Dulce Pontes elimina les fronteres lingüístiques

BarcelonaLa cantant portuguesa Dulce Pontes (Montijo, 1969) té un sistema peculiar de fer les coses. Abans de publicar un disc, pot estar un parell d’anys interpretant en concert les cançons que després enregistrarà. “Ja fa temps que ho faig així. No em fa por cantar cançons que la gent no coneix perquè el públic em transmet molta confiança, i això em dóna molta llibertat”, explica Pontes per telèfon. A la gira Puertos de abrigo que va engegar fa dos anys ha anat desenvolupant bona part dels temes que formaran part d’un doble CD titulat Peregrinação, que es publicarà a finals de novembre. Aquest material cantat en portuguès i castellà, a més d’alguns clàssics de la seva discografia anterior, alimentaran els concerts d’avui a l’Auditori de Girona, dins del festival Temporada Alta, i demà al Teatre Kursaal, dins la Fira Mediterrània de Cultura Popular i Músiques del Món.

Dulce Pontes aplica una visió portuguesa, no necessàriament fadista, a un repertori que inclou temes com ara Sólo le pido a Dios, de León Gieco; Vamos, Nina, d’Astor Piazzolla i Horacio Ferrer, i Indio Toba, popularitzada per Mercedes Sosa, a més d’una lectura molt personal de La leyenda del tiempo, la peça que Camarón va cantar a partir de versos de Federico García Lorca.

La relació de Pontes amb la música cantada en castellà va començar amb el tango. “Em vaig apassionar amb Astor Piazzolla, i després amb altres músiques cantades en una llengua que no és la meva”, recorda. Hi va entrar per la poesia, però també per la musicalitat. Per exemple, la d’ Alfonsina y el mar, un clàssic del repertori de Mercedes Sosa que Pontes considera pràcticament un lied, o la de Sólo le pido a Dios, “un himne amb un missatge molt vigent” en aquests temps de crisi. “Cal canviar alguna cosa urgentment. De política no hi entenc ni un borrall, però penso que a cada país hi ha d’haver persones intel·ligents capaces de canviar les coses”, diu.

La cantant portuguesa descriu el projecte, que es concretarà en el doble CD, com “un viatge per cultures i músiques entre les quals hi ha fils que les connecten”. Per il·lustrar-ho, canta per telèfon un fragment d’un cançó tradicional de la Beira Alta portugesa que enllaça amb La leyenda del tiempo. “Existeix una connexió rítmica entre les dues que vaig voler desenvolupar”, explica. I així sonen en directe, com filles d’una mateixa sensibilitat.

Sortir de la zona de confort

Pontes ja s’havia apropat a l’univers de Lorca fa uns anys, quan va cantar Luz prodigiosa amb música d’Ennio Morricone. Tot i així, assegura que li va costar “bastant” entendre totalment el sentit del que explica La leyenda del tiempo, perquè “és molt profund”. “A més a més, hi ha moltes notes per cantar i molt poc poema”, diu. Tanmateix, no li espanta sortir de la zona de confort. “Sempre és una aventura, un risc, però la vida es així. No pots tancar-te en una caixa de seguretat. Has de treure el millor de la vida i no posar-te límits”, proposa.