Patrimoni
Cultura 15/01/2022

"L'Estat no té cap interès per tornar el patrimoni espoliat pel franquisme"

La historiadora Neus Moran treu a la llum informació inèdita de l'espoli dels ateneus catalans i en dona xifres

6 min
Fotografia de l’interior del Centre Democràtic Republicà de Rubí. La foto va ser presa el 1974, poc abans que l’Ajuntament de Rubí enderroqués l’edifici que havia estat ocupat el 1939 per FET i de las JONS.

BarcelonaQuan l'exèrcit franquista va guanyar la Guerra Civil, molt patrimoni va canviar de mans. Més de vuitanta anys després del cop d'estat de Franco, l'espoli continua sent un tema irresolt. Una de les moltes víctimes de la requisa va ser el moviment associatiu i obrer. Van ser espoliades centenars d'entitats arreu del país, i la majoria mai van poder recuperar allò que havien pagat els seus associats de les seves butxaques. Un dels motius és que la majoria de les entitats extingides pel franquisme el 1939 no van sobreviure a les quatre dècades de la dictadura. D'altres ni tan sols saben que l'Estat és propietat de l'immoble i algunes, molt poques, han iniciat llargs i esgotadors processos de demanda, que sovint han estat infructuosos. La historiadora Neus Moran i Gimeno (València, 1979) porta molts anys documentant aquest espoli i acaba de publicar part de la seva recerca: L'espoli franquista dels ateneus catalans (L'Avenç).

Moran, que aporta molta informació inèdita, posa xifres a l'espoli: 298 immobles pertanyents a 232 entitats van ser espoliats. "Tots van passar a formar part del patrimoni estatal", diu Moran. La historiadora alerta que és tan sols la punta de l'iceberg, perquè aquestes són les entitats registrades, però n'hi podrien haver moltes més.

Fins al 1966 no es va donar per liquidada la requisa

El franquisme va crear tota una jurisdicció i normes per apropiar-se del patrimoni aliè. Fins al 1942 eren els militars els qui gestionaven la requisa. S'ordenava la requisa completa del patrimoni de l'enemic, des de mobles i immobles fins a cotxes, joies i documents, i tot passava a mans del règim franquista . Eren els generals en cap dels exèrcits els qui prenien les mesures necessàries. Durant la guerra es va crear la Comissió Central Administradora de Béns Requisats, que s'encarregava de la gestió, l'inventari, l'ocupació d'immobles i la investigació, és a dir, localitzava els possibles béns dels desafectes al règim. Aviat es va veure desbordada. El 9 de febrer del 1939 s'havia creat la llei de responsabilitats polítiques, que era prou clara: "Los partidos, agrupaciones y organizaciones declaradas fuera de la ley sufrirán pérdida absoluta de sus derechos de toda clase y la pérdida de sus bienes. Estos pasarán íntegramente a ser propiedad del Estado". El volum de requises era tan gran que, malgrat que a partir d'abril de 1945 es va paralitzar la instrucció de noves causes per responsabilitats polítiques, els expedients no es van tancar fins al novembre de 1966 quan, per decret, es va ordenar l'indult general. És a dir, fins 27 anys després de la Guerra Civil no es va donar per liquidada la requisa.

