Músic. Presenta el disc 'Seremos' aquest dimecres a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, dins del Cruïlla XXS

Ismael Serrano: "El triomf d'Ayuso és el triomf de l'autoengany"

5 min
Ismael Serrano en una fotografia promocional.

BarcelonaIsmael Serrano (Madrid, 1974) ha trencat el silenci pandèmic amb el disc Seremos (Sony, 2021), un treball en què es demana sobre la raó de ser dels cantautors i situa les dones com a protagonistes del futur. L'any passat va preestrenar alguna cançó de l'àlbum en el concert en solitari que va fer al Camp Nou dins el Cruïlla XXS, el cicle al qual torna aquest dimecres per actuar, amb banda, a l'Estadi Olímpic Lluís Companys (21 h).

Seremos comença amb No soy, una cançó que ja vas tocar fa un any al Camp Nou i on revises els clixés del cantautor.

— Es tracta de baixar-lo una mica del pedestal. "No soc el cantautor que t’endreça la vida" ni "el perdedor que plora davant el mirall", diu la cançó. Em va semblar una bona manera de començar un disc en què apareix de manera recurrent la idea de desmuntar el clixé del cantautor, posar-se davant del mirall i enriure’s d'un mateix.

La cançó en què abordes aquesta temàtica amb més sentit de l'humor és Derramando nuestros sueños, la lletra de la qual és del teu pare i explica una trobada entre un cantautor i una admiradora.

— Sí, sempre poso música a algun poema seu, i aquest era el que més em quadrava en aquest disc. A més, té a veure amb la cançó que canto amb Ede, Cállate y bailla, on el cantautor es posa intens i ella li diu que calli i balli.

¿T'ho han dit gaires vegades?

— Alguna vegada sí, sobretot perquè no soc gaire de ballar; soc més de barra fixa.

¿I t'han dit mai que callessis quan dius la teva sobre qüestions polítiques o socials?

— Si mires el meu Twitter, queda clar que sí. A Twitter són molt de dir aquestes coses, com si un músic no tingués el dret a expressar-se políticament com qualsevol altre ciutadà. Sí, t'ho diuen sovint. Però quan et diuen això no t'estan dient "calla, perquè un artista no ha d'exposar les seves idees", sinó "calla, perquè estàs exposant idees que no m'agraden o que m’incomoden". Moltes vegades diuen això: "Un artista no ha d'expressar les seves idees polítiques". El que realment volen dir és: "Un artista no ha d'expressar idees polítiques diferents de les meves". Quan coincideixen amb el que ells pensen no et diuen res... Però, bé, és Twitter, que és com una distorsió de la realitat on la gent projecta les seves frustracions; és un miratge que genera soroll, tot i que estem traslladant les dinàmiques de Twitter al debat real.

Quin tipus de cantautor creus que ets avui dia?

— És que no ho sé. És difícil trobar una definició quan estàs en una recerca constant. D'una banda m'enric de mi mateix, del cantautor que tendeix a la introspecció i al tremendisme; de l'altra, també reivindico el cànon del cantautor, perquè m’encanta. Faig les dues coses. Reivindico un espai per a la tristesa. "És que els cantautors són uns tristos!", exclamen alguns. Sí, sí, és que jo reivindico un espai per a la tristesa, per al dol; no tot ha de ser escapisme, també hi ha d'haver un moment per a la reflexió.

Un altre eix del disc són les dones.

— Soc una persona obsessionada amb el relat. Una cançó, un disc, un concert han de tenir un relat, i la vida també. Pensa que la meva primera cançó, Papá, cuéntame otra vez, parlava del relat dels nostres pares, i responia fonamentalment a la recerca d'un relat propi. Quan ets jove sempre estàs al centre del relat perquè tot parla de tu, tot t'interpel·la, tot et fa mal. Amb el pas el temps segueixes buscant aquest relat, però t'adones que no ets al centre, ni tens per què ser-hi. Ara nosaltres no som al centre del relat que s'està construint, i que és un relat que parla sobre un futur millor i sobre la resistència al neofeixisme que apareix a Europa, i en aquest relat hi són elles, sens dubte.

