Casa de camp: la indústria i la pagesia

ArtàTot i que té gairebé 20 anys, aquesta casa de camp del nord de Mallorca sempre sembla jove, com acabada de néixer, com projectada al present però amb la mirada posada en el futur. Segurament som molts els que la somiem per a unes vacances, per a unes setmanes d’estiu, per perdre el món de vista i no sentir ni nostàlgia, ni tristor ni tampoc cap mena d’enyorança, tot això que sol ser propi d’un espai natural solitari, amb una força de la natura que té molts recursos per guanyar-nos.

És el que volia el galerista andalús Pepe Cobo -que ha dirigit nombrosos espais dedicats a l’art contemporani en diversos continents- quan a començaments de la dècada del 2000 va encomanar a l’arquitecte Juan Herreros una casa de camp per estiuejar a l’illa, amb la intermitència que, per a un viatjant imparable com el galerista, té qualsevol període vacacional.

A més, Cobo és un urbanita, així que la casa al mig del no res o, més ben dit, al mig d’un paisatge solitari en extrem, rocós i boscós, però en una clariana molt apropiada per a la pastura, havia de ser un refugi que no li dugués gaire feina, que pogués rodar la clau, agafar les maletes i marxar. Havia de ser un espai que li transmetés llum i alegria i que no estigués gaire allunyat -com no ho han estat molts dels espais artístics que ha gestionat- d’una concepció industrial per la qual se sent molt atret. Industrial, si més no en l’estètica, que és un punt de partida que et permet moltes més llibertats que un espai convencional.

Tampoc Juan Herreros és un arquitecte a qui li agradin els convencionalismes. Per aquell temps, mitjans de la primera dècada del mil·lenni, l’arquitecte havia fundat Herreros Arquitectos i començava a tenir com a col·laborador el també arquitecte Jens Richter, que ara ja és soci d’Estudio Herreros, la firma que la va succeir. En tot cas, el galerista Pepe Cobo i Herrero Arquitectos compartien aquesta manera lliure i distesa d’entendre la vida. I compartien també el sentit de l’humor i un cert sentit de la perversió. Per això, tot fuig de la convencionalitat, en aquesta casa situada en una extensa finca del municipi d’Artà, a la qual s’arriba després de passar un llarg camí boscós amb un esplèndid alzinar.

Des d’una certa distància, comença a sorprendre el volum de la casa, donat que el projecte arquitectònic es basa en la rèplica simètrica del volum original d’un petit refugi de pastors que, al duplicar-se, crea una curiosa i perversa casa amb coberta a dues aigües que, contràriament al que és habitual, s’inclinen una cap a l’altra, cap al centre de la casa, en comptes de tenir els baixants cap a l’exterior.

Tampoc no s’allunya gaire de la casa pagesa per a la cura i vigilància del ramat. Té en compte l’orientació, la ventilació o la recollida d’aigua. Reprodueix les tècniques de construcció tradicionals a les façanes laterals, que, fetes amb pedra del lloc, es mantenen closes. En canvi, les dues façanes principals es tanquen o s’obren com ho fa una nau d’un polígon, amb finestres i portons que a l’estar oberts permeten una entrada de llum molt generosa, així com també faciliten la lliure circulació de l’aire. Ara bé, tota vegada tancats, la casa aconsegueix un hermetisme total, com si s’abaixessin les barreres, només que en el cas d’aquesta casa no és una qüestió d’abaixar o d’apujar, sinó d’obrir i tancar. I es pot obrir molt, i tancar del tot.

L’interior es va pensar prenent com a base l’esquema tradicional de les tres estades: la dels pastors, la dels animals i la del farratge, que orienten al nord la cuina, el dormitori i el bany, mentre que es deixa per al sud el menjador, l’estudi i la sala d’estar. Cada estança té una rèplica de lliure interpretació a l’exterior de la casa, on hi ha una pèrgola sota uns arbres per sopar, un banc on es pot llegir tant com es pot fer al sofà de dintre, una taula per compartir dinars i sopars amb més gent, una dutxa, una gandula que serveix de llit per a unes migdiades sota un arbre i una barbacoa com a cuina exterior.