Patrimoni cultural: castells

La Manresana: on es va guanyar la batalla (no la guerra) als borbons

Escenari clau durant la Guerra de Successió, aquesta torre de guaita cilíndrica d’origen romànic és un imprescindible del patrimoni de l’Anoia

“Els soldats van arrasar-ho tot: els graners, els pallers... Van esgotar el farratge -el necessitaven per als cavalls- i la llenya. Els alemanys (els austriacistes) van arribar a enderrocar un munt de cases als Prats de Rei per endur-se’n les bigues. Les necessitaven per fer foc: els enfrontaments, que van començar al setembre, van acabar just abans de Nadal, i aquí hi feia molt de fred. Es diu que tot plegat va fer més mal que les bombes”, m’explica Pere Tardà, responsable de Cat Patrimoni, empresa de la comarca que es dedica a posar en relleu elements del patrimoni cultural del país, com ara fonts abandonades, torres medievals o restes arqueològiques. El Pere fa referència a una de les principals batalles de la Guerra de Successió, la batalla dels Prats de Rei, que va tenir lloc l’últim trimestre del 1711.

Hi va participar un gruix molt important de les tropes i dels seus comandaments principals al país: per part borbònica, el duc de Vendôme, i per part austriacista, el mariscal Guido von Starhemberg, que va ser el comandant suprem dels exèrcits aliats de l’arxiduc Carles d’Àustria des del 1708 fins al 1713.

Els enfrontaments van produir-se a prop de la torre de la Manresana, que tot i estar en ruïnes va ser l’observatori estratègic del comandament aliat. El mariscal Starhemberg es va instal·lar amb el seu estat major en una masia pròxima a la torre. La batalla es va caracteritzar per la fustigació de l’adversari amb foc d’artilleria en comptes d’envestir-lo directament. “Va ser una batalla de posicions, la més llarga de la Guerra de Successió -remarca Tardà-. Es diu que s’hi van enfrontar més de 50.000 soldats, i entre 8.000 i 10.000 cavalls”. De tota manera, les dades dels contingents militars que van lluitar en aquesta batalla varien segons les fonts. És ben clar, però, que era un exèrcit molt nombrós.

Les tropes aliades comandades pel comte Von Starhemberg van aconseguir frenar els atacs dels borbònics comandats pel mariscal Vendôme, que no va poder establir posicions fermes ni a Calaf ni a Cardona, ni tampoc progressar cap a Barcelona; va haver-se de retirar a Lleida. Aquesta va ser una de les poques victòries austriacistes a Catalunya.

Finalment, però, amb la rendició de Barcelona i Cardona, es va acabar imposant Felip V, i Catalunya va patir, com és sabut, una forta repressió, les conseqüències de la qual encara perduren actualment.

Soc dalt de tot de la imponent torre de la Manresana, construïda ara fa aproximadament un mil·lenni. Inicialment formava part de la primera línia de torres que marcaven l’expansió del comtat de Manresa cap a ponent. D’aquí ve el seu nom. Aquesta enorme torre cilíndrica, de més de 20 metres d’alçada, formava part d’un castell. A la part inferior, el mur té un gruix considerable, que va perdent a mesura que s’alça, de manera que per dins guanya espai.

Hi he pujat primer per una escala exterior, que et permet entrar per una porta -l’única obertura que té la torre, situada a gran alçada (11 metres, per dificultar l’accés a l’adversari)-, i tot seguit per una escala interior, que et du fins a dalt de tot. Atenció si hi pugeu amb infants: la barana de pedra que encercla el mirador no és gaire elevada. Als meus peus hi veig una petita edificació -coberta amb una volta- i alguns murs d’antigues dependències del castell.

D’aquí dalt estant confirmo que la Manresana és una excel·lent torre de guaita. Veig el municipi dels Prats de Rei en primer terme, i unes quantes masies i poblets de pedra que fa temps que no es toquen; alguns s’han anat buidant, però el turisme rural ha aconseguit aturar aquest procés. El que va ser escenari de la batalla ara és un paisatge eminentment rural, de petits turons, de càlids colors, de ritme pausat.

Busco elements que m’indiquin que soc al segle XXI i no en trobo gaires. Només un rètol que prohibeix la pràctica de la detecció de metalls, un gran llaç groc enganxat a la torre -ben visible des de la carretera principal- i l’estelada, al capdamunt. Els camps, segats, també són ben grocs.

A la llunyania hi veig un altre element que s’ha incorporat fa poc al paisatge: un grapat de molins de vent (el fet que hi hagi poca població i dies de fort vent ha propiciat que en aquest territori s’hagi apostat per aquesta energia alternativa).

Hi veig, encara, un altre element d’alçada a uns quants quilòmetres de distància: el campanar de l’església de Calaf. És altíssim: té més de 50 metres. Calaf és un municipi d’allò més tranquil, on sembla que no passi mai res, fins que arriba el dissabte al matí, en què una gernació s’acumula a les parades de fruita i verdura “de veritat” (i bé de preu!) i a les de gastronomia de la zona, com la que té uns formatges boníssims de Veciana. Ara hi fa una calor d’espant i a l’hivern hi fa un fred que pela.

Per això, un dia es van congelar les paraules, i quan va sortir el primer raig de sol es van descongelar totes de cop i es van sentir totes alhora: “Desordenades quedar totes van”. L’expressió “això sembla el mercat de Calaf” -que es diu en situacions de rebombori, en què la gent no s’entén-és també un patrimoni que cal preservar.

Com el campanar de Calaf i la torre de la Manresana.

El rei Jaume I s’hi hostatjà en tres ocasions

La primera informació que es té de la Manresana data de l’any 1034, com una possessió de Bernat Guifré de Balsareny. El castell de la torre de la Manresana era una peça clau per al control militar de l’altiplà de Calaf. Controlava una via prehistòrica que comunicava Calaf amb el massís de Montserrat. Alhora, envoltava Calaf de manera solidària amb altres castells, la majoria ja desapareguts: Segur, Vilallonga, Miralles, Calonge, Dusfort, Boixadors... Tot per assegurar la posició de Calaf, un centre clau per al domini dels Cardona. A partir del segle XIV la torre perd capacitat militar, però no del tot. Així, durant la Guerra Civil Catalana, la Manresana esdevindrà part del campament de les tropes de la Generalitat, a més d’escenari de la batalla dels Prats de Rei (o de Calaf). A la Manresana s’hi hostatjà fins a tres ocasions el rei Jaume I durant el segle XIII.

Més continguts de