‘Cronología de las bestias’

LLIURE GRÀCIA |  8 DE NOVEMBRE

Lautaro Perotti és l’últim, fins ara, d’una generació d’interessantíssims creadors argentins que ens han donat grans nits de teatre, com ara Javier Daulte, Rafael Spregelburd i Claudio Tolcachir, amb qui Perotti va fundar el teatre i escola Timbre 4 a Buenos Aires, on es va estrenar la comèdia negra Cronología de las bestias, un drama familiar amb trets, intencions i resultats ben diferents dels que tenen els Coleman del seu col·lega. Perotti volia indagar fins on l’ésser humà és capaç de mentir i de mentir-se, d’instal·lar-se en l’autoengany. I en la indagació s’imposen la interessant estructura dramàtica i el ben cuinat suspens narratiu.

L’obra ens situa en una casa aïllada en un petit poble on conviuen les germanes Olvido i Celia i el fill d’aquesta última, el César. La funció arrenca amb l’arribada del Beltrán, el fill de l’Olvido misteriosament desaparegut tretze anys enrere, quan en tenia 12. Com i per què va desaparèixer sembla el fil d’una intriga que, no obstant, amaga un drama més gran. La història s’explica amb flash-backs en una arquitectura dramàtica que acompleix l’objectiu de mantenir el públic expectant i implicar-lo en la resolució dels misteris d’aquesta família gens convencional, tot i que alguna de les subtrames queden una mica despenjades, com el paper del capellà amb què l’autor sembla voler incriminar l’Església però sense oferir-ne prou informació, o descontextualitzades en el nostre entorn, com el taller de roba tercermundista.

En un espai escènic més impactant que funcional, la direcció de Perotti és una mica precipitada, amb un munt de moviments innecessaris i una violència física poc creïble per exagerada. Tot i la sorprenent i entregada presència d’una Carmen Machi (Olvido) com a dona alfa (per moments passada de voltes), ens quedem amb la Celia de Pilar Castro, el personatge més ben dibuixat i el que teixeix tant els jerseis de la família com el gran engany.