta qüestió, Casanovas atribueix la preferència pels clàssics al fet que són obres lliures de drets que permeten als directors “posar el seu segell i firmar la dramatúrgia”.

La tendència dels autors a dirigir els textos propis no és exclusiva dels anys de la crisi -el mateix Belbel, José Sanchis Sinisterra i Javier Daulte ja ho feien temps abans-, però el daltabaix econòmic va contribuir a la proliferació d’aquesta fórmula. “Quan es tracta de sortir de l’ou, dirigir-se a un mateix és més econòmic. Vam començar a fer-ho per supervivència, l’objectiu era que l’obra es veiés”, diu Casanovas. Tot i que ara la situació econòmica és una mica més favorable, els dramaturgs no creuen que els directors tinguin més interès per ells. “Ningú ens truca per preguntar-nos què estem escrivint. Si no ens dirigim entre nosaltres, no ho farà ningú”, assegura Belbel.

Protectors del text

Els autors prefereixen treballar amb autors

Amb els anys, els autors catalans no només s’autodirigeixen, sinó que també han passat a fer-se càrrec de les obres d’altres companys. Així s’ha teixit una xarxa de dramaturgs-directors que construeixen espectacles colze a colze, nodrint-se de la confiança i la complicitat mútua, però també dels avantatges que, al seu parer, els aporta comptar amb altres autors a la direcció. “Els dramaturgs som molt protectors del text, no volem sacrificar-lo en funció de l’espectacle”, explica Cristina Clemente, que ho exemplifica amb una experiència pròpia: “A vegades m’han dit que el meu text serà la guia del muntatge i després ha sigut sotmès a molts canvis. Jo no vull que el text sigui això”. Per a ella, cedir la direcció d’una obra seva a un altre dramaturg (com va fer amb Consell familiar, dirigida per Jordi Casanovas) ha sigut positiu. “Tenim un llenguatge comú, és fàcil treballar entre nosaltres i contribueix al creixement dels textos, que es fan més forts”, indica Clemente. En la mateixa línia, Belbel argumenta que “els autors mai aniran en contra dels autors, sempre voldran fer brillar el text a favor seu”, mentre que els directors “fan la seva lectura particular de l’obra, posant-hi creativitat en un sentit determinat”.

Més enllà dels avantatges a l’hora de treballar, alguns dramaturgs celebren aquesta tendència i l’atribueixen a un retorn a la figura de l’autor d’abans del segle XX, quan els directors escènics no existien. “Històricament, els autors dirigien les companyies”, recorda el director de la Sala Beckett, Toni Casares , que creu que fins ara la figura del director ha sigut “enaltida i magnificada” i que, en canvi “no s’ha confiat prou en l’autor com a creador escènic”. Per a Belbel, el fenomen evidencia “un retorn a la normalitat” perquè “la figura del director existeix només des de fa un segle i escaig”. Si bé el dramaturg admet que és necessària una persona que porti la batuta, també defensa la capacitat dels autors per fer-ho, ja que “no hi ha tanta diferència entre escriure i dirigir”.

La defensa dels directors

Diuen que són imprescindibles per aportar riquesa a les obres

Els directors no neguen l’existència d’aquest fenomen, però el veuen amb uns altres ulls. “Dir que no estem interessats en la dramatúrgia catalana no és reflectir la realitat”, afirma Alícia Gorina , que troba a faltar “més suport” a la direcció, també per part dels dramaturgs. Ni ella ni Ramon Simó creuen que el fenomen sigui un atac directe als directors, però en verbalitzen les implicacions. “Significa que hi ha gent fent dues feines alhora”, diu Simó, que rebutja la fórmula perquè “resta riquesa” als espectacles. “Una cosa és l’escriptura sobre paper i l’altra és l’escriptura escènica -diferencia Simó-. És una qüestió d’ordre estètic. Com més ulls hi veuen, millor”. El director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual , també posa èmfasi en les fronteres que separen direcció i dramatúrgia: “No tothom que escriu és necessàriament un director. Són dues feines diferents amb impulsos diferents. Quan un dramaturg dirigeix pot faltar distància, mentre que un director extern aporta un altre punt de vista”. Pasqual també surt en defensa del tractament de la dramatúrgia per part dels directors. “No és cert que els autors cuidin més el text, hi ha el mateix respecte”, diu.

