Cultura 05/06/2021

Els infants que van fugir de la Guerra Civil i no van poder tornar

Fa 84 anys mig miler de nens i nenes van emprendre sols el camí de l'exili mexicà

4 min
Alguns dels nens de Morelia, amb el president mexicà, Lázaro Cárdenas

"Crec que el meu pare es va penedir d'haver-nos enviat a Mèxic, perquè a l'estació es va posar a plorar i a cridar desesperat «Que no se'n vagin, que no se'n vagin!»", explicava Emeterio Payà en un documental de Juan Pablo Villaseñor per la televisió mexicana. El pare d'Emeterio, que tenia el mateix nom que el fill, no va poder tornar a abraçar-lo, perquè el van deportar al camp de concentració de Mauthausen el 24 d'agost del 1940 i va morir a Gusen, pocs mesos després, el gener del 1941.

Emeterio, que aleshores tenia 8 anys, va ser un dels 454 infants que, a finals de maig del 1937, fa 84 anys, van viatjar amb tren des de Barcelona fins a Bordeus i allà van embarcar al Mexique per iniciar una travessia de 14 dies que els va dur fins a Veracruz (Mèxic). Anaven sols, sense els pares, i pensaven que marxaven només per a unes setmanes, que aquell viatge eren com unes vacances. La Guerra Civil, però, es va allargar, i el bàndol republicà, del qual formaven part pràcticament totes les seves famílies, va perdre. Tornar, per a molts, va ser impossible .

Mèxic va ser un dels pocs països que mai va reconèixer el govern de Franco i les relacions diplomàtiques estaven en via morta. Pocs pares, la majoria de famílies obreres i humils, es van poder permetre pagar-se un viatge a Mèxic o obtenir els papers per sortir d'Espanya. Amb el temps, el rostre de mares i pares es va anar desdibuixant fins a fer-se borrós.

Un exili oblidat

A aquests infants se'ls coneix com els nens de Morelia, el nom de la població mexicana, a l'estat de Michoacán de Ocampo, on van viure fins al desembre del 1943. "S'ha parlat molt dels nens de Rússia, segurament perquè alguns van tornar als anys cinquanta, però molt poc dels de Morelia. També han estat força oblidats per bona part de la comunitat exiliada de Mèxic, perquè aquests infants eren refugiats d'abans de l'arribada a Mèxic dels milers de republicans, l'any 1939, i això els deixava fora de tots els plans d'inserció i de suport. El trencament de relacions diplomàtiques de Mèxic amb l'Espanya franquista també va fer inviable la seva repatriació i el retorn a casa", explica Teresa Férriz, que ha estudiat l'edició en català a l'exili mexicà.

"Jo ni tan sols sabia on era Mèxic. Estava amb els meus germans i jo sempre he sigut una persona molt tranquil·la, però hi havia molts infants que estaven molt afectats per la guerra, perquè la guerra marca molt", explicava Martina Benet a la televisió mexicana. Hi havia un grup d'adults que se n'havien de fer càrrec durant la travessia, però, segons recull la historiadora Dolores Pla Brugat al seu estudi Los niños de Morelia, hi va haver molta negligència. Pla Brugat va parlar amb molts d'aquells infants i explica que algun adult, amb el pretext de guardar-los les coses, es va quedar amb les seves pertinences.

La mort d'un infant va provocar un motí

La majoria de pares va optar per enviar els fills a Mèxic pensant que els salvaven de la fam i les bombes. Els anuncis per poder-ho fer van aparèixer a la premsa i, des de Mèxic, qui ho va promoure van ser sobretot el president mexicà d'aleshores, Lázaro Cárdenas, que va visitar-los en més d'una ocasió a Morelia, i el Comité de Ayuda a los Niños del Pueblo Espanyol. A Veracruz, segons els mitjans de l'època, unes 15.000 persones van donar la benvinguda a aquells infants. Els infants van ser allotjats a uns antics convents on se'ls donava classe i aprenien oficis. No va ser fàcil per a cap d'aquests petits refugiats, perquè enyoraven els pares, però molts tenien germans i cosins i es cuidaven entre ells. N'hi havia molts afectats per malalties nervioses i afeccions a les vies respiratòries, i la sarna, els polls i les puces abundaven.

