Cultura
Cultura 22/01/2022

Exhumar fosses comunes durant la Transició, una odissea per a pocs atrevits

Centenars de famílies van buscar els seus morts sense recursos i amb les crítiques dels veïns

6 min
El 10 de juny de 1979, al poble navarrés de Cádeda-Kasedo, es va retre homenatge als morts que havien estat exhumats i que es va inhumar al cementiri. El capellà va fer una missa i va demanar perdó: "En nom de l'església, còmplice també del vostre dolor i de la vostra desgràcia, us demano perdó".

BarcelonaMort el dictador, la por impregnava encara la vida de bona part de la població espanyola. El 1977 Esperanza Pérez va tornar del seu exili a Bèlgica decidida a trobar el seu pare, els seus avis i els seus oncles. Tots ells havien estat assassinats i enterrats en fosses comunes. Al llarg de més d’un any i amb l’ajuda del seu marit, que era taxista i la portava d’un lloc a l’altre, va recórrer diferents pobles de la província de Palència fins a trobar vuit dels seus familiars. Va acabar exhumant 150 víctimes del franquisme. “N’estic molt orgullosa. Va ser extenuant, tant físicament com psicològicament, però ho tornaria a fer”, diu des de casa seva, a Palència, on viu amb una germana i una tieta. Esperanza, que ara té 87 anys, tenia 18 mesos quan van matar el seu pare, els seus avis i els seus oncles: “Al meu pare li deien Juanón, perquè era molt alt, molt guapo i molt valent. L’únic que va fer va ser ensenyar a llegir i a escriure als infants més pobres”, diu encara indignada.

No va ser gens fàcil trobar les seves restes, perquè no sabia exactament on l’havien enterrat. “Anava poble per poble preguntant, però tothom tenia por i ningú m’explicava res. Després d’un temps, cansada, un veí a qui també havien afusellat el pare em va dir que havia vist com l’enterraven a les terres del seu assassí, a Villamuriel, i vaig anar a casa seva”, recorda com si fos ahir. “Li vaig dir que sabia que havia matat el meu pare i que pobre d'ell que no es presentés l’endemà a les 9 del matí i m'assenyalés on l’havien enterrat. Va venir amb la Guàrdia Civil, que, en actitud xulesca, em va demanar tots els papers. Els tenia tots, i els vaig dir que havien matat algú que no havia fet mal a ningú”. El seu pare i el seu avi estaven enterrats amb el metge del poble i el seu fill. El va reconèixer per la roba, un vestit de pana. “Jo vaig criar-me amb l’àvia perquè la meva mare va haver de fugir per por que també la matessin. Mai m’havia abraçat com ho va fer el dia que vam trobar el pare i l’avi”. Alguns veïns, sobretot dones, la van ajudar, però molts altres la van insultar: “Em van dir de tot”. 

L'Esperanza va obrir tres fosses a Villamuriel, quatre a Villamediana, cinc a Magaz, dues a Valdespina i una a Valoria la Buena, totes a la província de Palència. En total es van recuperar 150 cossos i els mateixos familiars van costejar l’excavadora o van cavar ells mateixos. “Netejava les calaveres pensant que si no era la del meu pare era la del pare d’algú altre. Vaig tenir molts malsons, somiava que estava en una fossa envoltada d’ossos”. El 1979 ja havia pogut donar un enterrament digne a totes aquestes víctimes i assenyalar amb una làpida el lloc on eren. Havien deixat de ser invisibles.

Després va començar una altra lluita perquè les vídues poguessin cobrar les pensions: “Demanaven el certificat de defunció i, clar, ningú el tenia, perquè els nostres morts no estaven registrats enlloc. Vaig fer un munt de viatges, als jutjats i a Hisenda, perquè totes aquelles dones tinguessin dret a una pensió”. L'Esperanza sempre ha sabut que el seu pare va ser assassinat: “Ho he sabut sempre i mai he callat, sempre he lluitat i sempre vaig ser del Partit Comunista”, afirma. 

Exhumacions clandestines

L’Esperanza no és l’única que va buscar els seus familiars assassinats després de la mort de Franco i durant els primers anys de la Transició. La historiadora Zoé de Kerangat ha publicat recentment la tesi doctoral Remover cielo y tierra: las exhumaciones de víctimas del franquismo como fisuras del silencio en la Transición. “Hi va haver una onada d’exhumacions, a finals dels anys setanta i vuitanta, però no hi ha rastre documental ni els mitjans de comunicació se’n van fer ressò. L’únic que va publicar algun reportatge va ser la revista Interviú”, afirma Kerangat. 

El 10 de juny del 1979, al poble navarrès de Cáseda (Kaseda), es va retre homenatge als morts que havien estat exhumats i que es van inhumar al cementiri. El capellà va fer una missa i va demanar perdó: "En nom de l'Església, còmplice també del vostre dolor i de la vostra desgràcia, us demano perdó".

La catedràtica de ciències polítiques Paloma Aguilar, que ha fet recerca i ha publicat diferents articles sobre les exhumacions durant la Transició , assegura que el moment culminant es va produir entre el 1978 i el 1980, amb un pic important el 1979. En aquells anys i, a diferència d’ara , les exhumacions es van fer sense ajuda professional i amb els recursos que es tenien més a mà: es feien servir les eines del camp, des de pales fins a arades. Els qui emprenien la recerca eren sobretot dones, mares, vídues i filles. 

Kerangat diu que aquestes exhumacions, pràcticament clandestines perquè no han deixat gaire rastre, van ser una forma de “resistència subtil”: “Són un contradiscurs del «pacte del silenci» de la Transició. Les fotografies de les exhumacions i reinhumacions dels anys 70 i 80 mostren la voluntat de fer visibles aquests morts, de tornar-los a l’espai públic”, assegura. No va ser fàcil exhumar aquestes restes. “Hi havia por, amenaces, interferències, traves... No hi havia recursos i no es va aplicar cap mètode científic, però malgrat tot hi va haver famílies que s’hi van atrevir”.

