Publicitat
Publicitat

EL RETORN D’UN DELS CLÀSSICS DEL SEGLE XX

Uns espies (im)perfectes

John le Carré reviu un dels seus grans personatges en una preqüela de ‘L’espia que tornava del fred’

El llegat dels espies, tot just publicat en versió catalana i castellana (Edicions 62 i Planeta, respectivament), és un text bàsicament per als coneixedors de l’obra de John le Carré (David Cornwall, 1931), un dels grans del segle XX en llengua anglesa que al llarg de gairebé sis dècades i vint-i-quatre novel·les ha desenvolupat una literatura molt rica al servei del coneixement social, psicològic i polític a través del retrat del món de l’espionatge: la doble veritat, la raó d’estat, la mentida encoberta i la traïció, com s’hi arriba, les seves conseqüències i com fer-hi front, són, de fet, els grans temes que amaren l’escriptura de l’anglès.

Totes les seves obres tenen com a rerefons els anys que van des del moment àlgid de la Guerra Freda -el 1961 apareix la primera, Trucada per al mort, just en el moment en què s’aixeca el Mur de Berlín- fins al final de la història que es vol decretar quan cau (1989) i els anys posteriors, amb el desordre subsegüent que genera el canvi de paradigma. Desordre internacional que s’ha aprofundit des del 2001 i que ben entrada ja la segona dècada del segle XXI no sembla que disminueixi, sinó el contrari. Le Carré ho ha inventariat i denunciat a partir de les novel·les posteriors a l’enfonsament de l’URSS -la primera és El pelegrí secret (1990), encara que la descomposició ja s’intuïa a La casa Rússia (1989)-, de la mateixa manera que abans havia exposat la misèria moral i els abusos dels soldats dels dos blocs, l’occidental i el comunista.

Visió pessimista

El passat sempre torna i acaba per demanar comptes

És des del present molt inestable però acomodat d’espies retirats, i remuntant-se fins al passat d’aquell conflicte en aparença incruent, que Le Carré connecta tots dos temps. El llegat deixat pels espies és el món actual, tot convuls i podrit. La connexió entre passat i present és la manera com adverteix l’autor que els actes d’avui tindran repercussions demà; que la història sempre es projecta, tant endavant, lògic, com cap enrere, paradoxal. I sense fer cap espòiler, cal apuntar que la conclusió és pessimista. O realista.

Els veterans espies ja jubilats deuen tenir -al llibre no es diu, però la cronologia de l’obra de Le Carré permet deduir-ho- entre 80 i 90 anys. Són Peter Guillam i George Smiley. Guillam, mà dreta de Smiley a la famosa sèrie de la trilogia de Karla (El talp, L’honorable col·legial i La gent de Smiley ), però que ja apareixia a Trucada per al mort, narra la història, fet que afegeix particularitat a l’obra, en tant que l’ús de la primera persona com a brúixola que guia el lector no és gaire habitual per a Le Carré.

Des del retir a França, Guillam és cridat a Londres per aclarir una acció que es va tancar amb el sacrifici “d’un bon agent i una dona innocent per una causa que el món amb prou feines recorda”, en paraules de Smiley cap al final del llibre. “Acció que em persegueix fins avui”, continua, ple de remordiments, i d’autocompassió. “Sempre em perseguirà -afegeix-. Me’n culpo completament. Jo comptava amb la crueltat d’en Mundt, però la vaig subestimar. La temptació d’eliminar els testimonis va ser massa forta per a ell”. Culpa i perdó alhora: “No érem despietats. No ho vam ser mai. Teníem la pietat més gran. Es podria dir que inadequada. I certament era inútil. Això ho sabem ara. Llavors no ho sabíem”.

Els fills de l’agent i la dona innocent immolats volen passar comptes amb els ordidors d’aquell pla. Demanen conèixer la veritat. Però els arxius sobre l’operació Windfall, centre de la trama de L’espia que va tornar del fred, van desaparèixer després del fiasco. On són? D’altra banda, però, el govern britànic no té cap intenció d’asseure un excap de la intel·ligència davant d’un jutge.

La novel·la de Le Carré es pot llegir com a coda i preqüela de L’espia que tornava del fred, el text que el 1963 va canviar el destí de l’autor. Fins aleshores havia escrit dos llibres mentre complimentava treballs prou rutinaris en diferents departaments dels serveis d’intel·ligència, primer interior i després exterior (MI5 i MI6, respectivament), a Anglaterra i Alemanya.

Cara i creu d’una moneda

El gran coneixedor de la feblesa dels altres però no de la seva

George Smiley és, sens dubte, el paradigma d’espia en l’obra de John le Carré, l’educat englishman que, en general per via universitària, és captat per al servei d’intel·ligència, un fet que, de forma encara més alambinada, també ha descrit Javier Marías a la trilogia Fiebre y lanza. No debades, el procés de captació de LeCarré va ser prou similar.

Smiley, “el gran coneixedor de la debilitat dels altres, mentre es negava estoicament a reconèixer la seva”, en paraules molt definitòries de Guillam, ha cregut en el que feia. Però s’ha adonat de la baixesa moral i humana en què va caure per defensar els valors d’Occident.

¿Al final de la seva vida ja no pot ni vol identificar-los només amb els d’una Anglaterra “tota sola, ciutadana d’enlloc?”, es pregunta retòricament, frase que és una picada d’ullet de Le Carré als qui, com ell, encara lamenten el Brexit: “Jo soc europeu, Peter [Guillam]. Si tenia una missió... Si mai vaig ser conscient de tenir-ne una més enllà dels nostres assumptes amb l’enemic, era per a Europa. Si vaig ser insensible, ho vaig ser per a Europa. Si tenia un ideal inabastable, era treure Europa de la foscor i dur-la a una nova era de la raó. Encara el tinc”. Però encegat com estava en el joc d’egos que va teixir amb Karla, l’homòleg a l’altra banda del Teló d’Acer, l’altra cara d’una moneda que balla entre Londres i Moscou, entre el Circus i el KGB, ni l’un ni l’altre, ni uns ni altres, van deixar pedra sobre pedra, el sòrdid llegat d’aquells espies de la Guerra Freda, del tot imperfectes.

