‘10.000 km’, la gran triomfadora dels premis Gaudí
El debut de Marques-Marcet guanya 5 dels premis principals, i ‘Rastres de sàndal’, millor pel·lícula
BarcelonaEls Gaudí tornen a premiar la sang nova del cinema català. En anteriors edicions, l’Acadèmia del Cinema havia sabut rebre com tocava els debuts de directores com Mar Coll ( Tres dies amb la família ) i Neus Ballús (La plaga ). Ahir va ser el torn de Carlos Marques-Marcet, que a la magnífica 10.000 km firma un dolorós viatge a través de la intimitat d’una parella separada per motius professionals -l’un és a Barcelona, l’altra a Los Angeles- i la seva lluita en clau 2.0 per preservar l’amor de la implacable erosió de la distància. Cinc premis avalen l’èxit de 10.000 km : millor guió, actor i actriu principals, director i pel·lícula en llengua no catalana. Són dos premis menys que El Niño, però els més importants del palmarès, els que determinen el dret a lluir l’etiqueta de triomfadora. Un dret que 10.000 km exerceix des que va guanyar el premi al millor duo interpretatiu del South by Southwest i després va arrasar al Festival de Màlaga. Fins diumenge, els lectors de l’ARA la podran comprar amb el diari per només 9,95 euros.
Les peculiaritats dels Gaudí van fer, però, que el guardó a la millor pel·lícula -al qual només opten films en versió catalana- fos per a Rastres de sàndal. El melodrama de Maria Ripoll sobre el retrobament de dues germanes índies separades a la força quan eren joves adapta un dels relats del llibre homònim d’Asha Miró i Anna Soler-Pont, productora del film. El de millor pel·lícula és l’únic premi dels Gaudí que s’emporta Rastres de sàndal. La circumstància, sense precedents, posa sobre la taula de l’Acadèmia el debat sobre la nomenclatura actual del guardó, que fins al 2013 es denominava pel·lícula en llengua catalana, i confirma que el 2014 no ha sigut el millor any per a la producció en català, ofegada per la caiguda dels ajuts públics. De les nominades a millor pel·lícula, Rastres de sàndal és, de fet, la que té una dimensió industrial més evident, la més accessible al públic; però s’ha finançat íntegrament amb capital privat. El risc està més fora que dins de la pantalla en un film que, per cert, trenca l’hegemonia masculina del cinema situant dones al capdavant de tots els departaments tècnics.
Miñarro no pot regnar
Les grans favorites abans de la gala eren El Niño i Stella cadente, amb 15 i 13 nominacions respectivament. La seva sort va ser dispar: el musculós thriller de Daniel Monzón sobre el narcotràfic a l’estret de Gibraltar va sucar pa en les categories tècniques (5 premis) i va fer el doblet en les de repartiment gràcies a Bárbara Lennie -en ratxa després de Magical girl - i un Eduard Fernández que, sent l’actor més premiat de la història dels Gaudí, no hauria d’haver confós l’estatueta amb la dels Goya. Stella cadente es va haver de conformar amb els premis a la direcció artística i el de vestuari. Una collita minsa per a l’excèntrica aproximació a la figura del rei Amadeu de Savoia de Lluís Miñarro. Després del triomf d’Albert Serra en la primera edició, els Gaudí no s’han tornat a distingir pel suport al cinema d’autor més radical i dissident en les formes. Com Amadeu, Miñarro no va poder regnar.
Les categories interpretatives van viure un altre doblet: el de David Verdaguer i Natalia Tena per 10.000 km. “Cuideu-vos els uns als altres”, recomanava Verdaguer, mentre una expansiva Tena vivia la gala en plena ciclogènesi explosiva.
Els pronòstics no van fallar i la trepidant Mortadel·lo i Filemó contra en Jimmy el Catxondo va ser escollit millor film animat; també estava cantat que el luxós biopic sobre Pere Casaldàliga Descalç sobre la terra vermella, amb Eduard Fernández, s’imposaria en la categoria de telefilm. El Gaudí al millor documental que l’any passat es va endur Món petit va ser novament per a un film que aborda la discapacitat amb una mirada positiva: Gabor, de Sebastián Alfie, sobre un director de fotografia cec que torna a posar-se darrere la càmera per filmar una pel·lícula sobre la ceguesa.
Una gala amb ritme
En la seva setena edició, els Gaudí van estrenar seu (Sant Jordi Club) i van repetir presentador, un Àngel Llàcer que va ironitzar sobre les bones crítiques de l’última gala i va lligar amb enginy cinema i política en un àcid monòleg en què els va tocar el rebre tant a Artur Mas com a David Verdaguer, culminat per un número musical amb banda i ballarins. Més mitjans que l’any passat, però el mateix esperit de music hall gamberro, amb canvis sorprenents de vestuari, bon ritme i convidats com Manel Fuentes, Jordi Hurtado i un Carlos Latre clavant la imitació de Llàcer. Però també hi va haver un record espontani per al cas 4-F i un discurs d’Isona Passola que regalimava agraïment al Govern per la taxa a les operadores que finançarà l’audiovisual català. La rúbrica d’autor la van posar Ventura Pons amb un discurs reivindicatiu en vers i un vídeo d’Albert Serra en companyia d’un lloro mecànic.
