Fangoria al Festival de Pedralbes: a punt per tornar a ballar com abans

BarcelonaAlaska i Nacho Canut, Fangoria, tenien moltes ganes de tornar a tocar després de l'obligada aturada pandèmica, i dissabte a la nit van desembarcar al Festival de Pedralbes amb tota l'artilleria des del primer moment, amb el to expeditiu de ¿De qué me culpas? Poc després l'equip del festival ja es va haver de mobilitzar perquè el públic no s'aixequés de la cadira. L'esclat de la pandèmia va deixar Fangoria sense poder presentar en directe les versions del seu disc en dues parts, Extrapolaciones y dos preguntas i Extrapolaciones y dos respuestas, i algunes, les més ballables, van ser pal de paller del repertori, com com Soy yo, de Marta Sánchez i La revolución sexual, del Guille Milkyway. Mentre el públic cridava "'¡Queremos bailar!" entre un tema i un altre, una dona donava raons de pes per poder-ho fer: "No hi ha ningú de menys de 40 anys, estem vacunats!", afirmava. Fangoria té més de trenta anys i a Pedralbes van donar-ho tot amb altres versions que s'han convertit en himnes, com Historias de amor, d'OBK; Estoy llorando por ti, de Ku Minerva, i Dame tu cariño, de Camela, i temes propis de tota la seva trajectòria, fins a l'EP que van publicar fa poques setmanes, Existencialismo pop: "És un drama que no pugueu ballar, ja ho sé", va dir Alaska després d'un dels seus temes recents més populars, Dramas y comedias.

Fangoria va tornar a Barcelona amb una producció exquisida, acompanyats dels seus fidels Rafa Spunky i Jesús Horror, i guarnida amb els vídeos del dissenyador Juan Gatti. I Alaska va estar acompanyada en alguns moments d'un cos de ball molt personal: Andrés i Audrey i els coneguts Peiteado Twins. En paral·lel a la festa, va aflorar la seva característica malenconia en temes com Disco Sally, una elegia a la Nova York de Studio 54, i Coches de choque, una versió de Corcobado. També a Los amigos que perdí, una versió de Dorian dels temes que van sonar als bisos. Però al final es va imposar la festa amb clàssics dels 80 com Perlas ensangrentadas i A quién le importa, aquesta última amb el permís d'aixecar-se de la cadira, la culminació de dues hores en què el públic es va poder divertir gairebé com abans del covid.