El més (im)perfecte dels quals, però, no és Smiley. El més gran personatge de John le Carré es diu Magnus Pym, el protagonista de “la millor novel·la anglesa des de la [Segona] Guerra [Mundial]”, segons Philip Roth. Té raó. Es diu Un espia perfecte i es va publicar el 1986.

L’acció té lloc a finals dels anys setanta o primers dels vuitanta. Pym, espia al crepuscle de la seva carrera, sembla, com tots els seus col·legues, més preocupat perquè els diners de la CIA passin la mà per la cara a la intel·ligència britànica que no pas pels negocis dels russos. Sobre Magnus Pym ha recaigut sempre la sospita que és un agent doble.

Sorprenentment, l’atenció que l’acadèmia, en especial l’anglosaxona, ha prestat a Le Carré ha sigut mínima. Ceguesa? Prejudicis? Potser. Perquè a part del fresc impressionant sobre Anglaterra des dels anys20 fins als 70 que és Un espia perfecte, en especial un retrat sobre els valors de la class¡e mitjana-alta, la novel·la també és un treball metaliterari: perquè és el text d’un home que escriu la seva pròpia vida, de fet, una novel·la, erràtica i poc fiable, que n’accentua les complexitats, origen, tal vegada, de la falta d’atenció del gran públic habitual lector de John le Carré per aquesta obra seva.

No hi falta l’habitual obsessió de l’autor per la figura paterna, un estafador, un encantador menyspreable, gairebé com ho era el seu pare, o com ho ha imaginat, i en part descrit a les memòries Volar en cercles.

El mateix autor ha dit més d’una vegada que Un espia perfecte és un llibre de gran càrrega autobiogràfica. La té. I escriptura i mentida; ficció i/o espionatge i la creació d’una identitat falsa que alhora és real perquè es fa a partir de la pròpia en són la seva matèria bàsica. Ras i curt, com la vida mateixa.

Impostors i aficionats

Els aliens al negoci brut també acaben per embrutar-se les mans

Pym, l’espia perfecte, es crea a ell mateix, amb falsedats i mitges veritats, mentre escriu la novel·la de la seva vida. Un professional ja sap com fer-ho, esclar.

Però a l’obra de Le Carré també hi ha aficionats. Espies que gairebé ho han sigut per força. És un altre dels models que empra l’autor per bastir la creació de personalitats que amara les seves pàgines.

Barley Blair, el descregut, enamoradís i xerraire agent improvisat de La casa Rússia, n’és un. La novel·la, una indagació d’urgència sobre si la glàsnost de Mikhaïl Gorbatxov suposa realment la fi de la Guerra Freda, és una de les menys LeCarré de totes. Però l’editor que la protagonitza, l’esmentat Bartholomew Scott Blair, és una brillant creació d’esperit dickensià. Un espia gens perfecte que acabarà anteposant els interessos personals als de la causa que, suposadament, s’ha afanyat a servir i en la qual, evidentment, no hi creu: era un joc distret.

La Charlie, l’actriu mig hippy i ingènua de La chica del tambor, que accepta el complex paper que li imposen, ser fidel alhora a la causa israeliana i palestina; o Jonathan Pine, “el director de nit de l’hotel Meister Palace de Zuric”, són dos exemples més. Però el més literari, la ficció més real, l’espia aficionat més reeixit en clau de comèdia gairebé és Harry Pendel, El sastre de Panamà. Una novel·la que abraça i reconeix implícitament el deute de Le Carré amb Graham Greene i James Wormold, el venedor d’aspiradores a la Cuba de Batista que acabarà espiant -estafant, més ben dit- per a l’MI6 a El nostre home a l’Havana. Tots, espies (im)perfectes. Però humans.

La caiguda del Mur eixampla els horitzons

Cau el Mur de Berlín i Le Carré obre el focus de la seva literatura. De ser el narrador de la Guerra Freda, l’escriptor que aixeca acta del desgavell que envolta els dinosaures que s’excusen en la maldat del bloc contrari per exercir un poder omnímode, passa a centrar l’atenció en el desordre que segueix, especialment, a la guerra al terror que desferma George W.Bush. En època de vigilància contínua, de globalització i transnacionalitat, d’abús de les minories, la seva veu s’aixeca i denuncia la multiplicació d’abusos arreu.

La defensa dels drets humans elementals i la justícia social, l’atac a la cobdícia de les grans corporacions, es converteixen en indignacions palmàries. Des de l’aparició del ja esmentat El pelegrí secret (1990) fins a El llegat dels espies (2017), cal assenyalar, com a mínim, dues obres clau: El jardiner fidel (2001), també i sobretot una bella història d’amor, i L’home més buscat (2007), una magnífica novel·la de qui és, amb tot el dret, un dels grans clàssics del segle XX.

Més continguts de

PUBLICITAT

SANT JORDI

Amb el suport de

Amb el suport de

Aquest és un contingut editorialment independent, escrit i editat per periodistes de l'ARA i finançat per un tercer

Seguir llegint →

Recomanador de Sant Jordi interactiu

El recomanador de llibres per Sant Jordi

Entra aquí i descobreix quin llibre t'interessa: respon a quatre preguntes bàsiques i et proposarem els títols que encaixen amb la teva elecció. Tens prop de 200 títols per jugar

PUBLICITAT