Una invasió zombi inaugura el Festival de Locarno
Gemma Arterton defensa la convencional ‘The girl with all the gifts’
Locarno (Suïssa)El certamen de Locarno va tornar a inaugurar-se ahir amb un film de gènere després del parèntesi tragicòmic que va suposar l’any passat Ricki, de Jonathan Demme i amb Meryl Streep com a cantant rockera. The girl with all the gifts, de Colm McCarthy, la cinta escollida per obrir la 69a edició del certamen, continua la línia de cintes com 2 guns o Lucy, que havien encetat abans el festival. El film de McCarthy, que es podrà veure al pròxim Festival de Sitges, té lloc en un futur distòpic on els humans intenten sobreviure a la invasió d’uns zombis anomenats, d’una manera molt eloqüent, afamats. Per evitar l’apocalipsi només queda l’experimentació científica amb un grup reduït de nens afamats que destaquen perquè tenen trets humanitzadors que els diferencien de la resta.
La noia de tots els dons a la qual es refereix el títol és la Melanie -interpretada per la debutant Sennia Nanua-, l’alumna favorita de la professora que els tutela, encarnada amb convicció per Gemma Arterton. Com a antagonista, Glenn Close interpreta la científica que veu en la Melanie la víctima ideal per a la creació d’una vacuna que acabi amb l’epidèmia. Aquest enfrontament enmig de la fugida cap a la supervivència després d’un atac zombi massiu centra l’argument.
El film, segon llargmetratge de l’escocès Colm McCarthy, experimentat realitzador televisiu amb sèries com Els Tudor, Peaky blinders o Sherlock Holmes, no destacarà en la ja prolífica filmografia de zombis. A banda de la ràpida i impactant transformació de nens aparentment normals en bèsties salvatges, la pel·lícula no aporta cap situació o conflicte que no s’hagi vist en altres pel·lícules de la mateixa temàtica. “No la defineixo com una pel·lícula de zombis, sinó sobre relacions humanes”, deia Gemma Arterton, que es definia com “una actriu de teatre” i reivindicava que pensessin en ella per a “més projectes petits i d’autor”. Però ni l’excusa sentimental que esgrimeixen els responsables del film per diferenciar-lo de la resta de cintes de zombis no és suficient i desemboca en un final que vol ser sorprenent però que resulta discutible, fins i tot risible. Més interessant és l’adaptació del mite del bon salvatge a través del personatge de la Melanie quan, per primera vegada a la seva vida, pot fer vida normal sense estar subjecta a les normes de la base militar on està tancada juntament amb la resta de nens afamats. El descobriment de la vida real a partir de fets i detalls quotidians va lligat també al desenvolupament d’emocions tan humanes com contradictòries. Malauradament el film no se centra en aquesta part i desaprofita l’excessiu metratge -quasi dues hores- amb escenes convencionals i escassament interessants.
Almenys el film li ha servit al festival suís per poder lluir una estrella internacional de la pel·lícula inaugural després de dos anys sense cap representant important de les cintes respectives: ni Scarlett Johansson, ni Meryl Streep. En canvi, ahir Gemma Arterton repartia simpatia i generositat.
La radicalitat a través de la mirada femenina
El debat que s’ha obert en els últims anys al Festival de Canes per l’escassa participació de films a competició dirigits per dones no tindrà continuïtat al certamen suís: 6 dels 17 films a concurs portaran la firma d’una dona i dos més estan dirigits per parelles mixtes. Destaca el retorn, amb La idea de un lago, de l’argentina Milagros Mumenthaler, que ja va guanyar el 2011 el premi més important del certamen, el Lleopard d’Or, amb el seu primer llargmetratge, Abrir puertas y ventanas. La presència significativa de la mirada femenina incideix en el caràcter diferencial d’un festival que cada vegada radicalitza més la seva proposta. Ha sabut trobar, així, el seu espai enfront dels tres grans festivals europeus (Canes, Venècia i Berlín). Per exemple, Locarno va ser el primer a premiar cineastes com el català Albert Serra i el filipí Lav Diaz.
La secció oficial d’aquest any no destaca per cap nom popular per al gran públic: el veterà director egipci Yousry Nasrallah, la portuguesa Rita Azevedo Gomes -programadora de la Cinemateca del seu país-, la debutant búlgara Ralitza Petrova, el romanès Radu Jude -premiat el 2015 a Berlín-, a més de cineastes que tornen a la competició de Locarno com l’argentí Matías Piñeiro, el portuguès João Pedro Rodrigues i l’austríaca Tizza Covi. La secció més popular del festival és la Piazza Grande, que porta el nom de la plaça local on cada nit es fan projeccions per a unes 8.000 persones i que aquest any té un to marcadament francòfon amb films com Moka, de Frédéric Mermoud; Dans la forêt, de Gilles Marchand, i Vincent, de Christophe Van Rompaey, entre d’altres.
A banda de Gemma Arterton, estrella del film inaugural, els actors i directors coneguts s’han de trobar, sobretot, als homenatges i diversos premis honorífics: el primer va ser ahir a la nit el nord-americà Bill Pullman. El seguiran la britànica Jane Birkin, el director Roger Corman, l’actriu italiana Stefania Sandrelli i el més esperat de tots, Harvey Keitel.
