Emanuel Christ (Christ & Gantenbein): "Volem reconnectar el Macba amb la ciutat"

BarcelonaEls arquitectes suïssos Emanuel Christ (Basilea, 1970) i Christoph Gantenbein (Saint Gallen, 1971) acaben d’entrar amb força en l’escena catalana després de guanyar el concurs d’ampliació del Macba amb l’estudi Harquitectes. Són seguidors de l’arquitectura catalana i espanyola des que eren estudiants: van ser alumnes de Josep Lluís Mateo a l’Escola Federal Politècnica de Zuric, i el consideren “un mentor”, diu Emanuel Christ. I ara que en són professors han rebut altres col·legues catalans com Ricardo Flores i Eva Prats.

Per a vostè, quin va ser el repte més important del projecte d'ampliació del Macba?

— Hi ha dues qüestions: cada projecte que fem és molt específic, no repetim solucions d'una obra a una altra sinó que desenvolupem idees específiques, així que el repte més important de l'ampliació del Macba va ser entendre realment quin era el problema: és cultural, artístic i sobre el museu, però també de Barcelona, el Raval i la plaça dels Àngels. Com a arquitecte suís que soc, va ser un gran repte llegir el lloc. Un altre repte va ser establir una bona col·laboració amb un soci: va ser la primera amb Harquitectes, a qui coneixíem d'abans. Vam venir a Barcelona i vam intentar entendre el lloc plegats, i va sortir molt bé.

A Harquitectes els agrada controlar absolutament tots els aspectes dels seus edificis. A vostès també?

— Sí, en això ens assemblem, en com ens agrada controlar els edificis en termes de la tecnologia, els materials i la tradició constructiva. No hem fet gaires col·laboracions i quan ho fem hi ha un intercanvi, la col·laboració és real. No som un estudi que anem fent edificis arreu sinó que ens interessa la història local i creiem que hi podem aportar alguna cosa, com una mirada independent del Macba i la seva situació.

Quin impacte creu que tindrà l'ampliació en el Macba?

— El que trobo extremadament interessant d'aquest projecte és que vam estudiar junts el pla urbanístic meravellós de Lluís Clotet i Oscar Tusquets per renovar el barri mirant cap a la seva història [del Liceu al Seminari] i vam començar a entendre com el Convent dels Àngels es va desenvolupar al llarg del temps. Vam entendre que el Macba és el resultat d'aquest pla dels primers anys 80 però que l'edifici de Richard Meier és un edifici independent, mentre que Lluís Clotet, al Convent dels Àngels, va crear una situació urbana íntima, amb elements com el passatge a la plaça de les Caramelles. Si soc una mica crític, el Macba és un gran fita i és d'una firma internacional, però al mateix temps crec que està una mica desvinculat de la ciutat. Amb el projecte que hem desenvolupat amb Harquitectes el volem connectar amb el llegat de l’obra de Lluís Clotet. El nostre projecte és el d'uns nous espais per a l’art, però també de reparació urbana: volem reconnectar el Macba -com a campus cultural- amb la ciutat, vincular el nou edifici del museu i el vell. També la plaça dels Àngels i la de les Caramelles, el programa del museu i la societat civil... 

Després de treballar a Suïssa, el Regne Unit i Alemanya, l'ampliació del Macba serà la seva primera obra en un país mediterrani.

— La tradició de l'arquitectura mediterrània és molt important per a nosaltres. Hem estudiat l'arquitectura catalana, l'espanyola i la portuguesa. Catalunya sempre ha sigut un lloc molt important per a l'arquitectura europea, i és fantàstic que ara puguem explorar aquesta realitat.

Han fet diversos museus, com el de Belles Arts de Basilea i l’ampliació del Museu Nacional de Suïssa. Què és el que més els agrada de fer-ne?

— Són edificis públics, això és fantàstic. Els museus són uns llocs molt oberts per definició, i crec que són interessants per als arquitectes perquè l’espai, la llum i la presència dels materials són probablement més importants que en uns altres edificis, i hi ha una trobada directa entre l’espai arquitectònic i les obres d’art, i això és molt bonic. En definitiva, tota l’arquitectura té a veure amb la gent, i els museus són uns llocs on la gent té una experiència més intensa de l’arquitectura que en altres edificis. Però sobretot un edifici ha de funcionar, també els culturals; els edificis han de ser funcionals a tots els nivells.