La mort de Francisco Nebot, el 19 d'agost del 1937, que es va electrocutar quan intentava saltar la porta, va provocar molts problemes entre els infants. Hi va haver molt de silenci i molts plors fins a l'enterrament, però després van venir enfrontaments. Francisco González Aramburu, un dels testimonis que recull Pla, relatava que una nit els més grans els van dir que agafessin forquilles, culleres i ganivets: "Els havíem d'afilar com si fossin armes perquè l'endemà prendríem el poder i, esclar, quan va esclatar la insurrecció van venir les autoritats i van pegar a professors, personal..." L'objectiu principal era fer fora al director d'aleshores, Lamberto Moreno, que no tenia gaire simpatia per als nens, als quals qualificava de rebels i de cavalls desbocats. En una ocasió va dir, segons Pla, "si jo pogués em trauria fins a l'última gota de sang espanyola". Moreno va ser destituït.

Hi va haver set vuit morts més. Luis Dader tenia set anys quan va morir aixafat per una paret, Joaquín Gallén va morir de tuberculosi als 10 anys, Carmen Casal als 13 anys no va superar una gastroenteritis, Emilio Bautista als 15 anys va morir d'un tumor i Vicente Fuent es va ofegar quan tenia 10 anys. Al cementiri de Morelia hi ha una tomba on es llegeix: "Víctima de la barbàrie feixista que els va allunyar dels pares i de la seva terra". Pla explica que també hi va haver intents d'adopcions il·legals. En una carta, uns pares, alarmats, explicaven que la seva filla els havia escrit que estava a casa d'una senyora molt amable que els animava a traslladar-se, a través de França, a l'Espanya ja ocupada pels feixistes.

No va poder tornar a dir-li "mare"

El pare d'Emeterio Payà era fuster de dia i, de nit, feia de tramoista al Teatre Romea. Allà va conèixer la mare de Payà, que era actriu i va sobreviure a la Guerra Civil. El 22 d'agost del 1945, després de vuit anys de lluita per poder tornar a veure els seus fills, va arribar a Mèxic. "És difícil de creure-ho perquè havia plorat molt per la meva mare, però quan finalment la vaig veure ni tan sols vaig plorar, no vaig sentir res, estava rancorós per la separació i l'abandonament. Ni els meus germans ni jo ens hi vam adreçar mai amb el nom de mare. Ens va faltar durant molt de temps l'amor dels pares".

Cartell de 'Los niños oscuros de Morelia' d'Albert Tola.
Un nen de Morelia entre el públic

El dramaturg Albert Tola va escriure Los niños oscuros de Morelia el 2014. L'obra, que es va veure al Tantarantana el 2019 i tornarà del 16 al 19 de novembre a la sala Dau al Set, ha recorregut mig món: s'ha pogut veure a Colòmbia, Mèxic, Xile, s'està traduint per estrenar-se a Turquia... Tola explica que va decidir-se a escriure aquesta història quan va veure el documental mexicà que mostra molts dels testimonis que van viure aquell viatge: "Em va commoure molt la història d'Emeterio Payà, l'únic que va estudiar història, i vaig llegir el seu llibre. A l'obra vaig barrejar les històries de l'exili amb les pròpies de la meva família". El món és petit i quan Tola va estrenar l'obra a Madrid va tenir un espectador inesperat. "Em van avisar de taquillatge que havia entrat un home i havia preguntat si tenia descompte perquè ell era un dels nens de Morelia. Vaig sortir corrents a buscar-lo i a convidar-lo". Era Manuel Hernández Díaz, que quan va anar a Mèxic tenia sis anys. "Va veure l'obra i, en un moment que s'obre un bagul, ell va a l'escenari a mirar si a dins hi havia objectes que reconeixia".

Després van parlar i Tola recorda que Hernández li va dir que allò que explicava l'obra era molt dur: "Suposo que, pel fet que ell era molt petit i tenia la mirada d'un infant, no recordava que fos tan dur. Em va explicar que els dutxaven amb una mànega i aigua freda al gimnàs i que ell i el seu germà es van escapar i quasi es moren de gana pel camí". Els dos germans en algun moment es van separar i ell va tornar. Del seu germà, que volia arribar als Estats Units, el Manuel no en va saber res mai més". El Manuel va tornar a Espanya per estar al costat de la seva mare, que s'havia quedat sola. "Va ser dels pocs que va tornar", diu Tola.

stats