Eduard Gener confirma que Solsona és la capital interior del soul

BarcelonaQuè tenen a veure un accident ciclista, Nova Orleans, Ausiàs March, Andrés Calamaro i el gran predicador del soul Al Green? La resposta la trobem a Enyoro el teu amor tan dolç (Casafont, 2021), el nou disc del solsoní Eduard Gener. Continua la immersió en el soul, però ara sense les urgències rítmiques de Vitamina D (2019) i amb una producció "més sòbria". "Un bon referent és la sonoritat d’Al Green, amb unes bateries que ja són una mica estil hip-hop i una manera menys agressiva de tocar el piano", diu Gener, que posa la cançó Tresor meu com a exemple.

El disc és fill d’un doble confinament: el pandèmic, òbviament, i un d’anterior fruit d’una caiguda amb la bicicleta. "Em vaig trencar el taló. Això va ser el setembre del 2019, i em vaig passar ben bé fins al desembre immobilitzat. Van ser tres mesos sense moure’m pràcticament de casa, i quan vaig sortir-ne va començar tot el xou de la pandèmia. Jo ja venia confinat, així que no és que la meva vida canviés gaire", explica resignat. La primera reclusió la va aprofitar per remenar el catàleg de la biblioteca de Solsona. "Vaig tenir molt de temps per llegir clàssics grecs i llatins de la Col·lecció Bernat Metge, i també llibres d’Ausiàs March. De fet, el títol disc, Enyoro el teu amor tan dolç, és molt Ausiàs March", admet. La suma de confinaments va tenir repercussions econòmiques, una situació que tot just ara comença a capgirar. "La part pedagògica i la feina a l’estudi de gravació m’han mantingut, però necessitava els concerts perquè representen el 40% del meu sou. Ara que faig alguns bolos la meva economia torna a començar a estar tranquil·la, però el problema és que els programadors tenen una llista d’espera molt llarga, i tampoc volen arriscar programant música cada dia, sinó que fan un concert a la setmana", explica.

El joc del contrast emocional

Calamaro és una presència més subtil, gairebé inconscient, que aflora quan Gener posa en joc el contrast entre melodia alegre i lletra tocada per la melangia. "M’encanta el contrast. Per a mi és fonamental. A més, quan he cantat trist, després no puc escoltar-ho perquè no m’ho crec gaire –diu–. El gran mestre del contrast era l’Andrés Calamaro del disc Honestidad brutal, que et cantava una cançó dient que està fet caldo però com si estigués de festa un dissabte a la nit en un bar". Quin un, aquell Calamaro capaç de cantar un divorci com si fos l’himne d’un equip de futbol. "I amb aquelles rimes que de tan ximples són bones", afegeix.

Un dels cops amagats del disc és Catalana second line (de Solsona a Nova Orleans), una cançó sobre la relació del Carnaval solsoní amb "la música de les orquestres de ball dels anys 40": "Hi ha frasejos i motius que estan agafats del que tocava la generació dels meus avis, com ara el swing i el jazz de Glenn Miller i Duke Ellington". I el second line té doble interpretació: d'una banda, fa referència a les desfilades musicals de Nova Orleans; i, de l’altra, descriu Solsona, "un poble de l’interior de Catalunya, com la segona línia, que no surt a les notícies i on no hi ha un lobi cultural de l’hòstia com hi ha a Vic, però on la festa més popular és a ritme de Nova Orleans", explica Gener.