Sobre les implicacions del fenomen al teatre català, Simó és contundent. El director explica que aquesta tendència de dramaturgs que s’autodirigeixen també és present en altres països com França i Alemanya, però que allà “està impulsada per gent tremendament innovadora que ha generat una crisi de l’estètica dramàtica”. En canvi, a Catalunya el fenomen “s’ha reduït al teatre convencional” i es basa, diu, en “una manca d’ambició”. Més rotund és encara amb l’argument dels autors de tornar a la manera de funcionar de la dramatúrgia abans de l’aparició del director. “És absurd. Si hem de retrocedir fins als orígens, que els autors no escriguin amb ordinador -rebla-. El que cal és mirar endavant”.

Un trampolí al món

La fórmula ha ajudat a créixer i a expandir la dramatúrgia catalana

Malgrat les discrepàncies, directors i autors coincideixen a admetre que aquesta xarxa de dramaturgs ha contribuït a l’expansió del teatre autòcton dels últims anys. “La dramatúrgia catalana està vivint un moment molt bo. Ha crescut molt i té molt suport”, constata Gorina. El fenomen ha ajudat, sobretot, a impulsar les obres locals arreu del món i a situar-les al costat d’autors contemporanis de primer nivell. “Els textos catalans viatgen molt, s’estrenen arreu del món i al costat de grans noms com Sarah Kane”, subratlla Casanovas, que insisteix que treballar amb directors-dramaturgs ha ajudat a elevar la qualitat de les creacions del país i ha dotat d’experiència escènica els autors.

Ara la incògnita que se cenyeix sobre l’escena catalana és saber si aquest fenomen serà un moviment temporal fruit de les circumstàncies o bé es convertirà en la manera de funcionar habitual de la dramatúrgia contemporània, que es pot arribar a accentuar fins a fondre les fronteres entre direcció escènica i dramatúrgia. Que la balança es decanti cap a una banda o cap a l’altra dependrà tant del paper dels dramaturgs com del rol dels directors.

Dramaturgs dirigint dramaturgs, a la cartellera actual

‘Adossats’ Teatre Romea

Ramon Madaula ha confiat la direcció de la seva quarta obra a un altre dramaturg, Jordi Casanovas, que per segona vegada li dirigeix un espectacle (el primer va ser L’electe ). El vincle entre ells dos ve de més lluny: abans de fer el salt a la dramatúrgia, Madaula va formar part d’obres de Casanovas com a actor.

‘Olvidémonos de ser turistas’ Sala Beckett

La dramaturga Gabriela Izcovich i Josep Maria Miró no es coneixien, però això no ha impedit que treballessin junts. Izcovich i l’actriu Lina Lambert buscaven una obra per fer juntes. A través de la Beckett van demanar a Miró que escrivís un text que Izcovich pogués dirigir i Lambert interpretar. El resultat és Olvidémonos de ser turistas, que forma part d’un cicle dedicat al dramaturg.

‘El mar no hi cap dins d’una capsa de sabates’ Teatre Tantarantana

Per a Laia Alzina, escriure i dirigir les pròpies peces és una dinàmica habitual. Des de la seva creació, la companyia El Martell ha seguit aquest funcionament, que els ha permès “posar les obres al servei de l’escenificació”, explica Alzina. Al seu quart muntatge, la companyia fa una revisió crítica de la infantesa a través de les veus de quatre nens castigats sense pati.

‘Sàpiens’ Sala Flyhard

Feia temps que Sergi Belbel tenia ganes de treballar amb Roc Esquius. “Havia fet algunes obres amb la seva companyia, dirigint-les ell mateix. Llavors li vaig dir «La pròxima te la dirigiré jo»”, recorda Belbel. Així es va gestar Sàpiens, la primera comèdia d’Esquius que deixa a les mans d’un altre dramaturg.

‘Ventura’ Celrà

Com en el cas de l’obra de Miró, la dramatúrgia i la direcció de Ventura estaven decidides abans de la creació del text. La dramaturga Cristina Clemente explica que l’obra va ser un encàrrec i que ja se sabia qui el dirigiria, el dramaturg Víctor Muñoz. El muntatge es representa en un espai peculiar: una casa de Celrà, on es va estrenar fa tres anys.

‘Mala broma’ Sala Muntaner

“No puc estar més content perquè el feedback sobre el text és constant i la confiança per part seva en el meu procés d’escriptura ha sigut sempre molt gran”, assegura Jordi Casanovas quan se li pregunta sobre l’experiència de cedir la direcció d’una obra seva a un altre dramaturg. En aquesta ocasió, el director és Marc Angelet, i l’espectacle, Mala broma. Estrenat ahir a Vilafranca del Penedès, el muntatge farà temporada a la Sala Muntaner a partir del 28 de març.

Més continguts de