Exhumació de l'Associació de Memòria Històrica a Espinosa Monteros Jardín l'abril del 2012. A diferència de les exhumacions de la Transició, aquesta es va fer amb mètodes científics.

A vegades s’identificaven les víctimes per algun defecte físic o per la troballa d’efectes personals. Podia ser un tros de llapis, un rellotge, un botó, una fotografia, la pols negre que deixa una determinada sola de sabata... Kerangat explica que, en la majoria de casos, es recollien les restes i s’enterraven de forma conjunta al cementiri amb una làpida amb els noms de les persones que es creia que s’hi havia enterrat. 

Navarra: efecte dominó

Aguilar, que va fer més de 250 entrevistes, destaca que el 93,5% dels municipis navarresos més represaliats van exhumar els seus morts i, en canvi, només ho van fer el 32,7% dels municipis de Badajoz, el 16% dels de Cáceres i el 26% dels de la Rioja. Un dels motius, explica la historiadora, és que molts capellans navarresos es van implicar en les exhumacions. A més, a Navarra es van crear grups de recerca que es van conèixer amb el nom de comissions gestores i que van tenir un efecte dominó. “A Navarra el 42% dels trasllats es van fer abans de les primeres eleccions democràtiques”, assegura Aguilar.

Alguns no ho van tenir gens fàcil. Casas de Don Pedro va ser pioner a Extremadura. “Les dificultats que va haver de superar la família de Felisa Casatejada per aconseguir fer l’exhumació van ser enormes”, assenyala Aguilar. A Felisa li van matar dos germans quan tan sols tenien 17 i 19 anys. Va necessitar el permís del ministeri de Governació, del governador civil, de l’alcalde, de la mestressa dels terrenys on estaven enterrats els seus familiars (La Boticaria) i del capellà del poble, que a la vegada va demanar autorització a l’arquebisbe de Toledo. Aquest últim va dir que les famílies haurien de pagar 11.200 pessetes de l’època per enterrar-los al cementiri, i el governador civil va dir a Felisa que, si durant la inhumació es feien proclames polítiques, la Felisa n’hauria de pagar les conseqüències i anar a la presó. A l’enterrament hi havia guàrdies civils de paisà i la família Casatejada va rebre amenaces. A Felisa, que tenia una carnisseria, li van fer pintades al seu establiment en què es llegia: “Aquí es venen ossos rojos per a la carn d’olla”, i es van repartir octavilles difamant-la.

Les exhumacions del Valle de los Caídos

Alguns van rebre multes, però malgrat tot es va continuar exhumant i, fins i tot, el 1980, el poble navarrès de San Adrián va aconseguir el permís per traslladar des del Valle de los Caídos les restes de 133 republicans. Tot van ser iniciatives de les famílies i d'alguns responsables locals. “És innegable que les autoritats polítiques de la Transició no van establir cap diàleg amb les víctimes de la dictadura per conèixer les seves necessitats o les seves demandes i que els dos principals partits d’esquerra van subscriure una política de reconciliació nacional que consistia en deixar de banda els aspectes més espinosos del passat. Ningú es va preocupar d’ajudar, tan sols es va fer localment”, escriu Aguilar. 

El 1981 hi va haver un descens important de les exhumacions, sobretot a partir del cop d’estat de Tejero. Aleshores va tornar a la por i es va fer córrer que tornaven les llistes amb noms i l'amenaça que serien represaliats o assassinats. Kerangat, però, no té clar que la por fos l’únic motiu. “Crec que també els que havien decidit exhumar els seus familiars, aleshores ja ho havien fet, i els que no s’hi van atrevir no ho van fer ni en aquell moment ni més tard”, conclou la historiadora. 

Per què a Catalunya no es van exhumar fosses durant la Transició?

A Catalunya no es té informació sobre exhumacions de fosses durant la Transició. Amb la caiguda de Catalunya, el 1939, es va acabar la Guerra Civil, i no hi ha tantes fosses com en altres llocs d’Espanya amb víctimes civils represaliades extrajudicialment pel franquisme. La majoria de fosses que es troben en territori català són de soldats, sobretot al llarg dels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre, on hi va haver la línia de front.

Hi ha, però, com a tot arreu, algunes fosses de persones assassinades, sobretot al Bruc i al Pallars Sobirà. En aquesta comarca, al principi de la guerra, pràcticament no hi va haver violència, si ho comparem amb altres zones del nostre país. No obstant això, durant l’ocupació franquista del 1938 es van produir desenes d’assassinats. “Se sabia que hi havia les fosses al Pallars, però no coneixem cap familiar durant la Transició que fes cap pas per exhumar-les”, diu la historiadora Queralt Solé. Hi ha diferents factors que podrien explicar el fet que no es fes aquest pas: “Molts familiars van marxar i, d’altra banda, el record de la Guerra Civil, als anys 70 i principis del 80, encara era molt present al Pallars”, afegeix la historiadora. Moltes d'aquestes fosses estan localitzades, en part, per tota la investigació que va fer l’historiador local Manuel Gimeno. La fossa del Bruc no s’ha trobat mai. Allà hi van enterrar a un grup de presoners a qui van assassinar mentre els traslladaven de Barcelona a Manresa. Se sap que existeix, perquè un d’ells, a qui van creure mort, es va poder salvar i va alertar que els havien enterrat en algun punt del coll de Can Maçana. S’han fet diferents intents, sense èxit, per localitzar-la.

stats