E.O. Chirovici: “Darrere el Teló d’Acer, l’anglès era la llengua de la llibertat”

BarcelonaEugen Ovidiu Chirovici (Transsilvània, 1964) va créixer a la Romania de Nicolae Ceausescu però assegura que darrere el Teló d’Acer també es podia accedir a la cultura nord-americana per obrir-se una finestra al món. Durant més de vint anys va ser periodista i novel·lista d’èxit a Romania. El primer llibre que va escriure, a principis dels noranta, poc després de la caiguda del Mur de Berlín, va ser número u durant quatre setmanes i se’n van vendre 100.000 exemplars. Ara bé, mai es va poder guanyar la vida com a escriptor i els seus llibres tampoc van travessar les fronteres. El llibre dels miralls (Edicions 62), en què quatre personatges recorden l’assassinat d’un reconegut professor de psicologia de Princeton 25 anys enrere, és el seu debut literari en anglès. La novel·la ha sigut traduïda a 38 llengües i Chirovici ha fet realitat el seu somni: és escriptor a jornada completa. Després d’un temps vivint a la Gran Bretanya, ara resideix a Brussel·les.

No és fàcil escriure en una llengua que no és la materna.

És la meva segona llengua perquè parlo anglès des dels deu anys. Per a la meva generació l’anglès té un significat especial perquè, a finals dels 60 i principis dels 70, darrere el Teló d’Acer, consideràvem que era la llengua de la llibertat. Tenia un alt component emocional, perquè a Romania esperàvem que algun dia arribarien els marines i ens alliberarien del comunisme. Considero els Estats Units el meu segon país i segurament per això vaig canviar de llengua. Però no m’agradaria que algú ho malinterpretés, no crec que escriure en la pròpia llengua sigui un desavantatge.

¿Tenia una visió molt idealitzada dels Estats Units?

Tenia família allà i coneixia molt bé la història del país. Però m’impressionava tot, la música, el rock’n’roll, el cinema, els texans... Hi ha moltes Amèriques i moltes visions d’Amèrica. Hi ha l’Amèrica de Paul Auster, la de Carson McCullers, la de Philip Roth... No em va decebre quan hi vaig anar.

¿Seria un llibre diferent si l’hagués escrit en la seva llengua?

Quan escrius en una altra llengua perds la teva caixa d’eines i n’has de construir una de nova. Fins i tot penses de manera diferent. M’hauria sortit un llibre absolutament diferent perquè és com treballar amb un altre software. La història i els personatges haurien sigut diferents perquè l’anglès és una llengua que posa l’accent en l’acció, en anglès tot passa molt més ràpid. Potser per això els anglosaxons tenen tants thrillers i novel·les d’intriga. A El llibre dels miralls tot comença amb una imatge: Richard Flynn torna de la universitat i al menjador de casa es troba una noia alta, amb una melena rossa i ulleres, que prem amb força un tub de mostassa sense èxit perquè s’ha descuidat de treure’n el precinte. A partir d’aquí ja entres en una altra realitat i per a mi aquesta imatge és molt més efectiva que un cos inert a terra.

Per què escull relatar els fets amb quatre veus?

Perquè volia jugar amb l’enorme capacitat de la ment a l’hora de manipular els records. Sempre, fins i tot en un petit i absurd accident de cotxe, quan s’interroga els testimonis, tothom té un relat diferent. Hi ha una cançó molt coneguda de Maurice Chevalier i Hermione Gingold que es diu I remember it well. Ell diu que es van trobar a les nou i ella que a les vuit, ella diu que va ser puntual i ell que va fer tard. Diuen que ho recorden tot molt bé però rememoren cada detall de manera molt diferent. Per fer la novel·la volia tenir molts punts de vista però no ha sigut fàcil posar-se en la pell de cada personatge perquè tenen edats i orígens diferents. No podia fer servir el mateix llenguatge ni les mateixes expressions. I els personatges canvien segons qui els recorda. Per exemple, la Laura pot ser molt dura i impecable o pot aparèixer com a víctima.

No va ser fàcil publicar la novel·la.

Em van rebutjar set agents literaris nord-americans. Finalment, el vaig portar a Holland House Books, una petita editorial de Newbury (Gran Bretanya). Ens vam trobar amb l’editor i ell va insistir que tornés a intentar convèncer algun agent literari. No em feia gaire gràcia perquè cada rebuig era com una bufetada. Però ho vaig fer i dos dies després em van trucar de Peters Fraser & Dunlop. Jo era molt escèptic però en una setmana van vendre el llibre a deu països.

¿Fins a quin punt l’ha influït la seva experiència com a periodista?

Sempre he somiat a ser escriptor però ser periodista als anys 90 a Romania va ser una aventura fascinant perquè hi havia una gran llibertat. Em va donar recursos. Ara tot és més complicat per les dificultats econòmiques. No em va agradar tant l’època que vaig treballar per al govern perquè m’agrada dir el que penso i no tinc prou disciplina per formar part d’un engranatge polític.