80 ANYS DE L’EXILI REPUBLICÀ

De l’exili a l’esclavitud: el calvari de 30.000 republicans

Una exposició a Bordeus recorda la història dels ‘rotspanien’, els treballadors forçats espanyols

El febrer del 1939, fa 80 anys, quasi 475.000 soldats, homes, nens i avis van creuar la frontera espanyola fugint de les tropes franquistes. D’aquell mig milió de refugiats, més de 200.000 eren catalans. Quan van arribar a l’altre costat de la frontera, els refugiats van topar amb la crua realitat dels camps de concentració francesos. Es calcula que hi van morir 15.000 persones per la duresa de les condicions climàtiques i per malalties. Per això, des del 2017 cada 5 de febrer es recorda aquell èxode amb el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació.

Les coses encara empitjorarien més a partir de l’ocupació alemanya de França el maig del 1940. Milers de republicans espanyols es van convertir en “treballadors forçats”: “Durant quatre anys, més de 30.000 espanyols i 10.000 exiliats d’altres nacionalitats van ser obligats a treballar sense sou i en condicions extremes en l’agricultura o en la indústria. Milers d’espanyols van ser deportats a la zona ocupada pels alemanys, on van treballar per a l’Organització Todt”, explica l’historiador Antonio Muñoz, que investiga la lluita de tots aquests espanyols per ser reconeguts i indemnitzats i comissaria, amb Peter Gaida, l’exposició Rotspanier. Treballadors forçats espanyols durant la Segona Guerra Mundial. Víctimes oblidades del nazisme, que es va inaugurar ahir a l’espai Darwin de Bordeus. L’edifici està impregnat de records perquè antigament era la caserna militar on s’allotjaven els treballadors de Todt.

L’Organització Todt es va crear el 1938 i, durant la guerra, seguia l’exèrcit nazi per tot Europa reparant infraestructures i construint búnquers, fortificacions, bases submarines i rampes de llançaments de míssils. A partir del mes d’agost del 1942, el mariscal Von Rundstedt va ordenar construir el Mur de l’Atlàntic al llarg de tota la costa atlàntica. Els serveis d’intel·ligència britànics escrivien el març del 1945: “En poc més de cinc anys, l’Organització Todt ha completat el programa de construcció més impressionant des de l’època dels romans”. Era una organització gegantina: a principis del 1944 tenia un milió i mig de treballadors voluntaris, reclutats, forçats i presoners de camps de concentració. Contínuament reclamava mà d’obra barata i el general Pétain no va tenir cap problema en entregar a Hitler els republicans espanyols.

El testimoni de Vicente Gasulla, un dels republicans catalans que van ser enviats a les illes del Canal amb l’Organització Todt, es conserva gravat a l’Imperial War Museum de Londres. Gasulla, nascut a Barcelona el 16 de juny del 1919, va creuar la frontera fugint de Franco el 1939 i el van tancar als camps de concentració francesos. “Mai sabíem què passaria l’endemà. Un dia ens van portar a l’estació i ens van tancar als vagons com si fóssim bestiar -explica-. Quan vam arribar a Vichy vam veure que els alemanys ens estaven esperant”. Els republicans espanyols -n’hi va haver més de 2.000- van ser els primers en arribar i els últims en abandonar les illes del Canal: “Hi havia també soviètics, que van ser els més maltractats, jueus i algerians”, explica Martí Crespo, periodista i autor d’ Esclavos de Hitler. Republicanos en los campos nazis del Canal de la Mancha (UOC). “Treballàvem cada dia de 12 a 14 hores. Al matí ens donaven un cafè i un tros de pa dur. Ens vigilaven amb fusells, baionetes i metralletes”, recorda Gasulla. Malgrat totes les penúries, els republicans, segons el testimoni de Gasulla, intentaven sabotejar les construccions alemanyes.

Ni amb la victòria dels aliats no arribaria la llibertat per als republicans espanyols. Alguns, davant la possibilitat de ser deportats a Espanya, amenaçaven amb suïcidar-se. “Els van tancar dos anys més en camps de concentració anglesos”, diu Crespo. N’hi va haver -va ser el cas de Gasulla- que es van quedar a viure a les illes del Canal, on cada any se celebra un homenatge als republicans.

Per aquests treballs forçats no va ser fàcil aconseguir un reconeixement. A partir del 1956, milers d’antics treballadors espanyols del Mur de l’Atlàntic van reclamar una indemnització a Alemanya, que els tribunals van rebutjar perquè considerava que eren voluntaris. El 1968 una sentència del Tribunal Superior Regional de Colònia els va donar la raó i els va indemnitzar tenint en compte el camp d’internament -n’hi va haver 80- on havien estat, perquè les condicions diferien. “Es consideraven perseguits polítics, com els companys que van ser deportats als camps de concentració del Reich”, diu Muñoz. Fins a l’any 2000 no es va establir un fons per pagar les indemnitzacions.