Les riuades de 1962 a Terrassa

FOTOGRAFIA

La intrèpida fotògrafa que es va colar a l’habitació dels Beatles

L’exposició ‘Joana Biarnés. A contracorrent’ mostra l’obra de la primera fotoperiodista d’Espanya

Les riuades de 1962 a Terrassa / Joana Biarnés

Joana Biarnés (Terrassa, 1935) va ser la primera dona fotògrafa que va posar els peus a la redacció d’un diari espanyol. Va ser al vespertí madrileny Pueblo, després que un dels redactors la descobrís a l’aeroport de Madrid quan tornava de cobrir un campionat de motos [el seu pare era fotògraf esportiu]. “Sortia molt envalentida, dominava la càmera i sabia el que havia de fer, però no sabia com em rebrien; quan arribava a un lloc em preguntaven on era el fotògraf i els havia de dir que era jo”, explica Biarnés. “He sigut valenta i la valentia m’ha portat a ser aquí, al Palau Robert”, diu orgullosa. En una de les sales del Palau Robert es pot veure l’exposició Joana Biarnés. A contracorrent, que recull moltes de les fotografies que va fer entre el 1963 i el 1973.

Biarnés és una dona intrèpida, vital, expansiva. Va aconseguir molta proximitat amb molts dels famosos a qui va fotografiar. Es va fer molt amiga de la duquessa d’Alba, Lola Flores i Carmen Cervera. “Els mirava als ulls i els parlava”, diu. No la va aturar res: va pujar pel muntacàrregues fins a la planta de l’Hotel Avenida Palace reservada als Beatles i va poder arribar així fins a la suite, on Ringo Starr li va obrir la porta. Biarnés va aconseguir passar tres hores amb els components de la banda de Liverpool.

La fotògrafa catalana explica que pel fet de ser dona havia de demostrar encara més que era capaç de fer bones fotos: “Havia de guanyar-me el terreny, ser diferent, per això si tots els fotògrafs es posaven en un lloc per disparar jo me n’anava a un altre per tenir un altre punt de vista”, diu.

Biarnés diu que mai va tenir problemes amb els companys de professió ni amb el diari per al qual treballava. Però eren els anys seixanta, en ple franquisme, i la societat no rebia amb els braços oberts una dona que es volia guanyar la vida fent fotografies: “Vaig tenir molts problemes i entrebancs perquè molts pensaven que una dona havia de fregar els plats i cuidar els fills i jo no ho feia, jo sempre portava la càmera penjada al coll”, recorda. “N’hi havia que també pensaven que buscava tema”. El 1959, en un partit de futbol a les Corts, es va agenollar per fer una fotografia i l’àrbitre va paralitzar el partit per fer-la fora. Molts homes, des de les grades, la van increpar.

A l’exposició hi abunden les fotografies de famosos còmplices amb l’objectiu de la fotògrafa: Marisol, Massiel, Rocío Dúrcal, Rocío Jurado, Raphael, Serrat fent la migdiada... “L’Orson Welles sempre que em veia feia algun gest, era com un toro que ha saltat la barrera”, recorda la fotògrafa. La proximitat era tal que, per exemple, va acompanyar Massiel a París a comprar-se el vestit que acabaria portant a Eurovisió: “Volia anar de Christian Dior, però per posar-te algun d’aquells vestits, has de fer com a mínim 1,70 -explica Biarnés- i al final la vaig convèncer perquè triés un disseny d’André Courrèges”. Biarnés també es va acostar amb la seva càmera a Dalí, Buñuel -assegura que no li agradava gens que el fotografiessin-, Yul Brynner, Jack Lemmon, Clint Eastwood o Roman Polanski.

“La mirada d’una dona és diferent, sempre hi haurà algun detall que denota que la fotografia l’ha fet una dona”, assegura Biarnés. Davant la fotografia de la Rocío Dúrcal envoltada d’un grup de militars, la fotògrafa diu: “Ho veieu? Això és el que volia dir: ella està pendent de mi, ells no. En aquesta altra fotografia [una model es passeja indiferent mentre un grup d’homes se la miren], també hi ha mirada femenina captant el desesper d’aquests homes”.

A Joana Biarnés li agrada sobretot fotografiar el carrer. “El carrer és fotografia pura”, afirma. Fins i tot feia sortir les models dels estudis i les fotografia a la via pública: “M’agradava que la gent del carrer digués què pensaven d’aquella roba amb la mirada”, assegura. En una de les fotografies es veu com una dona, que no pot reprimir la curiositat, toca una espècie d’enagos que porta una model sota les faldilles intentant esbrinar de quin material estan fets. Però no tot era moda i famosos. Biarnés també va baixar a les mines, va cobrir accidents i va fotografiar les riuades del Vallès Occidental del 1962: “Va ser un cop molt dur, molts nens van morir ofegats al fang, famílies senceres van desaparèixer”. Amb el seu pare es van repartir la feina per cobrir aquella tragèdia i la fotògrafa va anar fins a Barcelona fent autoestop per poder revelar les imatges.

Biarnés, que va decidir abandonar la professió després que li rebutgessin un reportatge sobre un malalt de càncer que ajudava altres malalts perquè els fills de Lola Flores disfressats venien més, torna a estar entusiasmada amb un projecte sobre les sabates i el carrer. Té problemes de visió, però explica que la tècnica i la fotografia digital l’ajuden a enfocar amb precisió.

Més continguts de