Publicitat
Publicitat

MOR LA ‘SUPERAGENT’ CARMEN BALCELLS

Una estranya melangia

Rebo la notícia de la mort de Carmen Balcells via WhatsApp al pitjor lloc on et poden donar una mala notícia: en una UCI hospitalària. Els pocs que em coneixen saben que no mantenia unes relacions gaire afortunades amb la Balcells, però sol passar que quan t’anuncien la mort d’un ésser que ha format part indissoluble de la teva vida, les confrontacions queden aparcades per una estranya melangia. Tot el que s’ha dit de la Carmen és cert. Ella, l’agent literària més poderosa de la literatura hispanoamericana del segle XX, es va dedicar a cultivar el mite d’una manera calculada al llarg de totes les dècades en què va regnar i no seré jo qui ara posi en qüestió tot els clar-obscurs que l’envolten.

Quan jo acabava de fer vint-i-set anys, la Carmen va tenir la genial idea d’incorporar-me a l’agència amb un objectiu que mai vaig esbrinar del tot. A pesar d’aquells tres anys gairebé perduts en la quarta dimensió, em sento una persona privilegiada per haver conegut de prop el poder devastador del botó vermell d’un telèfon que s’encenia quan la Carmen Balcells et cridava al seu despatx. Llavors, amb els passos atropellats, et dirigies al seus dominis sense saber si aquell dia series llançat als lleons o enaltit als altars. Tota aquella sensació d’inseguretat la recordo amb neguit, però reconec que em va servir per cultivar una ànima de supervivent amb la qual he perdut dignament més d’una batalla.

A Can Balcells es treballava fort i l’agència funcionava seguint les pautes marcades per un cervell privilegiat que tenia idees genials quan tothom semblava que tirava la tovallola. La Carmen, una persona a qui li encantava la teatralitat, solia celebrar les reunions en una taula on ningú podia defugir la seva mirada. La Carmen no només era una agent fora de sèrie, sinó també una actriu superdotada que mereixeria a títol pòstum el premi Margarita Xirgu de les Lletres.

Mil cent noranta-cinc dies després de la meva entrada a l’agència, la vaig abandonar amb la sensació de ser molt més vell. El primer que vaig fer va ser dir adéu a l’enorme retrat del meu pare que presidia la sala del cafè i, després, em vaig acomiadar de la Carmen, sempre Carmen, mai Carme, amb una conversa que mai oblidaré. Per primera vegada des que la coneixia, la Carmen va abandonar la disfressa de deessa i es va fer mortal. D’aquelles hores prové, segurament, la meva estranya melangia.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT