BarcelonaEl mateix cap de setmana de l’estrena al D’A de Les amigues de l’Àgata arriba una pel·lícula amb la qual faria una bona sessió doble. Girlhood també s’aproxima al món de l’amistat femenina i a les tensions entre la identitat pròpia i la necessitat de pertànyer a un grup. Però aquí el context és clau. Céline Sciamma situa la història a la banlieue francesa i segueix una noia d’origen africà -la Marieme- en el seu pas de l’adolescència a la joventut quan, per escapar d’un marc familiar opressiu i un horitzó sense estímuls, s’integra en una banda juvenil de tres noies que passen a ser la seva nova família.
“Sempre veia aquestes noies negres pel carrer -explica la directora-. La seva bellesa i força com a grup m’atreia la mirada. Pensava que tenien un gran potencial com a personatges. Però em vaig adonar que no les havia vist mai al cinema. Fer una pel·lícula sobre elles va ser, en part, un gest polític”. Per a Sciamma era important retratar amb realisme les condicions de vida del gueto, però no volia fer un estudi antropològic de la violència juvenil, com si fos una versió en femení de L’odi, de Matthieu Kassovitz. “Per un motiu molt concret -subratlla-, i és que la proliferació de la violència entre les joves franceses és una fantasia. Tothom en parla, sobretot a la televisió, però em vaig documentar i les estadístiques de l’últim segle són estables, no hi ha canvis”.
Rihanna en ‘playback’
Una de les escenes més poderoses del film -i potser de la cartellera-és el playback que les quatre protagonistes fan en un hotel a partir del Diamonds de Rihanna, un gran moment de camaraderia femenina i autoafirmació. “Era la cançó que tenia al cap per a l’escena des que vaig escriure el guió, vam tenir molta sort d’aconseguir-ne els drets -admet Sciamma-. Gairebé no vaig haver de dirigir res. La màgia de l’escena ve de les noies, que van treure elles soles la coreografia. Jo només vaig dir on havia d’anar la càmera”.
Com en el seu anterior film, Tomboy, un preciós relat sobre una nena que decideix identificar-se com a nen, Sciamma va fer un llarg càsting d’actrius no professionals fins a trobar les seves protagonistes. La pell blanca i l’origen burgès de la directora no van ser obstacles per guanyar-se la confiança de les noies. “No és difícil convèncer algú per sortir en una pel·lícula”, riu. Però el guió, escrit abans de conèixer les noies, va necessitar la seva aprovació. “Els vaig demanar que, si no es creien alguna escena, m’ho diguessin -explica-. Sempre faig el mateix: primer escric el guió i després el confronto amb la realitat”.
Girlhood s’afegeix a una tendència recent del cinema i la televisió a explorar l’amistat femenina -amb exemples com Bridesmaids, Frances Ha i la sèrie Girls - que Sciamma celebra. “No sé com és que no n’hi ha més: totes són molt populars. Suposo que encara vivim en un món molt masculí”, conclou.
