Una història de jazz, flamenc i mobilitzacions veïnals

Barcelona.La història del Taller de Músics va lligada als músics que hi han passat en els últims 35 anys, com a alumnes i com a professors: de Carles Benavent a Sílvia Pérez Cruz, de Raynald Colom a Miguel Poveda. Però no es pot explicar aquesta història sense tenir present la biografia de Lluís Cabrera (Arbuniel, Jaén, 1954), format als anys 70 a la penya flamenca Enrique Morente i en les lluites veïnals de Nou Barris. Cabrera, que avui dirigeix la Fundació Taller de Músics, es declara “separatista” perquè “Franco perseguia rojos i separatistes”. Políticament, manté el discurs llibertari i s’adiu més amb “organitzacions horitzontals com l’Assemblea Nacional de Catalunya” que amb uns partits polítics “piramidals que desapareixeran”. “Cal fer un estat en què tothom pugui participar i tallar amb el franquisme, amb els serrells i l’amnèsia col·lectiva que va quedar a la Transició”, assegura.

Cabrera va arribar a Barcelona als anys 60. Encara era un adolescent quan va participar en la fundació de la penya flamenca i cultural Enrique Morente, al barri de Verdum. Per allà també hi passava Pasqual Maragall, a qui anomenaven “ el americano ”. “En altres penyes només es parlava de flamenc i deixaven la política fora, però nosaltres participàvem en les mobilitzacons de les associacions de veïns”, recorda. Una de les mobilitzacions va ser l’ocupació de la planta asfàltica el 1977, on avui hi ha l’Ateneu Popular 9 Barris. En aquella època va conèixer Fernando Hernández, “un boig del jazz” amb el qual va col·laborar en Les 30 Hores de Música Popular, el juny del 1977.

Del llibre llibertari a la música

Després del servei militar, Cabrera va treballar a la distribuïdora de llibres d’Hernández, al carrer Requesens, al mateix local on el 1979 va néixer el Taller de Músics. “Distribuíem llibres llibertaris, i un dia hi va aparèixer Américo Bellotto, un músic argentí que era el primer trompeta de la Big Band de la Ràdio Danesa, que dirigia el nord-americà That Jones. “Bellotto ens va convèncer perquè muntéssim el Taller i ens va connectar amb la gent amb qui vam fer els seminaris internacionals”, diu Cabrera. Un d’aquests músics va ser Jones, protagonista del seminari del 1980 en què va dirigir la primera big band del Taller.

Des del principi, el jazz i el flamenc van ser els eixos vertebradors de l’aventura, i un dels propòsits de Cabrera era eliminar els tòpics que envoltaven el flamenc i explicar que “té molt a veure amb la música culta hispànica” i que té molta relació amb Catalunya. Parlant de flamenc, Cabrera s’emociona tant com s’indigna davant el reduccionisme “etnicista”. “Si el flamenc es transmetés per la sang, els fills de Camarón serien grans artistes”, etziba un home que és un rival dur en les confrontacions dialèctiques. Ha tingut topades històriques, per exemple, amb Tete Montoliu. “Però després vam ser molt amics”, puntualitza. També se les va tenir amb Zé Eduardo, el músic que va codificar la pedagogia del Taller als anys 80. “Puc equivocar-me. Segur que m’he equivocat moltes vegades”, reconeix.

Ara brega contra el departament d’Ensenyament, i adverteix que podria “posar una denúncia” per greuge comparatiu perquè el Taller no va rebre l’ajuda que sí que va tenir el Conservatori del Liceu. Des d’Ensenyament recorden que el conveni amb el Conservatori firmat pel tripartit va acabar el 2012, i que quan hi hagi diners es convocarà una concurrència pública.