Moran destaca que els ateneus espoliats pel franquisme s'havien aixecat amb l'esforç dels seus associats. O bé amb el seu treball voluntari o amb subscripcions i recaptacions que es feien durant balls, festes i vetllades esportives. Tot va passar a mans de l'estat franquista sense cap cost per a aquest. Moran dona algunes xifres que constaten l'ingent volum de feina que tenien els organismes de requisa: l'estiu del 1940, el delegat nacional de Sindicats, Gerardo Salvador Merino, i el president del Tribunal Nacional de Responsabilitats Polítiques, Enrique Suñer Ordóñez, van signar les primeres actes d'entrega de 379 finques i immobles a la Delegació Nacional de Sindicats (DNS), el sindicat vertical dirigit per la Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS. Molts ja estaven ocupats o fins i tot inscrits per la Falange o altres organismes estatals. Les propietats es reinscrivien a nom de la DNS i, a partir d'aquí, el sindicat vertical podia decidir què en feia, de tot aquell patrimoni. Es van succeir les vendes, subhastes, donacions, transformacions i cessions d'ús. Alguns també en van treure beneficis personals. "Si una entitat tenia algun deute o hipoteca amb una entitat bancària, sortia a subhasta pública. Sovint aquestes subhastes eren enganyoses, perquè estaven manipulades, hi anava qui interessava que hi anés i es venia l'immoble a un preu baix", precisa Moran. D'altra banda, les vendes i contractes que es van fer durant la guerra per part dels republicans es van considerar invàlids. Per tant, el propietari havia cobrat la venda però continuava sent el propietari i podia reclamar judicialment el retorn del patrimoni. Si era admesa la demanda, havia de realitzar el pagament d'un import fixa't per l'administració competent en concepte de reformes, manteniment... Un cop recuperat podia vendre'l una segona vegada.

Expedients a mida

No és gaire fàcil accedir a la documentació. Moran ha pogut consultar alguns dels expedients de les propietats vinculades a l'Estat, però admet que hi pot haver un abisme entre allò que consta sobre el paper i l'abast de l'espoli. "Un dels problemes és que moltes entitats ja no existeixen i algunes s'assabenten que l'Estat és propietari del seu immoble quan han de fer alguna obra o han de demanar una hipoteca", explica Moran. Per llei, la DNS només havia de quedar-se amb els béns d'entitats vinculades al moviment obrer i sindical, però la realitat va ser una altra. "Va acabar aconseguint el patrimoni d'ateneus, casals o orfeons que responien a tipologies diverses. Hi havia entitats polítiques, mutuals, cooperatives, d'esbarjo, instructives, culturals... I d'altres que combinaven múltiples aspectes alhora", detalla l'autora.

Entitats espoliades durant el franquisme, localització per municipis. Fins ara, s'han identificat un total de 291 propietats requisades a 232 entitats domiciliades a Catalunya.

La DNS va construir expedients a mida. "No calia demostrar que existia un vincle amb el moviment obrer, qualificat d'enemic, només era necessari que les autoritats del règim ho corroboressin sobre el paper; a vegades eren coses molt personals, una denúncia d'algun veí, una sospita, una enemistat...", afegeix Moran. La requisa també va afectar les cooperatives de consum, d'habitatge, d'educació, de treball o producció, de socors mutus i caixes rurals i d'estalvi. El 1936, segons Moran, hi havia en funcionament 280 cooperatives de consum i entre 540 i 600 cooperatives de camp o sindicats agrícoles. També van ser espoliades. La historiadora destaca que, com a mínim, el patrimoni de 101 cooperatives no ha estat mai retornat.

La desaparició del teixit associatiu i la batalla per recuperar el patrimoni

El 1966 només havia sobreviscut un miler de les més de 19.500 entitats inscrites a les comarques barcelonines durant la República. A la demarcació de Girona tan sols la meitat de les 1.400 registrades. Espoliar no era només prendre propietats. "És una demostració de poder i una desarticulació del que hi havia, l'objectiu era esborrar la realitat que existia fins aleshores, un important teixit associatiu i unes entitats que sovint eren també un espai de sociabilitat, on es reia, es ballava, es coneixia gent, on s'aprenia a viure i estimar, per imposar la seva moral i una altra manera de ser", opina la historiadora. Un teixit associatiu que, segons Moran, no s'ha recuperat encara: "Ni en qualitat ni en densitat".

Què va passar amb les propietats un cop suprimida la DNS? Les que el Sindicat Vertical no va vendre, subhastar o cedir al llarg de la dictadura, van ser transferides al ministeri de Treball en democràcia. El 1978, aquest ministeri tenia encara 301 propietats provinents de la requisa. "Hi ha, però, molt més, n'hi ha que no consta que van quedar adjudicades a altres organismes estatals, no sabem res de les que ostentava l'exèrcit des de l'ocupació", lamenta Moran.

