Francesc Català-Roca, un fotògraf visionari i enamorat de Barcelona

BarcelonaFrancesc Català-Roca (1922-1998) es considerava a ell mateix com un fotògraf del futur. Malauradament, no va poder fer realitat un projecte estimat en què el seu caràcter visionari era especialment evident. Es tracta d’un foto-llibre titulat La pell de Barcelona, ara publicat per Enciclopèdia Catalana i l’Ajuntament de Barcelona, amb el qual Català-Roca es va avançar uns quaranta anys als instagramers especialitzats a capturar detalls dels seus edificis favorits i escenes de carrer que, gràcies a la casualitat, es converteixen gairebé en un gag. “El llibre apareix nou, renovat, per provocar la mirada de les generacions del nou mil·lenni”, afirma la historiadora i comissària de l’Any Català-Roca Laura Terré en un dels articles del llibre d’estudi que acompanya La pell de Barcelona. “Per conèixer el nou Català-Roca, novíssim –explica Terré–, hem de ser pacients i llegir aquest llibre sense paraules que ens parla d’un fotògraf gairebé desconegut”, subratlla.

La pell de Barcelona inclou més de 200 fotografies de Barcelona datades entre finals dels anys 40 i finals dels 80 i dels anys 90. Sigui com sigui, són més que un recull d’arquitectura i paisatges urbans: la manera com Català-Roca va fer dialogar en les imatges per parelles traspua tendresa, enginy, humor i ironia. Les protagonistes de moltes d’elles són les escultures que guarneixen edificis coneguts com la Casa Garriga Nogués, l’Hotel Europa, la Casa Lleó Morera. També molts dels edificis d’Antoni Gaudí, encara que Català-Roca en va acabar desencantat perquè va arribar a la conclusió que la seva única raó de ser era complaure les elits. I nombrosos rètols, gràcies als quals un podia identificar botigues, vaqueries, fàbriques d’aixetes sense la necessitat de llegir. Entre les parelles d’imatges destil·la sornegueria una de formada per un aparador amb fotos de noces i la imatge de l’antiga botiga de preservatius La Mascota. Sembla surrealista el diàleg que Català-Roca planteja entre la rosassa de Santa Maria del Pi i una caixa d’arengades vista al mercat de la Boqueria. El llibre inclou una fotografia antiga, de la inauguració del pavelló Mies van der Rohe el 1929, que Català-Roca va fer dialogar amb una fotografia pròpia del mateix edifici, i és del seu fill Martí Català Pedersen (1961-2021) la imatge de l’anunci amb què dialoga el Crist en majestat de Sant Climent de Taüll. “Com a públic contemporani, atapeïts d’imatges de tot tipus, comprenem a la perfecció aquesta novíssima estètica del collage aparentment il·lògic que Català-Roca plantejava als anys vuitanta”, diu Terré, per a qui la successió d’imatges del llibre és com els “apunts visuals” que el públic pren amb el mòbil de tot allò que li crida l’atenció i que repassa lliscant el dit per la pantalla del mòbil. 

El desig de Català-Roca, que també deia d’ell mateix que no era un artista sinó un professional de la fotografia, és que l’espectador fos actiu i completés els seus treballs amb la seva pròpia interpretació, un fet essencial per endinsar-se en els díptics de La pell de Barcelona. “Català-Roca tenia claríssim que volia explicar coses, però no volia que ho tinguessis fàcil, volia que t'endinsessis en les imatges, que tinguessis una actitud proactiva, que pensessis", afirma el seu fill, Andreu Català Pedersen, que va treballar amb ell durant vint anys. “Català-Roca va ser sempre un avantguardista”, subratlla. La formació del fotògraf va estar marcada per la feina que va ser al costat del seu pare, Català-Pic, conegut per la complexitat dels seus fotomuntatges, alguns d’ells amb un aire expressionista, i també el va beneficiar el bagatge que havia aconseguit durant els seus viatges per arreu d’Europa i la biblioteca extraordinària que va reunir al llarg dels anys.

