"Ni el franquisme es va atrevir a desmuntar el cos de bombers"

Barcelona"A diferència de la policia o dels mestres, el franquisme no es va atrevir a tocar l'estructura del cos de bombers perquè tenia tot el suport de la ciutadania i era summament eficient", assegura el director del Museu d'Història de Barcelona (Muhba), Joan Roca. Però els bombers no van ser privilegiats en cap sentit. Com fa anys que investiga Marc Ferrer, que té un fil aTwitter i una web amb tota la seva recerca, els bombers van ser castigats, van patir la depuració i l'exili i van ser afusellats. "Estem recopilant informació i ben aviat traurem tot el que hem investigat sobre els bombers que van acabar als camps de concentració", diu el cap de bombers Sebastià Massagué. Aquest capítol encara no forma part de l'exposició Protegir Barcelona. Bombers i prevenció d'incendis, 1833-2022, que es podrà veure al Muhba Oliva Artés, al Parc del Centre de Poblenou, fins després de l'estiu. Tanmateix, la mostra és força exhaustiva i recorre 189 anys d'història. A banda dels plafons, s'exhibeixen nou vehicles històrics del cos de bombers, entre els quals un dels primers mecanitzats que es van comprar el 1923: la Genoveva.

"No és només la història dels bombers, sinó també com la prevenció d'incendis ha transformat la ciutat", assegura Massagué. Abans que existissin els bombers, quan la ciutat encara estava emmurallada, eren els treballadors d'oficis de la construcció els encarregats d'apagar els focs, només amb l'equipament que oferien les eines del seu ofici. Amb el creixement de la població -Barcelona va passar de 118.000 habitants el 1835 a gairebé 190.000 el 1845...-, es van multiplicar els incendis.

El 25 de juliol del 1835 es van cremar convents i els aldarulls van culminar amb l'assassinat del governador militar. La bullanga del 1835, que va començar en una plaça de toros, va tenir un caràcter irreversible en l'urbanisme de la ciutat. Uns quants anys més tard, el 18 de gener del 1851, el Vapor Capdevila i Mata del carrer de la Riereta també va cremar. El 9 d'abril del 1861 cremava el Gran Teatre del Liceu. La multiplicació d'incendis i accidents va fer que el 1833 sorgís un primer cos de bombers gestionat per la Mútua de Propietaris. No va ser fins al 1865 que el consistori barceloní va passar a ocupar-se íntegrament de la prevenció d'incendis.

El 1913 el servei es va professionalitzar i va passar a ser permanent: 24 hores al dia. Amb la Segona República, el cos de bombers va haver de treballar enmig d'un clima convuls i va patir problemes pressupostaris, però va guanyar un gran prestigi. La seva feina va salvar moltes vides durant els bombardejos. El 2013, l'ARA va rescatar la història d'alguns d'aquests bombers que van treballar durant els bombardejos del març del 1938. Un d'ells va ser Domènech Serra i Arnau. Era un bomber de Barcelona que, quan va caure una bomba el 16 de març a quarts de dotze de la nit, al carrer Consell de Cent, 331, no s'ho va pensar gens ni mica i va córrer fins a l'edifici. No estava de guàrdia, però va fer tot el que va poder per ajudar a rescatar els ferits. Un enderroc li va caure al peu i el va ferir. Aquells dies de març, els bombers van fer 80 sortides. Els més joves eren al front i els que es van quedar a Barcelona van fer jornades maratonianes. Arribaven al lloc de les explosions, en treien els ferits i cadàvers i després intentaven apagar el foc. Immediatament es traslladaven cap a un altre lloc on les víctimes demanaven ajuda desesperadament.

Per als bombers, la postguerra tampoc va ser gens fàcil. Hi havia manca de personal i de recursos, però tot plegat es va veure compensat per les inversions fetes a la dècada dels anys 20. A més, el cos depenia força dels comandaments militars. I, com s'explica a l'exposició, els cursets tècnics es limitaven sovint a arengues patriòtiques. Fins al 1955 no es va comprar material, i de segona mà. Tot plegat passava en una ciutat que creixia a un ritme accelerat, hi havia molta especulació urbanística i es construïa molt i molt de pressa. Per complicar-ho tot encara més, es feien servir nous productes derivats del petroli que van causar grans incendis. Els qui patien més eren els veïns dels barris més vulnerables. El 3 d'octubre del 1969 s'ensorrava una casa del carrer de la Unió, 7, i un any després hi havia un incendi a la presó Model. Des d'aleshores, el cos de bombers ha canviat molt. Amb els ajuntaments democràtics, la política de prevenció es va convertir en una prioritat. "En temes de prevenció, el model de Barcelona és un èxit", afirma contundent Massagué.