IN MEMORIAM

Todorov, el gran humanista que necessitem ara i sempre

Todorov m’ha ajudat a orientar-me en el caos del món que ens envolta

Anys després d’haver llegit els llibres del Todorov estructuralista a la universitat, un dia vaig tenir l’honor de conèixer-lo personalment: va ser als 90, entrevistant-lo a París. En aquella època, el lingüista i crític literari ja s’havia reciclat en pensador humanista. Després d’haver acabat l’entrevista, vam continuar conversant. Ell provenia de Bulgària; quan era estudiant, va demanar una beca per completar els estudis a la Sorbona i ja no va tornar al seu país d’origen.

La nostra conversa girava a l’entorn de les nostres experiències amb el comunisme. Tzvetan, d’esquerra moderada, no suportava que algú posés en dubte l’horror de la barbàrie; mai deixava de reclamar que l’home es respectés abans que res. Uns anys més tard, com a participant d’una taula rodona al CCCB sobre els vint anys d’ençà de la caiguda del comunisme, va contestar emfàticament a una pregunta que li havia fet un defensor del comunisme soviètic: “Mai no s’ha de relativitzar el patiment humà. És faltar al respecte a les víctimes i menystenir la seva humiliació”.

A París, la nostra conversa va girar també a l’entorn de la seva condició d’estranger: l’ambient intel·lectual a París havia esdevingut la seva nova pàtria, m’explicava. Van ser els fills els qui el van ajudar a arrelar definitivament a París. “A més a més, estar deslligat del país on vius t’ajuda a desfer-te de l’entorn massa familiar i a veure-hi més clar”, deia. Bulgària, després de tants anys fora, no formava part del seu món, els seus punts de referència eren els occidentals. Tanmateix, fa uns anys, els fills el van acompanyar al seu país natal. Todorov estava entusiasmat amb l’experiència de retrobar-se amb la terra i la llengua maternes i els antics amics; va ser com tenir, de sobte, dos països en lloc d’un, deia.

Ni el Todorov home ni el pensador queien mai en el moralisme. En canvi, la seva actitud era en tot moment profundament ètica. Durant l’última de les nostres moltes trobades, quan l’any passat els seus fills el van acompanyar a Cadaqués, dinant en un cafè vora el mar estàvem comentant la novel·la de Houellebecq Submissió, que parla d’una revolució islàmica a França que sotmet els no musulmans a llocs inferiors. Li vaig preguntar què opinava de la novel·la que tanta polèmica suscitava. “No tocaria un llibre semblant amb un sol dit, és un pamflet”, va afirmar amb la mateixa convicció que li coneixia de sempre.

Todorov m’ha ajudat a orientar-me en el caos del món que ens envolta. Com un gat que s’hi veu malgrat la foscor, el filòsof i historiador sempre sabia quin era el camí correcte fins i tot en les situacions més obscures. El camí correcte per a ell era el que defensava i protegia l’home, sobretot el més fràgil. Mai deixava de tenir el seu punt de vista ben clar malgrat les circumstàncies: quan, fa uns anys, tothom es declarava pacifista, Todorov afirmava que la UE necessitava el seu exèrcit; avui podem apreciar quanta raó tenia. Els romans deien que una persona no és morta mentre els vius la recorden. Els llibres d’aquest gran humanista que tant necessitem ara i sempre ja s’han convertit en clàssics i ens seguiran il·luminant el camí.

Més continguts de