Gergiev: ètica i estètica a L'Auditori
Una desena de persones protesten abans del concert per l'amistat del director rus amb Putin
Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski
Ibercamera. L'Auditori. 1 de febrer del 2022
Una desena de persones encaputxades flanquejaven l’entrada de L’Auditori amb pancartes contra Valery Gergiev per la seva amistat amb Vladímir Putin. Tot legítim: 1) L’Auditori és un espai públic; 2) vivim (o això diuen) en democràcia; i 3) Gergiev és amic d’un personatge implicat en més d’un crim. De tota manera, molts vam ser els qui –denostant el Gergiev home– vam aplaudir el Gergiev artista. D’un temps ençà, el debat sobre ètica i estètica ha tornat amb força, si bé determinades radicalitzacions han acabat per frivolitzar-lo, fins al punt que determinades tribunes empoderades deslegitimen els qui som, per exemple, blancs, homes i heterosexuals, com si aquesta premissa fos obstacle per opinar sobre les simfonies de Mozart o sobre l’alimentació dels marsupials. Despenjar dels museus els quadres de Picasso perquè maltractés les dones, no veure pel·lícules de Chaplin perquè fos pedòfil o no escoltar òperes de Wagner pel seu antisemitisme és tan erroni com no voler entrar a la catedral de Chartres si s'és ateu. Informació la que calgui, però mai censura.
Que Valery Gergiev és amic de Putin? També Richard Strauss fou president de la Cambra de Música del Reich beneït per Goebbels i Hitler i tothom li aplaudeix òperes com Salome. O poemes simfònics com Ein Heldenleben, que Gergiev va dirigir de manera impol·luta a L’Auditori. I aquí és on cal celebrar la direcció de Gergiev, que de vegades ofereix concerts de bolo, sense interès i per passar per caixa al final de l’actuació. No va ser el cas de dimarts, en què es va demostrar que és un dels grans músics de l’actualitat. Gergiev és un genial arquitecte d’estructures musicals amarades de discurs. I això va passar amb el poema finisecular de Strauss. Però també amb el segon concert per a piano de Brahms, amb l’actuació de l’argentí Nelson Goerner, en diàleg permanent amb l’orquestra i amb Gergiev i amb resultats excel·lents de cap a cap dels quatre moviments que integren la peça.
I l’Orquestra del Mariinski és molt més que això: és una escola de músics, amb un mestratge que es destil·la i que es respira. El diàleg entre el violoncel i el piano al tercer moviment del concert de Brahms ho va demostrar amb escreix.