Andreu Català Pedersen opina que el gran públic encara no és conscient de tota la grandesa del llegat del seu pare, un fet al qual podria haver contribuït l’existència d’un Centre Nacional de Fotografia a Catalunya, també en l’àmbit internacional, això últim una assignatura pendent no només per a Català-Roca sinó per altres referents de la seva generació com Oriol Maspons, Leopoldo Pomés, Xavier Miserachs, Colita i Ramón Masats. Així mateix, Català Pedersen veu el seu pare com “un fotògraf més complet” que grans referents com Henri Cartier-Bresson. “Català-Roca era capaç de revelar els rodets al laboratori, positivar, reenquadrar les fotografies, fer servir òptiques diferents, així com moltes tècniques i trucs que havia après al costat del seu pare”, diu Català Pedersen. Un altre tret que crida l’atenció de La pell de Barcelona és la convivència de fotografies en blanc i negre i en color: Català-Roca s’hi va endinsar fruit de la relació que va tenir amb Joan Miró, i deia que si la fotografia hagués estat inventada en color ningú hauria trobat a faltar el blanc i negre. “Va deixar el blanc i negre el 1973, quan feia 25 anys que s'havia independitzat, i va fer fotos en color durant més de dues dècades, així que tenim la gran sort d'un altre Català-Roca per descobrir”, diu Català Pedersen.

Pel que fa a futures exposicions per continuar difonent el llegat de Català-Roca, poden ser tres: una a la Fundació Joan Miró el 2025, coincidint amb el 50è aniversari de la institució, una altra el 2026 coincidint amb el Congrés Mundial de la Unió Internacional d’Arquitectes a Barcelona i una gran retrospectiva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) el 2027.

L' "anarquia arquitectònica" de Barcelona

La pell de Barcelona és un cant d’amor a la ciutat. A les seves memòries, el mateix artista explicava que s’estimava Barcelona “igual” que la seva Valls natal, com va deixar escrit en les seves memòries, publicades per Edicions 62, i que els records més vius que en tenia es remuntaven a quan la seva família havia decidit mudar-s’hi quan ell tenia nou anys. “A Barcelona hi trobo una «anarquia» arquitectònica que, tot i que anys endarrere n’era un enemic, ara em plau d’allò més, especialment la de l’Eixample. I de l’Eixample, per posar-ne encara més exemples concrets, el que més m’agrada són els arbres. Un element que trenca la monotonia. Si no fos pels arbres, en moltes ocasions l’arquitectura de l’Eixample et cauria a sobre”, va escriure també Català-Roca, i també va deixar constància que volia fer un fotollibre comparatiu de Mies van der Rohe i Antoni Gaudí i un altre titulat Barcelo-Nines, per recollir la gran quantitat de figures de dones que havia trobat en les façanes de tot Barcelona.

Així mateix, La pell de Barcelona és el cinquè llibre de Català-Roca sobre Barcelona, després dels que va fer amb textos de Luis Romero, Josep Maria Espinàs, Pere Calders i Joan Barril. “Amb el llibre amb textos de Romero, Català-Roca es va avançar a William Klein i Robert Frank, que van començar els llibres de ciutats com Nova York i París, i ho va fer amb més mèrit, perquè les influències internacionals no van arribar a Espanya fins a l’any 1956”, diu Català Pedersen.

L’origen de publicar La pell de Barcelona es remunta a la proposta que Enciclopèdia va fer a Català-Pedersen per publicar un llibre sobre el seu pare coincidint amb el seu centenari. Com que els actes commemoratius es van haver de celebrar en pandèmia, no es va poder fer una gran exposició monogràfica: La pell de Barcelona és, per tant, “la joia de la corona” del centenari. En comptes del llibre sobre fotografia d’arquitectura, Català Pedersen va recordar que hi havia la maqueta d’aquest llibre que Català-Roca havia guardat en un armari que el fotògraf tenia al seu estudi i que ell anomenava “la incubadora”. Era “el lloc on naixien totes les idees dels seus nous llibres”, entre els materials que van estar dipositats al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) entre el 2008 i l’any passat, fins que el departament de Cultura de la Generalitat va comprar el Fons Català-Roca l’any passat per 2 milions d’euros.

El procés d’edició de la maqueta va ser “llarg i difícil”, com recull el llibre d’estudi, perquè la majoria de negatius es van haver de netejar, restaurar, escanejar i editar digitalment per ser fidels al màxim a Català-Roca. Així mateix, també recull una desena de dobles pàgines que no es van poder recuperar, i els peus de totes les parelles del llibre, perquè Català-Roca no volia que el text “embrutés” les imatges, afegeix Català Pedersen. I la feina amb Enciclopèdia Catalana podria continuar amb un llibre de Català-Roca sobre Nova York.