Història

1640: la revolta catalana que va acabar amb l'assassinat de Pau Claris

Antoni Simon investiga la guerra que va marcar les relacions, i la desconfiança, entre Catalunya i Madrid

El febrer del 1641 va morir Pau Claris, víctima d’un possible enverinament amb aigua tofana, una barreja d’arsènic i herbes. El president de la Generalitat durant la Guerra dels Segadors, que havia decidit aliar-se amb França per fer fora les tropes castellanes de Catalunya, va morir amb terribles dolors, fatiga i paràlisis parcials que el van deixar sense parla. Que la seva sobtada desaparició estigués relacionada amb una metzina ho van deixar escrit els agents francesos en les seves cartes. A més, el diputat Francesc Tamarit en va descriure la mort, amb uns símptomes molt similars als que pot causar l’arsènic. Tot plegat, però, mai podrà ser contrastat amb anàlisis clíniques de les restes de Pau Claris, ja que les despulles del president de la Generalitat van desaparèixer amb l'enderroc, el 1888, de l'església barcelonina de Sant Joan de Jerusalem, on havia sigut sepultat el cos.

La mort de Pau Claris va ser la culminació de catorze mesos d’una revolta social, una revolució política i l'inici d'una guerra de separació amb la monarquia espanyola. A partir del 10 de setembre del 1640 Catalunya va encunyar moneda pròpia, es van designar oficials per impartir justícia i administrar el territori, es va reclutar una milícia catalana i es van implantar i recaptar nous impostos. També van sorgir molts mites i l’actual himne nacional català. Però hi ha poques recerques documentades. Què va passar durant aquells catorze mesos? Com van ser les relacions i les pugnes entre Felip IV de Castella, el comte-duc Olivares i les autoritats catalanes?

El professor d’història de la UAB Antoni Simon porta quaranta anys estudiant què va passar entre el 10 de setembre del 1640 i el 30 de desembre del 1641. El llibre 1640 (Rafael Dalmau Editor) és el resultat d’anys de recerca als arxius catalans, espanyols i francesos. "Les obres que van marcar un salt a la recerca són les que van fer Josep Sanabre, John Elliott i Eulogio Zudaire als anys 50 i 60, però cap d’ells es va centrar en el 1640. Van estudiar sobretot els antecedents", diu Simon.

La resposta de Madrid: un exèrcit de 30.000 homes

Simon ha entrat a fons en tota la documentació institucional, memòries, diaris personals i correspondència que va circular entre Madrid, Barcelona i França. "Tots els intents d’acord van fracassar", assegura l’historiador. La repressió, i no el diàleg, va ser la resposta de Felip IV i Olivares a les queixes dels catalans. El govern de Madrid va fer un gran esforç per aplegar un exèrcit de 30.000 homes destinats a reprimir els catalans. Fins i tot va incorporar 400 guerrers d’Angola. "A l'enviar l’exèrcit l’objectiu no era només acabar amb la rebel·lió, sinó canviar l’estatus constitucional. Madrid defensava l’absolutisme, els interessos del sobirà estaven per damunt de tot. Catalunya posava l’accent en la comunitat política, defensava el respecte a les lleis i que es posessin límits a l’exercici del poder reial –explica Simon–. Van xocar dos models d’estat i de cultura política". Amb la història, a vegades, es pot tenir una certa sensació de déjà-vu. "La història no es repeteix, perquè el context canvia, però el xoc polític, la desconfiança i l'ús de la violència seran característiques en els períodes posteriors", diu Simon.

El trencament del diàleg es va produir amb la detenció del diputat militar Francesc Tamarit i l’intent també d’enviar a la presó Pau Claris. "No era la primera vegada que els agents reials empresonaven un diputat, però ara les circumstàncies tenien un caràcter explosiu", detalla Simon. L’opinió que Tamarit havia sigut empresonat per la seva oposició a la política reial sobre els allotjaments i per la defensa de la legalitat catalana es va estendre per Barcelona, i els diaris se’n van fer ressò. "Doblegar per la força els elements resistents més visibles de la classe dirigent provincial, i imposar un nou equilibri políticoconstitucional entre el rei i el regne més favorable al monarca, era sens dubte un objectiu del ministeri d’Olivares i, alhora, un temor de molts membres de la classe dirigent catalana –assegura Simon–. Amb la detenció de Tamarit es va trencar el diàleg i es va intensificar una desconfiança política que encara arrosseguem". El gener del 1641 Pau Claris va decidir trencar els lligams amb Castella i posar-se sota l'obediència de Lluís XIII.

L'intent de conquesta de Barcelona per part de l'exèrcit espanyol va acabar amb fracàs el 26 de gener del 1641: la batalla de Montjuïc. "Entre les set i les vuit de la matinada les tropes espanyoles van escometre Montjuïc amb el crit de  « Viva España ». Els soldats havien sigut esperonats amb la promesa que qui col·loqués la primera bandera al fortí de dalt de la muntanya rebria 6.000 ducats de renda i un hàbit d'una orde militar. Les campanes de les esglésies de Barcelona cridaven els ciutadans per a la defensa. L'endemà es va retirar l'exercit espanyol. Al febrer els dirigents revolucionaris catalans van prendre iniciatives polítiques i administratives per trencar els vincles amb la monarquia hispana", afirma Simon. Aquell mateix mes de febrer, el dia 27, moria Pau Claris:  "Víctima d'un més que probable assassinat polític ordit per la cort de Madrid", afirma Simon.