Cultura 11/02/2015

El rodatge barroc i extravagant d’Albert Serra per a la Biennal de Venècia

El cineasta i el seu equip conviuen en una masia de Lleida per gravar la instal·lació ‘Singularity’

Antoni Ribas Tur
3 min
El rodatge barroc i extravagant  d’Albert Serra per a la Biennal de Venècia

Vallfogona de BalaguerLa Masia Sant Jordi de Mollé té una placa datada el 1913 a la façana. Al rebedor hi conviuen un conjunt de mobles robustos i alhora elegants, i estris agrícoles curosament endreçats. Des de fa pocs dies, aquesta propietat de la Fundació Sorigué a Vallfogona de Balaguer (la Noguera) té una nova vida. El cineasta Albert Serra i el seus actors s’hi van instal·lar fa uns dies per finalitzar el rodatge de Singularity, la videoinstal·lació amb cinc pantalles amb la qual representarà Catalunya aquesta primavera dins els eventi collaterali de la 56a Biennal de Venècia d’art.

Semblava que els anys no passessin a la Masia Sant Jordi de Mollé, però Serra n’ha revolucionat el temps. Singularity “és una instal·lació molt barroca amb múltiples línies que s’entrecreuen en el passat, el present i el futur”, va explicar el director sobre el seu nou treball. Arrencarà a la Irlanda dels anys 30 i en l’última part “serà molt tecnològic”; estarà immers en el món de “la intel·ligència artificial”.

Els vincles de l’art i l’empresa

Albert Serra ha desembarcat a Lleida perquè necessitava rodar en un ambient industrial. Per això es va posar en contacte amb la Fundació Sorigué. “I em van entendre”, va recordar el cineasta. La Fundació i l’Institut Ramon Llull, l’impulsor de la participació catalana a la Biennal, van signar un conveni de col·laboració i en un parell de setmanes el primer pis de la masia estava renovat perquè els artistes s’hi poguessin instal·lar. Hi treballaran fins al 18 de febrer.

“El meu mòbil ja no és intel·ligent, és supernatural”, afirmava un dels actors de la pel·lícula, envoltat d’una multitud de periodistes que van entrar, a l’hora d’esmorzar, a la que per uns dies és casa seva. “Aquí entrem en el món sobrenatural”, va subratllar. La seva mare, que també participa a la pel·lícula, se’l mirava sense perdre pista. “Vam anar a Irlanda per carretera”, va dir aquest actor sobre la primera etapa del rodatge de Singularity i abans de parlar d’un article sobre el poeta anglès Dylan Thomas titulat A la mercè de les paraules :“No és el guió. És la idea que hi ha darrere de tot”.

Un altre dels personatges de la pel·lícula, la crítica cinematogràfica Imma Merino, es mirava l’escena en silenci mentre acabava d’esmorzar. Les pomes de les paneres de fruita que hi havia damunt la cuina tenien paraules escrites, potser els conceptes que Serra dóna als actors per treballar. “Sóc un director d’actors extraordinari i puc convertir qualsevol persona en un actor excepcional”, va recordar Serra sobre la seva al·lèrgia als actors professionals. “Intento buscar un lloc que netegi una mica el cervell de la gent: mentalment són en un altre lloc i això es reflecteix en el seu rostre”. Sobre les localitzacions, va explicar que va triar Irlanda “per casualitat”: “Pensava que seria més barata, però va resultar molt cara. Vam estar en un lloc de la costa oest que no era prehistòric -va concloure- però no hi havia cobertura de telèfon fix ni de mòbil ni internet”.

Una obra extravagant i oberta

El director artístic, Sebastián Vongler, guanyador d’un Gaudí en l’última edició dels guardons per Stella cadente, ha transformat l’interior de dos salons de la masia amb grues dissecades i cargols de mar gegantins a les parets. A més, Vogler interpreta un dels protagonistes de la peça, l’amo d’una mina dels anys 30. “Com que Singularity és una obra més oberta, permet extravagàncies que no em podria permetre en un llargmetratge. Aquí he pogut barrejar estètiques diferents”, va explicar l’autor d’ Honor de cavalleria sobre les particularitats d’aquest projecte. “Les imatges són mentals, etèries, fantasmals, fins i tot absurdes, però sense perdre l’element de naturalitat”. A més, seran sotmeses a un intens procés de postproducció digital, un tret gens habitual en la seva filmografia.

Sebastián Vogler i dues actrius caracteritzades com a mineres -intimidades per l’allau de periodistes- i Montse Triola, la productora del film, i també caracteritzada, seuen al voltant d’una tauleta i es deixen fotografiar. Més que un industrial, Vogler sembla un artista, per la boina peluda que porta i els detalls surrealistes de l’escena, regada amb whisky de pega: uns bombons amb forma de llavis i un enigmàtic centre de taula ple de petits còdols ovalats. “Les meves pel·lícules tenen més o menys guió, tinc els esquemes de les escenes pensats i les paraules clau que suggereixen tot un món d’escenes que es construeixen cada dia”, diu Serra sobre el procés creatiu. Els responsables de la Fundació Sorigué també li han obert les portes de la fàbrica que el grup té a Balaguer i de l’edifici Planta, l’ambiciós complex artístic i empresarial que l’empresa hi està construint.

stats