¿Podem interpretar que en el disc hi ha tres generacions de dones: la de la teva filla a Y mientras tanto, la de la teva companya a Cuando llegaron ellas, que a més col·labora en la cançó, i la de les àvies a La primera que despierta?

— Sí.

¿La primera que despierta la vas escriure pensant que la cantaries amb Pablo Alborán?

— Mentre la componia apareixia la veu del Pablo. Em semblava bonic cantar amb ell, i que fossin dues veus masculines les que fessin aquest reconeixement al deute que tenim amb les dones que ens cuiden. El que em preocupava de la cançó era que romantitzés la idea del sacrifici, que no és la pretensió. És més aviat assenyalar el deute que tenim amb elles, la falta de reconeixement i com estan de mal repartides les cures en la societat. Qui té cura de qui ens cuida?

Musicalment, Seremos és un disc força divers.

— Sí, em diverteix aquesta diversitat estilística. Hi ha cançons que tenen aire de musical, d'altres que tenen un peu en el folklore. Per exemple, Fahrenheit 451 és una cançó que neix d’un ritme tradicional llatinoamericà, la cúmbia. M’agrada agafar ritmes de celebració que podrien sonar en una ràdio i fer-ne cançons amb una lletra de les que no sonaran mai en una ràdio. Aquest contrast em sembla divertit.

¿Segueix en peu, el projecte de fer un musical?

— Sí, però ho hem anat ajornant perquè les circumstàncies no ho permeten. Els aforaments són els que són i ara tot costa molt més. I un cop editat el disc vaig adonar-me que el que em venia de gust fer ara era una gira que tingués un caràcter de celebració. Soc un paio molt donat a la paraula, i en els concerts de la gira hi haurà monòlegs, perquè no puc deixar de parlar, però crec que tindran més pes la música i la necessitat de celebrar la trobada, perquè ara com ara estem en aquest estat d'ànim.

En el concert de l'any passat al Camp Nou vaig tenir la percepció que els monòlegs eren per treure ferro a un repertori bastant intens emocionalment.

— Sí. Vaig pensar molt quina mena de repertori havia de fer l'estiu passat, i vaig decidir actuar amb naturalitat, dins de les circumstàncies. Transitar els dols i la tristesa és terapèutic, i vaig decidir fer les cançons que em venia de gust fer i després obrir un espai per a confidències, per destensar. Ignatius Farray diu que el contrari de l'humor no és la tristesa, sinó la por. D'alguna manera fas servir l'humor per combatre la por, de la mateixa manera que fas sevir les cançons per combatre la por. No em sembla tan absurd, perquè tot plegat respon a la necessitat de fer un front comú contra la por. I convinguem que l'estiu de l’any passat hi havia por, si més no jo en tenia.

Com es combat el risc de fer cançons cursis?

— És que hi ha cançons cursis que són meravelloses. Suposo que caldria definir què és la cursileria. ¿La simplificació del sentiment? ¿La caricaturització? Potser més que la cursileria el que cal evitar és caure en la caricatura. En qualsevol cas, el que no podem fer és caure tots en el cinisme.

Vas publicar Seremos just abans de les últimes eleccions a la Comunitat de Madrid. ¿El triomf d'Isabel Díaz Ayuso és el triomf d'un cinisme desaforat?

— El triomf d'Ayuso és el triomf de l'autoengany. Ayuso va saber llegir el cansament pandèmic que pateix una població que vol creure que la pandèmia ha acabat. Crec que era la primera vegada que l'esquerra representava la llei i l'ordre en unes eleccions. I en un context en què tot eren restriccions i hi havia un gran cansament, aquesta mena de gamberrisme polític que et deia que podies fer el que et donava la gana era el que necessitaves sentir, i la gent s’hi va agafar.

Només dos anys més.

— Bé, ja ho veurem. Diuen que el poder desgasta. No, desgasta molt més estar a l'oposició.

stats