Una competició d'escacs durant la Festa Major a l'Ateneu Igualadí , el 1943, aleshores ocupat i batejat amb el nom de Centro Nacional.

A vegades, no hi ha rastre documental. Encara ara hi ha ateneus que tot i demostrar que són els hereus, no són reconeguts per l'administració central i, per tant, se'ls nega qualsevol tipus de restitució patrimonial o de rescabalament. Passa també amb altres tipologies d'entitat. Moran recorda alguns casos com el de la Mútua Escolar Blanquerna, una institució escolar amb mètodes pedagògics innovadors fundada a Barcelona el 1924 i dissolta per la dictadura el 1939. El 1993 el Tribunal Suprem de justícia va desestimar el recurs contenciós administratiu contra el decret que havia expropiat l'edifici de la mútua, que actualment és l'Institut Menéndez Pelayo. "El cop va ser tan dur que la mútua es va dissoldre poc després sense ni tan sols ser indemnitzada", lamenta la historiadora. Tampoc el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) va recuperar l'edifici que havia estat la seva seu, al número 10 de la Rambla de Santa Mònica, que avui és propietat del ministeri de Treball.

Els partits polítics també van intentar recuperar patrimoni, però tan sols van ser estimades algunes peticions d'ERC i PSUC. A Esquerra, dels més de 2.000 immobles que reclamava, només un li va ser restituït. Entre 2003 i 2004 va recuperar-ne un altre per via judicial. El PSUC va ser compensat amb 574,35 euros, però no va rebre cap dels 18 immobles que exigia.

D'altres sí que han tingut èxit. L'Ateneu Igualadí va recuperar la seva seu, on s'havia instal·lat l'Escuela Hogar de la Sección Femenina, però va haver de pagar un important deute contret pels qui el van ocupar durant la dictadura. Cooperatives com el Sindicat Agrícola Cooperatiu d'Avinyonet del Penedès també van aconseguir tornar a fer servir el patrimoni requisat. "L'Estat no té cap interès per tornar el patrimoni espoliat pel franquisme i la Generalitat hauria de pressionar més per recuperar aquest patrimoni col·lectiu", conclou Moran.

Els demòcrates sí que pagaven els seus impostos

Un cas singular és el de l'Ateneu Centre Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui. L'associació va ser fundada el 1865 i els mateixos socis van comprar l'edifici. Quan els franquistes van ocupar la població, el 29 de gener del 1939, tot el seu patrimoni va ser requisat. Auxili Social i l'Església van cohabitar a l'edifici fins que l'any 1944 l'organització falangista el va abandonar. Aleshores el Patronat Catequístic va passar a ser-ne l'únic ocupant. Ningú, però, va pagar els impostos de la contribució urbana i l'edifici es va posar a subhasta el 1948 per "impagament de la contribució urbana". Alguns dels antics socis de l'entitat, quan se'n van assabentar, el van rescatar de la subhasta pagant els rebuts de la contribució. "Va ser d'una valentia extrema, pagaven els impostos a Franco en nom del Centre Democràtic", destaca Jaume Pieres, president del Centre Democràtic i Progressista. Els rebuts de la contribució van ser decisius per recuperar l'edifici l'any 2000. El maig passat l'entitat va presentar una moció al consistori de rescabalament i reparació. La moció, que va ser aprovada per ERC-AM, PSC, CUP-Amunt i Junts, proposa, entre altres coses, que l'Ajuntament, en tant que hereu com a institució de l'administració sorgida del 1939, reconegui la seva "culpabilitat" en els fets de confiscació i espoli. En concret, vol que es personi davant de l'administració de l'estat i del Govern de la Generalitat, en defensa dels interessos i reclamacions del Centre Democràtic.

stats